Toni Soler (Figueres, 1965) té guardada al despatx la claqueta de la pel·lícula Parenostre. En va escriure el guió, pensat per dimensionar el conflicte pràcticament shakesperià -el concepte el posa el mateix Soler- que va motivar la confessió de Jordi Pujol. Periodista polític durant els noranta, estrella de TV3, creador del Polònia i analista cada diumenge a la contra del diari Ara, que va fundar, atén Nació de cara a la primera entrega de l'Snooker especial sobre el llegat de l'expresident de la Generalitat. L'altre testimoni és el de Xavier Trias, i el podeu llegir aquí. Soler insisteix que la criptonita de Pujol és no haver-se pogut enfrontar a la presumpta corrupció familiar des del càrrec que ostentava. 

Vostè ha conegut Pujol com a periodista polític en actiu, després com a estrella de TV3 -ell també ho era, en certa manera- i, més endavant, com a guionista i com a inventor del Polònia. Si hagués de definir l'expresident, com ho faria?
És un dels més importants polítics catalans del segle XX, una persona d'una gran intel·ligència, d'un gran instint, d'un inusual contrast, d'una inusual suma de potència intel·lectual i a la vegada proximitat amb la gent normal del carrer. Feia una suma pràcticament imbatible. Se li veia la capacitat per adaptar-se a l'oïda del seu interlocutor i fer-ho amb una enorme eficàcia. S'adaptava perfectament als requeriments de l'espai on estava parlant i tenia una gran habilitat per la síntes. Era una barreja singular entre gestor i home d'idees. Un polític molt complet.

Té algun moment amb ell que recordi especialment?
L'havia seguit com a enviat especial. Li encantava la política internacional i realment allà on anava es feia sentir la seva opinió, que era molt encertada; al mateix temps el recordo molt bé anant de visita a la Casa d'Extremadura a Barcelona i fent broma amb les senyores extremenyes, parlant-los de la quantitat de nets que tenia. Sempre el vaig veure en públic. Per tant, els seus defectes, que es devien manifestar més en privat -la irascibilitat o la prepotència, o un excés d'autoritarisme o de dogmatisme- i que hem sabut a través de les cròniques periodístiques, no els vaig viure en persona. 

Dogmatisme?
En el sentit que darrere d'aquesta pàtina de permeabilitat hi havia una persona d'idees molt fixes amb certes obsessions, particularment amb el PSC, per exemple, i molt convençut que ell sabia el que era millor per Catalunya. Un patrimonialista del poder. No patrimonialista en el sentit d'avarícia, sinó en el sentit estrictament paternalista. És a dir, el que diuen les mares i els pares: jo sé el que et convé, és bo per a Catalunya que jo tingui el poder.

Política

​VÍDEO

Pòdcast | Jordi Pujol, el llegat Ferran Casas i Manresa

Què creu que diran els llibres d'història sobre Pujol? Creu que estava obsessionat amb el llegat?
Ell és un gran aficionat a la història i, per tant, el llegat l'obsessiona molt. Quan vaig escriure el guió de Parenostre, tenia clar que, com a ficció, s'havia de basar en un conflicte. I el conflicte és el d'una persona que, per raons familiars, posa en perill el seu llegat, que és una cosa que li importa tant o més que la seva família. I de la manera com viu aquest conflicte, en certa manera, Pujol és un personatge shakesperià. Malgrat tot, la visió dels historiadors es fixarà més en la trajectòria política, les aportacions ideològiques al catalanisme i l'obra de govern.

Més en l'inventari que en el conflicte.
François Mitterrand, Helmut Kohl, Bill Clinton... Hi ha moltíssims polítics que han patit escàndols més grans o més petits i no han estat suficients per esborrar el balanç com a líders. En el cas de Pujol, passarà el mateix.

Què considera que es recordarà d'ell en termes de construcció del nacionalisme després de la dictadura?
Va ser el gran introductor del que després es va conèixer com la democràcia cristiana. El catalanisme integrador basat en fer coses, en construir, en sumar, en integrar la immigració, també és una cosa formulada bàsicament per ell. No només per ell, evidentment, que reconeix la influència de Paco Candel. Sens dubte, és el gran responsable de la definició del nou catalanisme. Què passa, després? Que la seva importància és tan gran que acaba per perjudicar-lo. Tota la ideologia acaba sent una cosa que depèn bastant d'ell; acaba sent pujolisme. Això fa que tot el que pugui passar en el seu entorn més pròxim pugui tenir efectes nocius sobre el seu moviment, que és el que acaba passant. I és la criptonita de Pujol, és allò a què no es pot enfrontar, que és veure corrupció al seu entorn més pròxim i no ser capaç d'exercir de president per damunt de pater familias.

