La magnitud del problema de l'habitatge l'il·lustra bé, pel fòrum escollit, la reunió que van mantenir la setmana passada els alcaldes de Barcelona, París i Roma amb el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, durant les Jornades del Cercle d'Economia. L'emergència habitacional que afecta les principals ciutats d'Europa es va colar en un espai tradicionalment allunyat d'aquestes problemàtiques. El preu dels lloguers, però, ja no és un problema només per a les famílies més vulnerables, sovint també més invisibilitzades, sinó que afecta les classes mitjanes i especialment el jovent, que veu com és expulsat dels barris o les ciutats on ha nascut perquè no pot pagar-se un pis o una habitació.
Sánchez i Illa coincideixen que el problema s'ha d'abordar i ja han adoptat algunes mesures. Les dades oficials mostren que la regulació del preu del lloguer ha aconseguit frenar l'increment dels preus allà on s'ha aplicat i l'entesa entre el PSC, ERC, els Comuns i la CUP ha permès tapar la via de sortida dels especuladors cap als lloguers de temporada. La "intervenció del mercat" d'Illa, que li ha provocat un distanciament amb l'empresariat i la patronal però que és insuficient per les organitzacions de defensa de l'habitatge, es combina amb un pla de construcció de més pisos protegits, fins a 50.000 l'any 2030, per reduir la pressió sobre l'oferta. A Catalunya, però, no hi ha proves que construir més pisos en redueixi els preus.
El problema, en tot cas, és d'abast europeu i necessita la implicació activa de la Unió Europea. En un moment de creixement de les formacions polítiques que qüestionen o rebutgen el projecte europeu, l'habitatge és una oportunitat per a Europa per donar una resposta ambiciosa i concreta, de la mà dels estats membres però també de les ciutats. Evidenciar que Europa es preocupa pels problemes dels seus ciutadans -i ara, l'accés a l'habitatge, n'és un- és la millor manera de reforçar un projecte que sovint es veu llunyà, però que s'ha d'implicar en corregir un problema que afecta una part significativa i transversal dels europeus.
Fa mesos que alcaldes d'una quinzena de ciutats europees -Barcelona, París, Roma, Amsterdam, Lisboa, Milà, Florència...- mantenen reunions per alertar del problema i sensibilitzar les institucions comunitàries. Les dades són significatives: en els darrers 10 anys, els lloguers han pujat de mitjana un 60% i els preus de compravenda, un 78%. Tot just aquesta setmana, el Comitè de les Regions ha aprovat un full de ruta defensat per Jaume Collboni, per avançar cap a un habitatge més assequible.
La petició de l'aliança Mayors for Housing a Brussel·les és de 300.000 milions d'euros anuals i la creació a escala europea de la figura de zona tensionada, que ja s'aplica a Catalunya. Són mesures que s'haurien d'incloure al pla d'habitatge que prepara la Comissió Europea d'Ursula von der Leyen. La presentació d'aquest pla d'acció s'ha fet amb Teresa Ribera, vicepresidenta de l'executiu comunitari, i Dan Jorgensen, comissari europeu d'Energia i Habitatge, una imatge que és rellevant perquè indica el compromís europeu en aquesta qüestió.
Però més enllà de reunions i fotografies, la voluntat de la Comissió Europea s'ha d'aterrar en forma de mobilització de recursos per a mesures valentes, efectives i que tinguin impacte real. I obrir amb rigor debats incòmodes però necessaris que abordin els límits de l'acumulació de pisos o el fre a la compra d'habitatges per part de fons d'inversió o grans fortunes estrangeres. L'emergència habitacional és una realitat -en una Catalunya més aviat desmobilitzada, és de les poques carpetes que encara arrossega gent al carrer-, l'accés a l'habitatge apareix com un dels principals factors de desigualtat, i Europea s'ha d'implicar en donar-hi resposta. De la capacitat de sintonitzar amb les demandes ciutadanes en depèn també la viabilitat del projecte europeu.