L’èxit de la irrupció global i local de l’extrema dreta s’explica, en part, per la seva capacitat de fixar els temes de l’agenda temàtica amb l’enfocament més favorable a la una estratègia política consistent en aprofitar en benefici propi les pors i les inseguretats generades pel desordre d’un capitalisme desregulat. Com? Alimentant prejudicis, identificant bocs expiatoris, i proporcionant solucions simples a problemes complexos. Aquest mètode de treball ha permès crear un artefacte ideològic genèric molt potent amb infinites aplicacions locals. El tronc comú d’aquest artefacte ideològic és una nova versió de nacionalisme dur articulat sobre el rebuig a la immigració, els impostos o el feminisme.
L’èxit d’aquest relat de la nova extrema dreta està estimulant debats reactius en el camp democràtic i progressista. Sovint més reactius que autènticament autònoms i propositius... Òbviament, el debat sobre la significació de la immigració és necessari, a condició que no estigui viciat pel marc interpretatiu que, hàbilment, ens proposa l’extrema dreta. Una de les derivades d’aquest debat es focalitza en l’efecte de la immigració en el sosteniment de l’estat del benestar. Una qüestió crítica en la qual els economistes no s’acaben de posar d’acord...
Jo no soc economista, ni tinc autoritat per entrar tècnicament el debat, però tinc el convenciment que quan els economistes fan de comptables poden defensar posicions ideològiques molt diverses i receptes no coincidents segons les magnituds considerades i la forma de relacionar-les i d’interpretar-les. En qualsevol cas, des d’una òptica progressista, l’economia política sempre ha de tenir en compte el context històric, així com totes les variables multifactorials que incideixen en l’objecte d’anàlisi. Pel que fa al cas català, quin seria aquest context històric o quines variables ens caldria considerar? El propòsit d’aquesta peça periodística no pot ser donar resposta sistemàtica a aquesta pregunta. Em limitaré, doncs, a apuntar esquemàticament quatre consideracions sobre el context històric i el moment actual:
1. Des del segle XVII Catalunya sempre ha estat terra de pas i societat receptora d’immigració. En part, s’explica pel ràpid accés a les formes de capitalisme mercantilista, els canvis de mentalitat associats, i la baixa natalitat.
2. En termes comparatius una baixa natalitat que es va accentuar amb el trànsit al capitalisme industrial. Fet que contrasta amb l’evolució de la població en els darrers 125 anys: l’any 1900 Catalunya comptava amb 2 milions d’habitants; el 1936, amb 3 milions; el 1980, amb 6 milions i avui ja som 8 milions... En cap altra regió europea la immigració ha tingut un paper tan rellevant en la configuració de la seva estructura demogràfica. Aquesta és, literalment, una singularitat catalana.
3. De fet, l’any passat la taxa de natalitat per cada mil habitants era de 6,67. En conseqüència, tenim menys naixements que defuncions i la població catalana cada cop és més envellida. Som davant l’esquema demogràfic representat gràficament per una piràmide invertida en la qual, la manca d’incorporacions des de la base, només es pot equilibrar amb la “importació” lateral de població. En part, aquesta realitat és la que ja va portar a Anna Cabré a referir-se al “sistema català de reproducció”.
4. A la vista d’aquestes dades, és obvi que ni l’economia catalana, ni l’estat del benestar, ni el futur de les pensions poden estar garantits sense la captació de “força de treball forana”. No es tracta, certament, de cap novetat. Per això mateix, tot debat sobre el paper de la immigració a Catalunya hauria de començar per aquest reconeixement.
On és el problema, doncs? D’una banda, és cert que l’arribada d’immigració en condicions de precarietat i sense polítiques d’acollida adequades pot generar moltes disfuncions. També ho és que la capacitat d’incorporació no és il·limitada. Tan cert com que aquest desordre resulta molt rendible per la modalitat de capitalisme desregulat que s’ha imposat en les darreres quatre dècades. Per cert, els mateixos que se’n beneficien d’aquest desordre són els que financen l’extrema dreta. En
realitat, el problema no és la immigració. La immigració és conseqüència dels desequilibris de l’ordre mundial.