Pujol atorga una pàtina moral al seu lideratge, a banda.
En Pujol era un gran moralista, d'aquí ve el gran disgust. La meva mare era molt pujolista, i un dia que va anar a Badalona em va demanar que l'acompanyés a veure'l en un míting. Pujol va dir que Catalunya no valdria la pena si no fos capaç de cuidar de la seva gent. I això no és només per la Generalitat, això és per cadascun de nosaltres. No ens està dient que el votem, ens està dient que siguem millors persones, que siguem implicats. Realment exercia aquest mestratge. Per tant, després el disgust va ser enorme, quan es va saber tot. I clar, el risc que corria en Pujol exercint tant de líder moral era aquest, que qualsevol patinada seria molt més castigada que la d'un líder més tecnòcrata.

Va moldejar el catalanisme de centredreta o s'hi va adaptar?
Va veure clarament que amb la Lliga no anaven enlloc, que amb l'elitisme de Francesc Cambó i companyia el catalanisme no se'n sortiria sense un partit de masses en una Catalunya sorgida del desarrolisme. Veu que hi ha d'haver un moviment de centre que s'escapi de la influència del marxisme, que és molt fort en aquell moment, perquè el PSC és marxista i el PSUC no cal dir-ho. I que a la vegada sigui popular i tingui sensibilitat social. Aquesta és la seva gran aportació.

Els seus hereus polítics han estat a l'alçada?
No. I això també val per Pasqual Maragall i Adolfo Suárez. Els moments de gran dificultat política generen polítics realment molt titans, i durant n'hi va haver uns quants de primera divisió. Per desgràcia, no hi ha hagut continuïtat ni relat ideològic. Només en té l'extrema dreta. La socialdemocràcia està dient el mateix que fa 50 anys. I la democràcia cristiana no existeix. Per tant, és un moment d'una enorme desorientació, en què la política no resulta atractiva ni com a eina de promoció personal, ni com a eina de transformació. Al contrari, es veu com una mena de verí que pot acabar amb tu en un tres i no res, que pot desfer la teva reputació, que està mal pagada, que està mal vista. I això és un enorme problema. La formació de quadres polítics és un dels grans dèficits que té Catalunya.

Pujol, en certa manera, també ha estat una icona pop. Té a veure amb el component moralista i amb el fet d'haver estat president durant 23 anys?
Sí, com Josep Lluís Núñez. Això ho dona la longevitat, crec. És tan present que al final ja no estàs ni a favor ni en contra. Per molta gent forma part de la seva infància, adolescència, joventut... Però clar, això es l'esca de tots els efectes posteriors. Parenostre formula moltes preguntes sobre què li va passar a Pujol i no dona cap resposta explícita, però la resposta implícita per mi és que demostra un cop més que eternitzar-se en el poder acaba implicant un sentiment d'impunitat. És que és inevitable. Li va passar també a Felipe González. Acabes pensant que les coses no tenen conseqüències.

La sensació de la pel·lícula és que en surten més mal parats els fills que ell.
Crec que els corruptes eren els fills. Pujol tenia el que volia, que era el poder.

La impunitat es trasllada a l'entorn més directe?
Pujol era una persona que sabia què passava a cada poble i com es deia cada alcalde. I, d'allò, Pujol ha fet veure que no ho sap. Ho sap, ho consenteix i vés a saber si no va a promocionar. Perquè sabem coses: que Miquel Roca o Lluís Prenafeta el van advertir sobre el fill gran, i els va engegar. I això què vol dir? Que Pujol pensa que les coses no tenen conseqüències, perquè ell és el president i que o la gent el perdonarà o bé que no es podrà permetre prescindir d'ell. Tot això ho dona el fet de durar en política. Acaba fent que es relaxi. Una persona tan controladora com ell, al final, diu que no vol saber què fa el seu fill, que li és igual, que no l'afecta, que no afecta el partit. Es podria haver assegurat de tenir-lo fora de la política o que se n'anés a viure als Estats Units, o a les Bahames. M'és igual. Al fill gran el posa a la sala de màquines financera del partit i del Govern, i converteix el que seria un tumor en una metàstasi. Això és molt difícil d'entendre d'una persona del nivell d'en Pujol. Només explica la sensació que no hi haurà conseqüències.

