Tant de bo us toqui viure temps interessants. Aquesta frase, que podria semblar l’expressió d’un desig benintencionat, és en realitat una maledicció irònica (d’origen xinès, segons sembla), perquè els temps interessants acostumen a ser èpoques de guerres, crisis i canvis polítics dràstics. Els temps avorrits, en canvi, solen associar-se a períodes de pau, estabilitat i normalitat.
Si teniu dos dits de front i toqueu de peus a terra, voldreu viure en el tedi més insuls, és clar. Però s’ha de reconèixer que els moments de crisi serveixen també per deixar al descobert segons quines misèries. Ho hem viscut recentment a casa nostra, amb la gresca del procés, quan han saltat totes les costures. L’Estat espanyol ha hagut de mostrar la seva autèntica pell de brau i demostrar que, si cal, es menteix, s’espia i s’atonyina. Vaja, que quan cal l’Estat es passa l’estat de dret pel forro; concretament, pel forro dels collons del toro d’Osborne. Però avui no parlarem de braus collonuts, sinó d’elefants que fiquen els peus a la galleda d’una terrisseria.
Molt més que el primer, aquest segon mandat de Trump està destapant moltes vergonyes i, sobretot, està provocant contradiccions i dissonàncies cognitives com cap altre elefant a l’habitació. No penseu en un elefant! Amb aquesta ocurrència dels aranzels, per exemple, ha aconseguit que fins i tot gent d’extrema esquerra estigui a favor del lliure comerç i en contra de mesures intervencionistes d’un govern suposadament ultraliberal. Però el súmmum de les paradoxes arriba amb el seu estira-i-arronsa amb les universitats, i en particular amb la de Harvard. Fem-ne un resum de cinc cèntims sucats amb oli en un llum.
La història, en essència, ve a ser una cosa així: un president de dretes es fica amb la universitat privada més prestigiosa dels Estats Units, acusant-la d’aplicar criteris ideològics de l’esquerra més woke en l’admissió d’estudiants i en la contractació del professorat. Això des de Catalunya ens grinyola molt, perquè ens han venut el relat que les universitats privades estan al servei de les elits; i ara resulta que la cosa no és tan blanc o negre.
De fet, la Universitat de Harvard no és tan privada com la pinten. Per començar, és una entitat sense ànim de lucre; per això està exempta de pagar impostos. A més, rep cada any centenars de milions de dòlars en subvencions, projectes i contractes federals d’investigació, i una part considerable dels seus estudiants es beneficia de beques i programes d’ajuts públics. Hi ha una altra paradoxa encara més còmica: Trump acusa d’antisemitisme una universitat el rector de la qual és jueu. I es queda tan ample.
Les amenaces de l’elefant Trump són una bestiesa pensada amb els peus: congelar més de 2.000 milions de dòlars de fons federals i retirar-li a Harvard l’exempció d’impostos. De moment, Harvard està aguantant, tot i que ja ha fet alguna concessió, com canviar-li el nom a la seva Oficina de Diversitat, Equitat, Inclusió i Pertinència, que ara es diu Oficina de Comunitat i Vida en el Campus, així com deixar d’organitzar cerimònies de graduació específiques per a grups d’afinitat racial o cultural.
En qualsevol cas, ens hauríem de preguntar com és que Harvard, amb el peu canviat, pot aguantar l’envit de Trump. La resposta en el fons és molt simple: precisament perquè és una universitat privada; perquè les seves fonts de finançament són variades i només un 11% dels seus ingressos operatius totals provenen de fons federals. I així estem: tots els progres del món defensant com hooligans anglesos una de les universitats privades més elitistes del món. Defensant-la contra l’Estat. Qui ens ho havia de dir!
Però com hem arribat fins aquí? Com pot ser que la democràcia més duradora i consolidada del món s’hagi disparat un tret al peu escollint –per segona vegada, quan ja sabien de quin peu calçava– un energumen que no té cap respecte per la democràcia, un gamarús que se salta tots els límits? I el més greu és que no sembla que hi hagi ningú al peu del canó disposat a parar-li els peus. On és la divisió de poders? On són els contrapoders?
Potser durant els temps avorrits algú amb memòria d’elefant s’ha dedicat, silenciosament, a anar buidant de contingut les nostres democràcies fins a pervertir-les completament. Potser el que veiem és només un escenari, un decorat. El show de Trumpman. Potser tot era ficció. Tot era un relat. Tot era mentida, vaja.
Si els aprofitem bé, els temps interessants ens haurien de servir per a qüestionar-nos, per posar en dubte la nostra manera de fer, d’entendre el món; per identificar i corregir allò que (ja) no funciona. Però si no els aprofitem bé, correm el risc que els temps interessants durin encara massa temps.