Com cada any, ja estem en la data en la qual se'ns demana regularitzar la nostra situació fiscal amb Hisenda. És a dir, complir amb la responsabilitat d'aportar –si escau- la nostra contribució a l'organisme públic, encarregat d'obtenir els recursos monetaris necessaris per a finançar les activitats de l'Estat.
I com cada any, unes quantes persones ens acollirem al nostre dret d'exercir la desobediència civil. I ho farem, perquè no volem ser còmplices del militarisme que provoca guerres, de la guerra que mata persones i destrueix tot allò que ens permet viure: les persones; els habitatges en les quals ens aixopluguem; la ciutat o el poble on fem comunitat; la natura i la biodiversitat que ens regalen vida i benestar; l'aire de què nodrim el nostre respir... També perquè sense que calgui patir una guerra oberta, solament la investigació i producció, els exèrcits, l'adquisició d'armament... ja s'engolen una immensa quantitat de diners.
Així doncs, farem desobediència civil perquè és una eina referencial de la no-violència, com a estratègia per lluitar contra la imposició d'una llarga sèrie de lleis i polítiques militaristes, segregacionistes, econòmiques, mediambientals, etc., etc. Perquè considerem que és la nostra obligació moral. I aquesta ens aboca a l'obligació de dissentir. Sabem que la desobediència civil és un acte intencionalment il·legal, amb la finalitat d'aconseguir una millora social, i que practiquem de manera no violenta. També, estem disposades a acceptar les conseqüències que pugui comportar.
Les persones que defensem la desobediència civil ho fem com a mida excepcional, per la impossibilitat de trobar altres mitjans legals o espais polítics on obtenir els canvis que perseguim. I aquesta impossibilitat d'obtenir canvis es dona, també, en les societats dites democràtiques. Aquestes es basen en l'argument què, per ella mateixa, "la majoria" corresponsabilitza en l'obediència a tota la ciutadania, com a signe de la responsabilitat i solidaritat social. I així actuem les ciutadanes i ciutadans normalment.
Però davant de lleis, mesures i opcions polítiques que atempten, no ja les opcions polítiques particulars, sinó que neguen o amenacen els drets humans de tothom -o d'algun sector de la població-, llavors no hi ha cap majoria que pugui estar per sobre de les conviccions ètiques i morals individuals. És així com la solidaritat –encara que sigui per una causa minoritària- ens obliga a la desobediència civil.
L'objecció fiscal s'inscriu dins de les pràctiques de desobediència civil i, específicament, explicita la no disposició a col·laborar en les despeses que l'Estat destina al manteniment de les estructures militars, a la investigació amb fins bèl·lics, a l'armamentisme, és a dir... A totes les despeses destinades o orientades, d'una manera o l'altra, a la preparació i manteniment de les guerres com a principal mitja per afrontar els conflictes.
I com cada any, unes quantes persones ens acollirem al nostre dret d'exercir la desobediència civil. I ho farem, perquè no volem ser còmplices del militarisme que provoca guerres, de la guerra que mata persones i destrueix tot allò que ens permet viure: les persones; els habitatges en les quals ens aixopluguem; la ciutat o el poble on fem comunitat; la natura i la biodiversitat que ens regalen vida i benestar; l'aire de què nodrim el nostre respir... També perquè sense que calgui patir una guerra oberta, solament la investigació i producció, els exèrcits, l'adquisició d'armament... ja s'engolen una immensa quantitat de diners.
Així doncs, farem desobediència civil perquè és una eina referencial de la no-violència, com a estratègia per lluitar contra la imposició d'una llarga sèrie de lleis i polítiques militaristes, segregacionistes, econòmiques, mediambientals, etc., etc. Perquè considerem que és la nostra obligació moral. I aquesta ens aboca a l'obligació de dissentir. Sabem que la desobediència civil és un acte intencionalment il·legal, amb la finalitat d'aconseguir una millora social, i que practiquem de manera no violenta. També, estem disposades a acceptar les conseqüències que pugui comportar.
Les persones que defensem la desobediència civil ho fem com a mida excepcional, per la impossibilitat de trobar altres mitjans legals o espais polítics on obtenir els canvis que perseguim. I aquesta impossibilitat d'obtenir canvis es dona, també, en les societats dites democràtiques. Aquestes es basen en l'argument què, per ella mateixa, "la majoria" corresponsabilitza en l'obediència a tota la ciutadania, com a signe de la responsabilitat i solidaritat social. I així actuem les ciutadanes i ciutadans normalment.
Però davant de lleis, mesures i opcions polítiques que atempten, no ja les opcions polítiques particulars, sinó que neguen o amenacen els drets humans de tothom -o d'algun sector de la població-, llavors no hi ha cap majoria que pugui estar per sobre de les conviccions ètiques i morals individuals. És així com la solidaritat –encara que sigui per una causa minoritària- ens obliga a la desobediència civil.
L'objecció fiscal s'inscriu dins de les pràctiques de desobediència civil i, específicament, explicita la no disposició a col·laborar en les despeses que l'Estat destina al manteniment de les estructures militars, a la investigació amb fins bèl·lics, a l'armamentisme, és a dir... A totes les despeses destinades o orientades, d'una manera o l'altra, a la preparació i manteniment de les guerres com a principal mitja per afrontar els conflictes.