"Em separaria, però aguanto casada pels meus fills". M'ho diu una amiga que no és gaire amiga meva però que es troba en fase de respondre en versió llarga quan li preguntes com està. Assajo un consell. Que pensi en ella en lloc de carregar als fills el pes de la no-separació. Però que, això sí, intenti separar-se de la millor manera pensant en ells. Els seus fills patiran, per descomptat. Però també aprendran que l'amor de parella no el tenim garantit, una lliçó que tard o d'hora ens toca assimilar. Aquest aprenentatge ells ja el duran posat de casa.
"Fa quaranta anys que estic amb la meva dona i cada setmana estem a punt de divorciar-nos, però seguim caminant junts". Ho diu el cardiòleg Roberto Canessa, un dels supervivents de l'accident d'avió dels Andes del 1972, aquell en què els vius es van acabar menjant els morts. L'entrevistadora li pregunta per què no es divorcia. "Perquè no canviaràs un cotxe usat per un altre que té més o menys quilòmetres però no els ha recorregut amb tu". Hi treu romanticisme, però després de quaranta anys, què vols. La qüestió és que segueix al costat de la mateixa dona, potser perquè va aprendre a caminar dies i nits al costat d'algú quan –dos mesos després de l'accident d'avió– ell i un company de vol van arriscar-se a travessar a peu les muntanyes a la recerca d'ajut.
Es tracta d'això, tal vegada: de saber si val la pena continuar caminant amb una mateixa persona o si és millor dir saps què, jo tiro per aquí i tu per allà. Roberto Canessa no podia separar-se del seu company durant l'expedició pels Andes perquè es trobaven en una situació límit; sí que podria separar-se de la seva dona, però a la balança pesa més el camí que han recorregut plegats.
A l'amiga que no ho és gaire però que m'ha explicat que no vol seguir amb el pare dels seus fills, li dic –per consolar-la, suposo– que tenir uns pares enamorats l'un de l'altre també té les seves pegues. I a l'acte me'n penedeixo: bé que maleeixo els guapos que es queixen dels inconvenients de la bellesa o els rics que et diuen que no saben com invertir els diners. Els fills de pares que s'estimen hem crescut en el millor dels escenaris possibles, això és així i jo hauria pogut mantenir la boca tancada. Però tendim a reproduir un model que no sempre funciona, i ens pot segrestar un miratge: que les parelles només es trenquen a casa dels altres.
Si als dinou anys has sobreviscut un accident d'avió i has passat dos mesos i mig en muntanyes glaçades esperant un rescat improbable, la resta de la vida fa baixada. Si de petit se t'han separat els pares, d'adult les patacades sentimentals t'arriben més esmorteïdes. I els avions no cauen cada dia, però l'amor s'apaga sovint. "No hauria de caldre que caigués el nostre avió perquè ens adonéssim de tot el que tenim", reflexiona Roberto Canessa, que promociona el llibre Tenía que sobrevivir (Alrevés). També diu –i sap de què parla, perquè com a cardiòleg pediàtric conviu amb l'adversitat més amarga– que cadascú té la seva serralada per escalar.
Si vens amb mi no demanis un camí planer, ni estels d'argent ni un demà ple de promeses. Les desgràcies ens atraparan ni que no volem enlloc. Però quina sort, quina refotuda sort que vulguem fer camí de costat.
"Fa quaranta anys que estic amb la meva dona i cada setmana estem a punt de divorciar-nos, però seguim caminant junts". Ho diu el cardiòleg Roberto Canessa, un dels supervivents de l'accident d'avió dels Andes del 1972, aquell en què els vius es van acabar menjant els morts. L'entrevistadora li pregunta per què no es divorcia. "Perquè no canviaràs un cotxe usat per un altre que té més o menys quilòmetres però no els ha recorregut amb tu". Hi treu romanticisme, però després de quaranta anys, què vols. La qüestió és que segueix al costat de la mateixa dona, potser perquè va aprendre a caminar dies i nits al costat d'algú quan –dos mesos després de l'accident d'avió– ell i un company de vol van arriscar-se a travessar a peu les muntanyes a la recerca d'ajut.
Es tracta d'això, tal vegada: de saber si val la pena continuar caminant amb una mateixa persona o si és millor dir saps què, jo tiro per aquí i tu per allà. Roberto Canessa no podia separar-se del seu company durant l'expedició pels Andes perquè es trobaven en una situació límit; sí que podria separar-se de la seva dona, però a la balança pesa més el camí que han recorregut plegats.
A l'amiga que no ho és gaire però que m'ha explicat que no vol seguir amb el pare dels seus fills, li dic –per consolar-la, suposo– que tenir uns pares enamorats l'un de l'altre també té les seves pegues. I a l'acte me'n penedeixo: bé que maleeixo els guapos que es queixen dels inconvenients de la bellesa o els rics que et diuen que no saben com invertir els diners. Els fills de pares que s'estimen hem crescut en el millor dels escenaris possibles, això és així i jo hauria pogut mantenir la boca tancada. Però tendim a reproduir un model que no sempre funciona, i ens pot segrestar un miratge: que les parelles només es trenquen a casa dels altres.
Si als dinou anys has sobreviscut un accident d'avió i has passat dos mesos i mig en muntanyes glaçades esperant un rescat improbable, la resta de la vida fa baixada. Si de petit se t'han separat els pares, d'adult les patacades sentimentals t'arriben més esmorteïdes. I els avions no cauen cada dia, però l'amor s'apaga sovint. "No hauria de caldre que caigués el nostre avió perquè ens adonéssim de tot el que tenim", reflexiona Roberto Canessa, que promociona el llibre Tenía que sobrevivir (Alrevés). També diu –i sap de què parla, perquè com a cardiòleg pediàtric conviu amb l'adversitat més amarga– que cadascú té la seva serralada per escalar.
Si vens amb mi no demanis un camí planer, ni estels d'argent ni un demà ple de promeses. Les desgràcies ens atraparan ni que no volem enlloc. Però quina sort, quina refotuda sort que vulguem fer camí de costat.