La felicitat diu que es multiplica per cinc després de patir. Cal que plogui abans de veure l'arc de Sant Martí. No hi ha res que encengui la vida millor que entendre que ens hem de morir. I ja em teniu cantant-ne la tornada: si vols que surti el sol, abans s'haurà de fer de nit.
El dia que vaig fer trenta-cinc anys, un perruquer incompetent em va cremar els cabells. L'única solució va ser tallar-me'ls ben curts, tant que m'havia costat arribar a lluir una cabellera llarga. L'endemà, un company de la redacció del diari on treballava em va etzibar: "Mira-t'ho pel cantó positiu, només pots fer que millorar". Soc tan positiva, ehem, que han passat tretze anys i encara no l'hi he perdonat. Al perruquer, tampoc.
Que sí, que ja veig per on va la cosa. Sense l'hivern no estimaríem tant la primavera, quan vens de la foscor la llum de l'alba et sembla una meravella i després d'una migranya de les que em tomben estic eufòrica perquè em trobo normal. Però a mi dona'm dies sense dolor, el sol desacomplexat del migdia i un maig que duri tot l'any. Jo ja estava prou contenta amb els cabells llargs abans que me'ls socarrimessin, la lliçó de valorar el que tenim en lloc de desitjar el que ens falta feia temps que l'havia paït (la prova és que aleshores ja havia recomanat unes deu mil vegades els assajos d'André Comte-Sponville).
Em temo que confonem consols amb benediccions. És un consol que hi hagi llum al final del túnel, però seria millor no haver-hi entrat. A sobre, hi ha túnels sense sortida. I si t'asseguren que després d'una pujada sempre ve una baixada, t'enganyen: també pot venir una pujada més gran.
La vida és cíclica però cadascun de nosaltres, no. Em dic que potser han tornat les abelles a la vinya verge de la casa de prop del mar, però no serien les mateixes: per a les abelles de l'abril, no existeix la tardor. Les abelles d'avui, si hi són, han vingut per primer cop.
Amics de Mishima, continuaré cantant la vostra cançó perquè fa hores que escolto el disc sencer en bucle i ja se m'ha enganxat. Però no, jo no vull que surti el sol. El que voldria, digueu-me capritxosa, és que no es pongués mai.
El dia que vaig fer trenta-cinc anys, un perruquer incompetent em va cremar els cabells. L'única solució va ser tallar-me'ls ben curts, tant que m'havia costat arribar a lluir una cabellera llarga. L'endemà, un company de la redacció del diari on treballava em va etzibar: "Mira-t'ho pel cantó positiu, només pots fer que millorar". Soc tan positiva, ehem, que han passat tretze anys i encara no l'hi he perdonat. Al perruquer, tampoc.
Que sí, que ja veig per on va la cosa. Sense l'hivern no estimaríem tant la primavera, quan vens de la foscor la llum de l'alba et sembla una meravella i després d'una migranya de les que em tomben estic eufòrica perquè em trobo normal. Però a mi dona'm dies sense dolor, el sol desacomplexat del migdia i un maig que duri tot l'any. Jo ja estava prou contenta amb els cabells llargs abans que me'ls socarrimessin, la lliçó de valorar el que tenim en lloc de desitjar el que ens falta feia temps que l'havia paït (la prova és que aleshores ja havia recomanat unes deu mil vegades els assajos d'André Comte-Sponville).
Em temo que confonem consols amb benediccions. És un consol que hi hagi llum al final del túnel, però seria millor no haver-hi entrat. A sobre, hi ha túnels sense sortida. I si t'asseguren que després d'una pujada sempre ve una baixada, t'enganyen: també pot venir una pujada més gran.
La vida és cíclica però cadascun de nosaltres, no. Em dic que potser han tornat les abelles a la vinya verge de la casa de prop del mar, però no serien les mateixes: per a les abelles de l'abril, no existeix la tardor. Les abelles d'avui, si hi són, han vingut per primer cop.
Amics de Mishima, continuaré cantant la vostra cançó perquè fa hores que escolto el disc sencer en bucle i ja se m'ha enganxat. Però no, jo no vull que surti el sol. El que voldria, digueu-me capritxosa, és que no es pongués mai.