Un doblet de Lliga i Copa del Rei és ben habitual al llarg de la història del Barça. Fins al punt que fins i tot en l'etapa de Leo Messi es podia considerar el resultat d'una "mala temporada" perquè no venia acompanyat d'una Champions sota el braç. Però el doblet del Barça de Lamine Yamal significa molt més que dos trossos de metall que agafaran pols al museu del club o que només són una alegria puntual.
Existeix el convenciment que s'ha col·locat la primera pedra d'una generació daurada que està destinada a donar moltes alegries als culers en el curt i en el llarg termini. I el més important de tot és que el que s'està construint coincideix amb el que s'entén com a ADN Barça: la Masia com a protagonista, un estil de joc vistós que enamora Europa i un equip amb mentalitat guanyadora. "El meu pare n'estaria orgullós", deia Jordi Cruyff després de l'eliminació a la Champions. És així.
La revolució de Lamine Yamal
Lamine Yamal és el líder indiscutible d'aquest nou Barça. Ja s'ha dit per activa i per passiva, però no deixa de ser absolutament surrealista i ridícul a parts iguals que un jove de 17 anys sigui avui dia un dels millors jugadors del món, sinó el millor. Les comparacions amb Messi haurien de ser un pecat, però és que els números del noi de Rocafonda són estratosfèrics en comparació amb un Messi que, amb aquesta edat, tot just feia els primers passos al primer equip. Val a dir, com la majoria de futbolistes quan tenen 17 anys. Menys Lamine Yamal.
52 partits, 16 gols i 24 assistències són els registres d'un primer curs com a titular que no només aporten estadístiques, sinó que Lamine Yamal ha estat el líder absolut del joc del Barça. Qui ha tirat el carro quan l'equip no responia tant a la Champions com en el seguit de Clàssics que ha vençut el Barça. També per la seva mentalitat guanyadora i, com la resta de joves que han viscut alguns dels pitjors anys del Barça en plena infantesa, amb ganes de venjar-se de qui ha humiliat el club en aquests últims anys. Una influència que el situa en les travesses de la Pilota d'Or.
Una altra generació d'or
La millor escola de futbol del món ha sortit al rescat del club. Quan Joan Laporta va arribar a la presidència del club, es va trobar un equip molt veterà que ja no rendia, amb sous disparats per una mala gestió de l'anterior junta. No hi havia jugadors amb potencial per rascar massa diners en vendes i les arques del club estaven ben buides. Anys enrere, l'aposta per la Masia s'havia anat diluint i pràcticament cap jugador havia entrat en la dinàmica del primer equip.
Però, com ha passat en tantíssimes etapes del club, la solució estava a casa. El símil amb l'última generació d'or de la Masia és evident: on hi havia futbolistes com Ronaldinho o Deco ja amortitzats, van emergir definitivament joves de la casa com Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Leo Messi, Gerard Piqué i tants d'altres. El que ha ocorregut en aquest Barça va en la mateixa línia.
Ja ningú troba a faltar fitxatges estrambòtics a la defensa on ara hi ha Pau Cubarsí o Alejandro Balde. Ningú creu que calgui un migcampista amb físic i capacitat de destrucció "perquè el futbol ha canviat" on ara hi ha futbolistes tècnics i de qualitat com Gavi, Pedri, Fermín o Dani Olmo. Ningú troba a faltar un davanter explosiu que està de moda a Europa -pel mòdic preu de més de 100 milions d'euros- on hi ha Lamine Yamal. El talent, si es treballa, no té preu.
Com en aquell Barça de Guardiola, també s'ha imposat pels fets el relat de "la cantera contra la cartera". La resposta del Reial Madrid als èxits blaugrana sempre és i serà treure els diners a passejar. El Barça, amb un equip de la casa, ha tornat a humiliar un Madrid que es creia invencible amb el fitxatge de Kylian Mbappé. Davant això, no es pot esperar cap altra resposta de Florentino Pérez que més inversió en fitxatges estrella si l'economia li permet. Dos models d'entendre el futbol que estan destinats a conviure sempre així.
