Entre les diverses maneres d’acabar la seva carrera, David Coverdale ha triat la versió de l’anunci oficial, que va fer efectiu aquest dijous a través d’un vídeo curt en què, sense entrar en detalls, ens deia que el moment era arribat per “penjar les sabates de plataforma i els texans de serp ajustats”. Es veia venir des que el ‘farewell tour’ de Whitesnake es va suspendre a mig camí, el 2022. Problemes de salut, respiratoris i d’articulacions, són en el centre d’aquesta decisió.
David Coverdale: cantant de Deep Purple durant tres anys molt intensos, conflictius i canviants (1973-76), i amo i senyor de Whitesnake del 1978 ençà. En el mainstream internacional, mana la versió ‘vedette’ de l’era MTV, a partir de l’àlbum Whitesnake 1987, quan es va tenyir de ros i va consumar el seu objectiu de conquistar Amèrica. No li retrec aquell moviment: ell sabia que, a diferència d’Ian Gillan, no podia comptar amb la carta de la reunió de Deep Purple per assegurar el seu futur, i si no hagués renovat Whitesnake de dalt a baix, el grup hauria quedat per sempre més atrapat en el circuit europeu del ‘classic rock’, amb bandes tan entranyables com decadents de l’estil de Nazareth o Uriah Heep, omplint clubs i para de comptar. I ell volia ser una gran estrella.
Però hi ha un Coverdale que trobo més genuí i situo molts més anys enrere, quan, liquidat Deep Purple, es va trobar lliure tot lligam i va signar un parell de discos en solitari dignes de ser rescatats. El primer, titulat White snake (anticipant el nom del futur grup), del 1977, seguit de Northwinds, un any més tard. Àlbums en què va fer el que li va venir de gust, i molt bé: cançons de rock amb empelts de blues i soul, balades sentides, diversió funky, material on podia lluir la seva veu amb caràcter. Ell volia fugir del patró hard rock de Deep Purple i, sobretot, del paradigma guitar hero. Amb un Ritchie Blackmore ja n’havia tingut prou, i per això, quan es va veure amb forces (i llibertat contractual) per muntar una banda, es va fixar en els grups del Southern rock i va apostar per dos guitarristes d’ego contingut i disposats a complementar-se: el seu vell amic Micky Moody (un as de l’slide guitar) i Bernie Marsden. Una fórmula brillant.
Per a molts europeus, l’època daurada de Whitesnake és la que va de Trouble (1978) a Saints and sinners (1982) o, a tot estirar, Slide it in (1984). Sobretot en els primers anys, es respirava al voltant de la banda un esperit de companyonia i una frescor que s’agraïa. Aleshores Whitesnake amb prou feines es pot dir que fes hard rock, ni menys encara heavy metal: escolteu ‘Long way from home’, la cançó robusta però molt melòdica que obria l’àlbum ‘Love hunter’ (1979). Però al Regne Unit va esclatar la ‘new wave of British heavy metal’, amb Iron Maiden, Def Leppard i Saxon, i una generació de públic jove que demanava sons contundents. Una reacció al punk alhora influïda per aquell moviment, ja que el heavy metal dels 80 era més expeditiu i se n’anava menys per les branques que el dels anys 70. A Coverdale li va correspondre elevar l’aposta i endurir Whitesnake a partir de Ready an’ willing (1980), que va resultar ser el punt més àlgid del grup.
L’aparent clan d’amics es va anar esquerdant a mesura que Coverdale s’anava posant neguitós perquè la banda funcionava prou bé a Europa i al Japó, però no pas als Estats Units, el gran mercat, on Whitesnake es veia fent gires com a teloner de Jethro Tull. Van arribar els canvis de formació, es van trencar els vells pactes, la banda va esdevenir més i més jeràrquica i ell, obsessionat amb el triomf comercial i en sumar-se al carro del heavy metal-glam-AOR que arrasava als Estats Units. Va aconseguir els objectius el 1987, via David Geffen i gràcies al tema i videoclip Still of the night, aparatós i ‘zeppelinià’, la balada Is this love i el ‘remake’ de Here I go again. Un tema de l’etapa anterior, de Coverdale-Marsden, que acabaria esdevenint el més significatiu de Whitesnake.
A David Coverdale se’l va veure un munt de vegades a Barcelona amb Whitesnake: el primer cop, a la Monumental, el 1983, en un doble cartell amb Meat Loaf. Ja sense la formació més clàssica, però Déu n’hi do: Jon Lord, Micky Moody i, com a nous fitxatges, Cozy Powell, Mel Galley i Colin Hodgkinson. També el 1990, al Velòdrom d’Horta, en temps de glòria i metal glamurós. En el nou segle, hem anat veient com les seves qualitats vocals anaven minvant: l’últim cop, al Barcelona Rock Fest, a Can Zam, el 2016. Feia patir veure’l en aquell rol de ‘frontman’ cridaire. Podria haver encetat uns altres camins, més afins a l’estat de la seva gola, però ell no va voler mai renunciar a la seva dimensió de ‘rock star’-alfa.
Coverdale se’ns ha retirat dels escenaris als setanta-quatre. Qui hauria dit que Ian Gillan, el seu predecessor a Deep Purple, duraria més: vuitanta anys fets aquest estiu, la veu tocada des de fa dècades i plans d’un nou àlbum i gira amb el grup mare, on encara figuren dos veterans més, Ian Paice i Roger Glover. També ens queda Glenn Hughes, que acaba de publicar un disc, Chosen, força defensable. El fundador Jon Lord ens va deixar el 2012. Tampoc són entre nosaltres Bernie Marsden, ni Cozy Powell, ni Mel Galley, ni John Sykes, tots ells ex-Whitesnake. I Ritchie Blackmore va patir un infart fa dos anys, porta sis ‘stents’ i ja no pot agafar avions (encara que aquests dies està fent actuacions de perfil baix amb Blackmore’s Night, associació amb la seva muller, Candice Night). Els déus del rock també defalleixen i a nosaltres ens correspon consignar les seves pàgines daurades i agrair-los els serveis prestats.