Avui fa un mes que en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart estan injustament empresonats. Un mes vol dir 31 dies, 744 hores, 44.640 minuts, 2.678.400 segons. Un mes vol dir massa temps. Massa nits sense dormir a casa. Acusats d'un delicte que no han comès.
Sabem que els Jordis se senten forts, que tenen un bon estat d'ànim, que agraeixen les mostres immenses de suport que estan rebent. Sabem que escriuen, que llegeixen. Des de Soto del Real, en Jordi Sànchez ens ha dit que escriu des de la llibertat, perquè no hi ha cap presó ni decisió judicial que ens pugui privar de ser com som, de pensar com pensem i d'estimar la gent que estimem. El fins ara president de l'Assemblea Nacional Catalana ens recorda que la llibertat és un acte de consciència, que neix i s'exhibeix a partir de la determinació personal i intransferible de saber-se i sentir-se lliure. Avui mateix en Jordi Sànchez ens ha dit que la solidaritat ens ha fet més forts, i que la repressió els fa més dèbils moralment als ulls del món.
En el mateix sentit, en Jordi Cuixart diu que se sent l'home més afortunat del planeta, perquè ens volien aïllar i estem més units que mai. Ens anima a seguir amb determinació i amb coratge, mantenint l'autoestima col·lectiva i sense caure en cap provocació. Que res ni ningú ens congeli el somriure ni les ganes de viure, ens diu el president d'Òmnium.
Els farem cas, no deixarem que ens congelin el somriure. Però tampoc deixarem ni un sol segon de recordar que estan tancats a la presó de forma injusta, per pensar com pensen i per defensar el que defensen, sempre des de la pau i el civisme. No ens cansarem de reclamar la llibertat dels presos polítics, tant dels Jordis com dels membres del govern que també dormen entre reixes. Carles Mundó, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Joaquim Forn, Dolors Bassa i Meritxell Borràs: les meves paraules també van per vosaltres.
Aquesta setmana la poeta Maria-Mercè Marçal hauria fet 65 anys. En fa vint que es va morir. La mort és tan injusta com la justícia espanyola, i massa sovint se'ns emporta abans d'hora.
Quan li van diagnosticar el càncer que la va acabar matant, la Maria-Mercè Marçal es va començar a acomiadar de la gent que estimava, per si de cas passava el pitjor. A la seva filla Heura, que aleshores tenia 16 anys, la Maria-Mercè li va dir per escrit que no s'havia d'enfonsar si ella es moria, que havia de viure i de fer coses, que havia de mirar cap al futur. I li va donar un consell: "Conquereix la teva llibertat, que és una cosa ben diferent que fer simplement el que et dona la gana o el que és més fàcil".
Conquereix la teva llibertat, conquerir la nostra llibertat. És, em sembla, el que estem intentant fer com a país. I en aquest intent d'alliberament col·lectiu, hi ha persones que han vist escapçats els seus drets individuals. Deixeu-m'ho repetir: els Jordi són a la presó des de fa 31 dies, que vol dir 744 hores, que vol dir 44.640 minuts, que vol dir 2.678.400 segons.
Aquest acte d'avui l'ha organitzat la Crida. La Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. La Crida era un moviment que va néixer el 1981, com a reacció a un Manifiesto de suposats intel·lectuals contra la normalització lingüística del català. La Crida va néixer fa més de 36 anys i en teoria es va dissoldre el 1993, ara fa 24 anys. Dic que en teoria es va dissoldre perquè resulta que tenim companys a la presó, i els antics membres de la Crida ens hem vist empesos a ressuscitar-la una mica.
Militar a la Crida a la Solidaritat va ser una de les millors decisions de la meva vida. Vaig dedicar part de l'adolescència i joventut a ensobrar, penjar cartells, pintar pancartes, participar en accions reivindicatives, assistir a reunions de la comissió lingüística i muntar un submoviment anomenat Joves Independentistes. Pencàvem molt i ens estimàvem molt, la gent de la Crida. A la Crida hi vaig trobar el primer nòvio i amb la Crida vaig rebre els primers cops de porra, de part d'una policia desconcertada davant la nostra resistència pacífica. (No, no eren Mossos: en aquella època els Mossos encara no s'havien desplegat.)
La Crida a la Solidaritat lluitava per la dignitat nacional amb alegria i amb la no violència per bandera. Ni que vingués la policia a estomacar-nos, nosaltres seguíem actuant des del civisme i el pacifisme. Des de la violència zero. Aquella era la nostra força. Aquesta és encara la nostra força. Em semblen oportunes unes paraules que va adreçar ara fa uns anys l'escriptor José Luis Sampedro al col·lectiu d'indignats: "No teniu dret a recórrer a la violència, perquè teniu la raó i el futur".
