La filtració de converses de Pedro Sánchez i qui aleshores era ministre del seu executiu, José Luis Ábalos, a través del canal WhatsApp, aparegudes al diari El Mundo, ha afegit una mica més de soroll a la política espanyola, que no aconsegueix elevar-se del nivell de la matusseria. La Moncloa ja ha avisat que, si no actua la justícia obrint una investigació, emprendrà accions legals.
El cas seria delictiu. En principi, és legal difondre una conversa per aquest mitjà si ho fa un dels interlocutors (i sempre que no s’ocasioni dany a la privacitat d’algú). Però en aquest cas els indicis apunten a una filtració provinent d’un dels pendrive en poder de la Unitat Central Operativa (UCO) de la policia judicial, obtinguts en el registre al domicili de Koldo García. Ara com ara, no li falta raó a la ministra portaveu, Pilar Alegría, quan va dir aquest dimarts que les converses eren “intranscendents”.
El més greu de la filtració és la filtració mateixa i l’intent de desestabilització que pretén. Però pel que fa al contingut, queda retratada la curiosa combinació de manca d’escrúpols amb certa ingenuïtat. De debò que pot generar ni un mínim de tensió que Sánchez i Ábalos es referissin en termes crítics envers companys de govern o de coalició? Pablo Iglesias és acusat de “cunyadisme”, la ministra de Defensa, Margarita Robles, de perdre’s pels uniformes i ser una pájara. Si hi ha una cosa que crida l’atenció és la poca densitat de les converses.
La democràcia espanyola està encara en vies de desenvolupament. Ahir, l’expresident Artur Mas va anunciar una querella contra l’exministre Jorge Fernández, l’exsecretària general del PP Dolores de Cospedal i altres alts càrrecs del govern Rajoy per organització criminal, falsedat documental, malversació, revelació de secrets oficials i lesió de drets fonamentals. Al PSOE se li ha de retreure que ara s'escandalitzi per actuacions que venen de molt lluny i s'han concentrat contra dirigents independentistes.
Pel que fa al joc estrictament polític, l’ús que de les filtracions s’està fent des del PP evidencia un cop més la inanitat de l’oposició que encapçala Alberto Núñez Feijóo. Sense més recursos que l’embolica que fa fort, sense un bri d’imaginació, Feijóo intenta emular l’Aznar del “vagi-se’n” sense convicció. Tan poca convicció que el president del PP ha optat finalment per convocar el congrés sempre ajornat del seu partit per al juliol.
A aquestes altures, Sánchez no caurà per més filtracions. Però sí que podria ser desestabilitzat de manera perillosa si no afronta amb prou coratge la urgència de democratitzar les estructures de l’Estat. De fet, a diferència del que sol succeir tantes vegades, la supervivència de Sánchez depèn de continuar avançant, no pas de fer reculades. El fet de tenir una dreta conservadora molt desfermada i uns aliats imprescindibles que van del sobiranisme de centredreta a l’esquerra alternativa obliguen Sánchez a prendre’s seriosament la neteja de les clavegueres. En el seu cas, allò que cal fer és l’únic que el pot salvar.