Per a tota la gent que anem traginant en els moviments socials, l'any 2015 va ser realment fatídic. Governava el PP –versió Mariano Rajoy- amb majoria absoluta, per la qual cosa el poder estava literalment a les seves mans. Hi ha qui creu que l'A por ellos, es va vomitar per primera vegada en les albors de l'1 i 3 d'octubre del 2017. S'equivoquen.
Cert és, que aquell 26 de setembre del 2017, una gossada de familiars, amics, veïns del barri de Vistalegre, a Múrcia, van acomiadar als guàrdies civils al crit de A por ellos. "A por" es referia a ells –els guàrdies civils-. L'ellos érem nosaltres, els qui caminàvem organitzant el nostre dia de l'autodeterminació. I sí, verbalitzada amb amenaçadora gallardia, i no menor sàdic advertiment, van ser ells els primers a fer-ho. Tenen la primícia.
Però recapitulem. L'A por ellos -en la fase parlamentària del regne d'Espanya- va tenir el seu zenit el 2015. Com? És senzill. La majoria parlamentària del PP, els va permetre aprovar les lleis, més repressives, més limitadores de llibertats, més vulneradores de drets, de tots els anys posteriors a la transició política.
Des del 2011, la dreta en el poder, es va proposar elaborar la base jurídica que li permetés el màxim control, persecució i càstig de tota oposició a l'ordre establert i al per establir. Eren anys d'una crisi ferotge, anys de carrers i places plenes de gents rebutjant les mesures fruit d'aquesta crisi, la corrupció, els abusos... va ser el 15M.
Els interessos del capital s'imposaven, la Troica (europea, per cert) exigia austeritat, l'empresariat local imposava restriccions... i acabem, el 10 de febrer del 2012, amb una destructiva Reforma Laboral que va motivar la imponent Vaga General del 14 de novembre del mateix any: 30 detinguts, 21 imputats, 29 ferits.... aquí, una altra modalitat de l’ A por ellos ... i ellas.
Un mes després, el govern aprovaria el rescat bancari, que va fer cruixir la ja preocupant situació de la gent treballadora. Rescat bancari, 101.000 milions d'euros per a salvar al sector financer. Rescat, que mai ha estat retornat però, per contra, els banquers si es van repartir els sumptuosos beneficis que, gràcies al rescat, van obtenir. Mentrestant, les retallades en tots els serveis bàsics, i en drets laborals, continuaven maltractant la ciutadania. Així les coses, el govern del PP, sagaçment, va preveure l'augment del malestar social i les consegüents respostes i mobilitzacions.
I sí, Ells... i elles es van moure, i va arribar el 2014, i amb ell, van seguir les Marees, van augmentar les PAHs, els jubilats prenien els carrers, el descontentament cavalcava de diverses maneres i formes... i va aparèixer un nou subjecte polític: el moviment independentista. I fins aquí podíem arribar!
Ràpidament, va retrunyir una altra vegada l'A por ellos... y ellas. I així, de la mà del PP, entrem en la dècada de major legislació repressiva i antidrets: abril 2014 Llei de regulació de la Seguretat Privada; febrer 2015 Acord en Defensa de les Llibertats i lluita contra el Terrorisme (entre PP i PSOE); març 2015 Reforma del Codi Penal; juliol de 2015 Llei de Seguretat Ciutadana; setembre del 2015 Ampliació de les Competències del Tribunal Constitucional i Reforma de la Llei de Seguretat Nacional.
És així com el govern del regne d'Espanya, compta amb una legislació de les més repressives i limitadores de drets d'Europa occidental. Reforma del Codi Penal que, ja en el seu moment, va rebre observacions molt contràries. Una Llei de Seguretat ciutadana que no va córrer millor sort. A més, i ja a nivell internacional, i entre moltes altres, la crítica que cinc relators de drets humans de Nacions Unides van abocar sobre totes dues propostes legislatives que, segons la seva opinió, retallaven drets fonamentals de la ciutadania; per això, van arribar a exhortar la seva retirada.
A nivell estatal, el conjunt de l'oposició va manifestar enèrgicament, el seu total rebuig. Va treure foc pels queixals i va advertir el govern que, tals lleis, serien derogades en el precís instant en què el PP perdés la seva majoria... i així van passar els anys, i en el 2018, Rajoy va ser defenestrat al ser imputat per corrupció. Va marxar això sí, deixant una Catalunya reaccionant davant les conseqüències de l'aplicació del 155 que ell (amb el suport del PSOE i altres forces nacionalistes espanyoles), amb tant d'ímpetu, havia implantat. Se’l va fer fora, però lamentablement va deixar tot lligat i ben lligat: va judicialitzar la política, i va polititzar la justícia.
Malgrat tot, semblava que, finalment, havia arribat el moment de derogar aquest conjunt de lleis repressives, antidemocràtiques, restrictives de drets, criminalitzadores de la dissidència, lleis que són la base d'un Estat policial, que legalitzen la impunitat dels membres dels cossos de seguretat, que infringeixen la llibertat d'expressió, opinió i mobilització, que persegueixen i castiguen l'exercici de drets... semblava.
Han passat cinc anys. Diuen que el Regne d'Espanya compta amb el govern més progressista de la història. Govern, que al seu torn, manté suports, més o menys fluctuants, d'altres forces catalanes i basques que també van manifestar la seva voluntat de derogar aquestes lleis.