Quan es va autodissoldre la Crida, en Lluís Llach va posar en dubte que tinguéssim raó en creure que potser ja no érem necessaris. Com sempre, en Llach l'encertava. Han passat molts anys però encara ens cal (més que mai, potser) defensar la llengua, la cultura i la nació catalanes. Encara ens cal treballar plegats per conquerir la nostra llibertat.
El Jordi Sànchez va ser un dels líders de la Crida a la Solidaritat. Allà va conèixer la Susanna, la seva companya i mare dels seus fills. Ja he dit que ens estimàvem molt, a la Crida. Avui la Susanna –com la Txell, la companya de l'altre Jordi– estan patint a casa seva les conseqüències d'una decisió judicial del tot injusta, del tot desproporcionada, del tot impròpia d'un règim democràtic. Deixeu-m'ho repetir un altre cop: fa 31 dies, que vol dir 744 hores, que vol dir 44.640 minuts, que vol dir 2.678.400 segons, que els Jordis no dormen a casa.
Saps què, Jordi? Aquests dies els antics cridaires ens estem veient més que mai. Els meus fills ja coneixen pel nom l'Elena, la Pepa, en Lluís, en Josep, l'Andreu, la Mar, el Sebas, l'Àngel, l'Aureli, l'Enric, el Joan Manuel, el Xavier, la Gabriela, l'Empar, el Joan, el Rodri, el Ricard, la Mercè, la Neus, les Annes, les Núries, les Carmes i tots els que em deixo. Hem hagut de treure a passejar la bandera del ninot, que va la mar de bé per trobar-nos a les manis, ara que les manis són multitudinàries. Ens agrada molt veure'ns, però no ens agrada gens haver-nos de veure perquè ets a la presó. Preferim les trobades estiuenques a l'Escala, a casa del Lluís i la Carme.
Seguirem el consell del Jordi Cuixart i intentarem que res ni ningú ens congeli el somriure ni les ganes de viure. Però no deixarem de cridar que us volem aquí, que us volem a casa, que us volem lliures.
Estimats Jordis, us enyorem i us esperem. Plegats hem de seguir conquerint la nostra llibertat.
(Text llegit a l'acte "Llaç de llum", organitzat per la Crida a la Solidaritat per recordar que fa un mes que els Jordis són a la presó)
Sabem que els Jordis se senten forts, que tenen un bon estat d'ànim, que agraeixen les mostres immenses de suport que estan rebent. Sabem que escriuen, que llegeixen. Des de Soto del Real, en Jordi Sànchez ens ha dit que escriu des de la llibertat, perquè no hi ha cap presó ni decisió judicial que ens pugui privar de ser com som, de pensar com pensem i d'estimar la gent que estimem. El fins ara president de l'Assemblea Nacional Catalana ens recorda que la llibertat és un acte de consciència, que neix i s'exhibeix a partir de la determinació personal i intransferible de saber-se i sentir-se lliure. Avui mateix en Jordi Sànchez ens ha dit que la solidaritat ens ha fet més forts, i que la repressió els fa més dèbils moralment als ulls del món.
En el mateix sentit, en Jordi Cuixart diu que se sent l'home més afortunat del planeta, perquè ens volien aïllar i estem més units que mai. Ens anima a seguir amb determinació i amb coratge, mantenint l'autoestima col·lectiva i sense caure en cap provocació. Que res ni ningú ens congeli el somriure ni les ganes de viure, ens diu el president d'Òmnium.
Els farem cas, no deixarem que ens congelin el somriure. Però tampoc deixarem ni un sol segon de recordar que estan tancats a la presó de forma injusta, per pensar com pensen i per defensar el que defensen, sempre des de la pau i el civisme. No ens cansarem de reclamar la llibertat dels presos polítics, tant dels Jordis com dels membres del govern que també dormen entre reixes. Carles Mundó, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Joaquim Forn, Dolors Bassa i Meritxell Borràs: les meves paraules també van per vosaltres.
Aquesta setmana la poeta Maria-Mercè Marçal hauria fet 65 anys. En fa vint que es va morir. La mort és tan injusta com la justícia espanyola, i massa sovint se'ns emporta abans d'hora.
Quan li van diagnosticar el càncer que la va acabar matant, la Maria-Mercè Marçal es va començar a acomiadar de la gent que estimava, per si de cas passava el pitjor. A la seva filla Heura, que aleshores tenia 16 anys, la Maria-Mercè li va dir per escrit que no s'havia d'enfonsar si ella es moria, que havia de viure i de fer coses, que havia de mirar cap al futur. I li va donar un consell: "Conquereix la teva llibertat, que és una cosa ben diferent que fer simplement el que et dona la gana o el que és més fàcil".