Oriol Pujol acaba sent escollit secretari general de Convergència, i s'hi pensava com a successor d'Artur Mas.
Això és un tema que en la pel·lícula no s'aborda tant, perquè encara no sé ben bé què opinava Jordi Pujol de l'Oriol i de les seves capacitats polítiques. Ho dic de veritat.

Sempre s'ha dit que el promotor d'Oriol Pujol era la mare, Marta Ferrusola.
És que la mare és una supermare. El que passa és que també tots hem parlat amb convergents que ens han dit "era ella, era ella". Això és un tòpic massa gastat, que la dolenta és la dona. És evident que és una mare, una marassa, que és una dona d'un gran coratge per la seva biografia i d'una gran personalitat, i que la família és una llopada. 

Molta gent que es va afanyar a desterrar-lo, com ara Xavier Trias o Artur Mas, ara són els seus principals reivindicadors. Jaume Giró va ser el primer conseller que el va recuperar institucionalment i el president Salvador Illa s'hi ha reunit a Palau per culminar la restitució.
Això també vol dir que el temps no ha solucionat tot, però esmorteeix les ferides i els impactes. També és cert que en aquell moment [2014] hi havia pànic que les notícies sobre Pujol esfondressin el procés, en un moment en què ens hi jugàvem molt o semblava que ens hi jugàvem molt. Per tant, el tallafoc és pel pànic que el cas Pujol acabi amb tot. 

Ha reaparegut en els últims tres o quatre anys.
Perquè a la que va fracassar el procés i els mitjans de comunicació espanyols van deixar de perseguir-lo, va recuperar la llibertat de moviments. Pujol és com un tauró en el sentit que, si es queda quiet, es mor. El que li dóna la vida és parlar amb gent i acudir a actes. Comença a anar-hi, primer hi ha reaccions -allò que arriba als llocs i hi ha gent que se'n va-, però ell va apareixent als llocs amb un coratge personal que s'hauria de reconèixer. És un mèrit seu perquè ha aconseguit recuperar part de la dignitat que li correspon. 

Què li ha dit la família després de l'estrena de la pel·lícula?
Poc abans de l'estrena em va escriure el propi Pujol amb un article meu a l'Ara subratllat, dient-me que si volia quedar un dia per parlar. Immediatament vaig pensar que s'havia assabentat de la pel·lícula. Li vaig respondre que ens veuríem quan ell digués i, quan s'acostava la data, em va escriure la seva secretària dient que la reunió no es produiria. Vaig entendre que després de quedar amb mi es va assabentar de la pel·lícula i va veure que no era bona idea quedar amb mi. S'havien fet passis previ i algú ja s'havia encarregat  d'explicar al Pujol de què anava. No he rebut més reaccions excepte que en Josep Pujol ha estat molt present a Twitter, molt crític, amb un punt agressiu. 

Gràcies a la precampanya contra la pel·lícula, l'impacte a les sales de cinema ha estat molt menor del que esperàvem, i això els ha tranquil·litzat. Ara la té Filmin, que té una finestra d'uns quants mesos, i després s'emetrà a TV3. Ja hi haurà hagut el judici. La pel·lícula està plena de sobreentesos, perquè no hi ha el judici fet i el guió no podia ser categòric. Després, suposo que agafarà un altre interès. 

El judici és a una família o a una època?
És un judici a una família que serveix d'excusa per jutjar a un corrent ideològic. Els jutges fan la seva feina, però després els seus aliats político-mediàtics han de dir que el procés català consisteix en una eina per blanquejar corruptes i per amagar coses que s'han fet malament en el passat. Però no és tan diferent del cas Bárcenas, o el cas Gürtel, o tots els casos de corrupció dels grans partits espanyols. També és el càstig d'una època. Amb la salvetat que al PP i al PSOE tota la gent que ha hagut de dimitir o ha hagut de plegar estan tots recol·locats en empreses públiques. A Catalunya, si pringues, després t'has de buscar la vida perquè no tenim aquest entramat, aquesta mena d'estat paral·lel.