La política catalana entra en una dècada decisiva. No perquè hagi d’aparèixer un nou actor capaç de capgirar-ho tot, sinó perquè ja no hi haurà ningú amb prou força per fer-ho sol. Les majories absolutes, quan arriben, són més producte del personalisme que de l’estabilitat, i les majories simples cada cop són més fràgils. El 2027 no inaugurarem només un nou cicle electoral: estrenarem un nou règim polític. Un règim de majories plurals, fet d’aliances variables i de governs que només podran funcionar si saben administrar la complexitat.

El repte no és la fragmentació; el repte és saber-la governar. I és aquí on el mapa polític democràtic català  -especialment el que domina les grans ciutats del país- arriba amb les debilitats més grans. Durant dècades han governat sobre la base de majories àmplies i estables, però avui ha de fer-ho en un país que ja no respon als esquemes d’aquest ordre. Un país més divers, més exigent i més impacient.

El problema és que les estructures internes d’aquests partits continuen funcionant amb lògiques del passat. Organitzacions que pesen més cap endins que cap enfora, que prioritzen la confortabilitat de la militància abans que la complexitat del votant, i que sovint confonen coherència amb rigidesa. Espais massa tancats, massa doctrinals, massa condicionats per la por de molestar la pròpia parròquia. Això fa que els partits que haurien d’encapçalar la governabilitat de les majories plurals siguin, paradoxalment, els que avui estan menys preparats per fer-ho.

Un exemple recent ja apunta cap a aquesta direcció. A Barcelona, l’alcalde Jaume Collboni ha entès que la governabilitat del futur passa per sumar sensibilitats que, fins fa poc, competien per hegemonies excloents. Els seus intents d’articular acords amb els Esquerra, els Comuns o Junts -per diferents projectes, en diferents moments, amb diferents equilibris- són l’assaig més clar del que vindrà. No és un exercici de comoditat, sinó de realisme: governar en minoria, amb una ciutat plural i amb molts espais progressistes que demanen ser escoltats, obliga a practicar avui el que serà la norma demà. És un laboratori imperfecte, però revelador.

A Europa, aquesta realitat ja és quotidiana. Les majories absolutes són una peça rara i inestable. Alemanya governada des de la negociació permanent, França atrapada en una minoria crònica, Itàlia immersa en la seva volatilitat estructural, Bèlgica o Holanda amb processos interminables de formació de govern. En tots aquests països, el lideratge ja no es mesura per la força numèrica, sinó per la capacitat de generar confiança entre diferents.

Catalunya i Espanya hi arriben amb retard, però hi arriben. Després d’una dècada de polarització i d’una política centrada en identitats, el país es mou cap a una fragmentació profunda: més partits amb representació i un votant més volàtil. La qüestió no és si tindrem majories plurals, sinó si sabrem fer-les funcionar.

I aquí els partits que acumulen, avui el gran gruix de poder territorial a Catalunya: PSC, ERC i Junts es juguen la seva partida més delicada davant l’avenç de les dretes (PP, Vox o Aliança Catalana). Durant anys han governat en societats més homogènies i previsibles. Ara s’enfronten a un país on la centralitat no es construeix des del dogma, sinó des del diàleg; on els lideratges han d’integrar, no segmentar; i on pactar no és cedir, sinó fer possible el govern.

El perill de no fer aquest gir és evident: deixar espais deserts que altres actors ompliran. Actors més simples, més identitaris, més agressius. Actors que sedueixen amb respostes ràpides a problemes complexos. Si el progressisme no s’obre a una nova manera d’entendre el poder —una que reconegui la pluralitat, que incorpori diferències i que busqui consensos sòlids—, el risc no és perdre unes eleccions; és perdre el país a mitjà termini.

Les majories plurals no són un obstacle, són el nou terreny de joc. Governar-les demana lideratges madurs, organitzacions menys autoreferencials i partits capaços de mirar més enllà de la seva zona de confort.