Conquereix la teva llibertat, conquerir la nostra llibertat. És, em sembla, el que estem intentant fer com a país. I en aquest intent d'alliberament col·lectiu, hi ha persones que han vist escapçats els seus drets individuals. Deixeu-m'ho repetir: els Jordi són a la presó des de fa 31 dies, que vol dir 744 hores, que vol dir 44.640 minuts, que vol dir 2.678.400 segons.
Aquest acte d'avui l'ha organitzat la Crida. La Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. La Crida era un moviment que va néixer el 1981, com a reacció a un Manifiesto de suposats intel·lectuals contra la normalització lingüística del català. La Crida va néixer fa més de 36 anys i en teoria es va dissoldre el 1993, ara fa 24 anys. Dic que en teoria es va dissoldre perquè resulta que tenim companys a la presó, i els antics membres de la Crida ens hem vist empesos a ressuscitar-la una mica.
Militar a la Crida a la Solidaritat va ser una de les millors decisions de la meva vida. Vaig dedicar part de l'adolescència i joventut a ensobrar, penjar cartells, pintar pancartes, participar en accions reivindicatives, assistir a reunions de la comissió lingüística i muntar un submoviment anomenat Joves Independentistes. Pencàvem molt i ens estimàvem molt, la gent de la Crida. A la Crida hi vaig trobar el primer nòvio i amb la Crida vaig rebre els primers cops de porra, de part d'una policia desconcertada davant la nostra resistència pacífica. (No, no eren Mossos: en aquella època els Mossos encara no s'havien desplegat.)
La Crida a la Solidaritat lluitava per la dignitat nacional amb alegria i amb la no violència per bandera. Ni que vingués la policia a estomacar-nos, nosaltres seguíem actuant des del civisme i el pacifisme. Des de la violència zero. Aquella era la nostra força. Aquesta és encara la nostra força. Em semblen oportunes unes paraules que va adreçar ara fa uns anys l'escriptor José Luis Sampedro al col·lectiu d'indignats: "No teniu dret a recórrer a la violència, perquè teniu la raó i el futur".
Quan es va autodissoldre la Crida, en Lluís Llach va posar en dubte que tinguéssim raó en creure que potser ja no érem necessaris. Com sempre, en Llach l'encertava. Han passat molts anys però encara ens cal (més que mai, potser) defensar la llengua, la cultura i la nació catalanes. Encara ens cal treballar plegats per conquerir la nostra llibertat.
El Jordi Sànchez va ser un dels líders de la Crida a la Solidaritat. Allà va conèixer la Susanna, la seva companya i mare dels seus fills. Ja he dit que ens estimàvem molt, a la Crida. Avui la Susanna –com la Txell, la companya de l'altre Jordi– estan patint a casa seva les conseqüències d'una decisió judicial del tot injusta, del tot desproporcionada, del tot impròpia d'un règim democràtic. Deixeu-m'ho repetir un altre cop: fa 31 dies, que vol dir 744 hores, que vol dir 44.640 minuts, que vol dir 2.678.400 segons, que els Jordis no dormen a casa.
Saps què, Jordi? Aquests dies els antics cridaires ens estem veient més que mai. Els meus fills ja coneixen pel nom l'Elena, la Pepa, en Lluís, en Josep, l'Andreu, la Mar, el Sebas, l'Àngel, l'Aureli, l'Enric, el Joan Manuel, el Xavier, la Gabriela, l'Empar, el Joan, el Rodri, el Ricard, la Mercè, la Neus, les Annes, les Núries, les Carmes i tots els que em deixo. Hem hagut de treure a passejar la bandera del ninot, que va la mar de bé per trobar-nos a les manis, ara que les manis són multitudinàries. Ens agrada molt veure'ns, però no ens agrada gens haver-nos de veure perquè ets a la presó. Preferim les trobades estiuenques a l'Escala, a casa del Lluís i la Carme.
Seguirem el consell del Jordi Cuixart i intentarem que res ni ningú ens congeli el somriure ni les ganes de viure. Però no deixarem de cridar que us volem aquí, que us volem a casa, que us volem lliures.
Estimats Jordis, us enyorem i us esperem. Plegats hem de seguir conquerint la nostra llibertat.
(Text llegit a l'acte "Llaç de llum", organitzat per la Crida a la Solidaritat per recordar que fa un mes que els Jordis són a la presó)