Centrant-nos en el cas català, el problema el podem identificar en la combinació perversa de tres factors: el model econòmic, la debilitat de les polítiques públiques i la manca de competències. Un model econòmic que pivota fortament sobre activitats “extractives” i de poc valor afegit com ara el turisme de masses, que requereix força de treball poc qualificada i funciona amb salaris baixos. Aquest és el problema. En aquest context, que la força de treball sigui autòctona o provingui de la immigració és irrellevant. Si a sobre els serveis públics no estan musculats per accelerar la integració dels nou vinguts, no ha d’estranyar que prengui forma el brou de cultiu que facilita escenaris de conflicte latent o manifest.
La qüestió és complexa i no es pot abordar amb esquemes de causalitats lineals. Però, en qualsevol cas, no és més complexa de la que ja es va viure en els anys setanta del segle passat. Ara bé, la postura del catalanisme en els context del darrer franquisme, l’Assemblea de Catalunya i El Congrés de Cultura Catalana es podria resumir en la màxima pujolista de que “És català qui viu i treballa a Catalunya”. No era una afirmació conceptualment rigorosa, i tenia un punt evident de voluntarisme, però va construir un marc mental molt útil per donar visibilitat a un catalanisme de vocació inclusiva. I el balanç de la seva vigència en el darrer quart del segle XX va ser raonablement positiu. Prou per garantir la necessària cohesió social i la continuïtat de la llengua i la cultura.
La situació d’avui no és exactament la mateixa, però tampoc és pitjor en termes comparatius. En qualsevol cas, ara com fa 50 anys l’enfocament adequat hauria de partir d’una certesa: l’estigmatització i la criminalització de l’immigrant trenca amb la tradició històrica del catalanisme, i només pot tenir conseqüències catastròfiques. Quina seria l’aposta correcta, doncs? Desenvolupar la capacitat normativa i la voluntat política per articular polítiques integrals d’acollida. En quin marc? El d’una acció pública robusta orientada a un canvi de model econòmic basat en la priorització de l’educació i la recerca. El petroli de l’economia catalana no és altreque el coneixement, la creativitat i la innovació.
Per què dic que el plantejament de l’extrema dreta (o d’aquells que no saben desempallegar-se del seu imaginari conceptual) és catastròfic? Perquè un nacionalisme essencialista i xenòfob trenca la unitat civil catalana i condemna a llengua catalana a una minorització irreversible. Si, a sobre, aposta per la minimització de la recaptació fiscal i el conseqüent raquitisme de les polítiques públiques, el còctel és definitivament explosiu.
A finals del XIX, el bisbe Torres i Bages deia que “Catalunya serà cristiana o no serà”. Ja fa molts anys em va semblar oportú girar el sentit d’aquesta afirmació per dir que “Catalunya serà xarnega o no serà”. Això és exactament el que ens ensenya la història de, com a mínim, els darrers 150 anys. I avui és més actual que mai. Amb la taxa de natalitat que tenim, algú s’imagina cap futur per la llengua catalana que no passi per la incorporació massiva de parlants provinents de les darreres onades migratòries? La distinció de Manuel Castells entre identitat de resistència o identitat de projecte va com anell al dit al cas català. Entre d’altres raons perquè el tronc central del catalanisme mai s’ha bastit sobre fonaments ètnics. Els fonaments dels catalanismes són culturals, econòmics i polítics.
Així, doncs, la disjuntiva és clara. Cal escollir entre optar per una identitat de resistència que porta a la minorització i la fractura social. O bé optar per una identitat de projecte que passa per reforçar el fil conductor que uneix tradició i modernitat en una societat constitutivament mestissa. Això és el que d’altres vegades he reivindicat com a pujolisme d’esquerres, maragallisme sobiranista o la seva síntesi actualitzada.
Aquesta segona opció incòmoda simètricament a dos tipus d’essencialisme (catalanista i espanyolista) complementaris. Què els uneix? El fet que ni l’un ni altre són capaços d’entendre que el flamenc, per exemple, ja constitueix un dels materials constitutius d’una cultura catalana amb vocació global i projecció de futur. Ni uns, ni altres saben entendre la significació cultural de les propostes creatives de Sílvia Pérez Cruz o Rosalia, per posar només dos exemples.