Aquestes lleis segueixen aquí. Aplicant-se contra tota oposició, maltractant qualsevol dissidència democràtica, jutjant tota desobediència per pacífica que sigui, perseguint la mobilització dels qui volem trencar el tauler i començar de nou la partida. I ara, ens hem de sentir satisfets perquè la sedició ja no és un delicte?
Als milers de persones detingudes, denunciades, maltractades, perseguides, controlades a les quals se'ls continuarà reprimint per desordres públics agreujats, per qualsevol apartat de la llei de Seguretat Ciutadana, o per la resta de delictes assenyalats pel Codi Penal... Què els diem? Doncs res: que poden ser sediciosos, això ja no passa factura. I que la Llei de Seguretat Ciutadana i el Codi Penal això si, sense reconèixer la sedició com a delicte, seguiran vigents: atado y bien atado.
Cert és, que aquell 26 de setembre del 2017, una gossada de familiars, amics, veïns del barri de Vistalegre, a Múrcia, van acomiadar als guàrdies civils al crit de A por ellos. "A por" es referia a ells –els guàrdies civils-. L'ellos érem nosaltres, els qui caminàvem organitzant el nostre dia de l'autodeterminació. I sí, verbalitzada amb amenaçadora gallardia, i no menor sàdic advertiment, van ser ells els primers a fer-ho. Tenen la primícia.
Però recapitulem. L'A por ellos -en la fase parlamentària del regne d'Espanya- va tenir el seu zenit el 2015. Com? És senzill. La majoria parlamentària del PP, els va permetre aprovar les lleis, més repressives, més limitadores de llibertats, més vulneradores de drets, de tots els anys posteriors a la transició política.
Des del 2011, la dreta en el poder, es va proposar elaborar la base jurídica que li permetés el màxim control, persecució i càstig de tota oposició a l'ordre establert i al per establir. Eren anys d'una crisi ferotge, anys de carrers i places plenes de gents rebutjant les mesures fruit d'aquesta crisi, la corrupció, els abusos... va ser el 15M.
Els interessos del capital s'imposaven, la Troica (europea, per cert) exigia austeritat, l'empresariat local imposava restriccions... i acabem, el 10 de febrer del 2012, amb una destructiva Reforma Laboral que va motivar la imponent Vaga General del 14 de novembre del mateix any: 30 detinguts, 21 imputats, 29 ferits.... aquí, una altra modalitat de l’ A por ellos ... i ellas.
Un mes després, el govern aprovaria el rescat bancari, que va fer cruixir la ja preocupant situació de la gent treballadora. Rescat bancari, 101.000 milions d'euros per a salvar al sector financer. Rescat, que mai ha estat retornat però, per contra, els banquers si es van repartir els sumptuosos beneficis que, gràcies al rescat, van obtenir. Mentrestant, les retallades en tots els serveis bàsics, i en drets laborals, continuaven maltractant la ciutadania. Així les coses, el govern del PP, sagaçment, va preveure l'augment del malestar social i les consegüents respostes i mobilitzacions.
I sí, Ells... i elles es van moure, i va arribar el 2014, i amb ell, van seguir les Marees, van augmentar les PAHs, els jubilats prenien els carrers, el descontentament cavalcava de diverses maneres i formes... i va aparèixer un nou subjecte polític: el moviment independentista. I fins aquí podíem arribar!
Ràpidament, va retrunyir una altra vegada l'A por ellos... y ellas. I així, de la mà del PP, entrem en la dècada de major legislació repressiva i antidrets: abril 2014 Llei de regulació de la Seguretat Privada; febrer 2015 Acord en Defensa de les Llibertats i lluita contra el Terrorisme (entre PP i PSOE); març 2015 Reforma del Codi Penal; juliol de 2015 Llei de Seguretat Ciutadana; setembre del 2015 Ampliació de les Competències del Tribunal Constitucional i Reforma de la Llei de Seguretat Nacional.
És així com el govern del regne d'Espanya, compta amb una legislació de les més repressives i limitadores de drets d'Europa occidental. Reforma del Codi Penal que, ja en el seu moment, va rebre observacions molt contràries. Una Llei de Seguretat ciutadana que no va córrer millor sort. A més, i ja a nivell internacional, i entre moltes altres, la crítica que cinc relators de drets humans de Nacions Unides van abocar sobre totes dues propostes legislatives que, segons la seva opinió, retallaven drets fonamentals de la ciutadania; per això, van arribar a exhortar la seva retirada.
A nivell estatal, el conjunt de l'oposició va manifestar enèrgicament, el seu total rebuig. Va treure foc pels queixals i va advertir el govern que, tals lleis, serien derogades en el precís instant en què el PP perdés la seva majoria... i així van passar els anys, i en el 2018, Rajoy va ser defenestrat al ser imputat per corrupció. Va marxar això sí, deixant una Catalunya reaccionant davant les conseqüències de l'aplicació del 155 que ell (amb el suport del PSOE i altres forces nacionalistes espanyoles), amb tant d'ímpetu, havia implantat. Se’l va fer fora, però lamentablement va deixar tot lligat i ben lligat: va judicialitzar la política, i va polititzar la justícia.
Malgrat tot, semblava que, finalment, havia arribat el moment de derogar aquest conjunt de lleis repressives, antidemocràtiques, restrictives de drets, criminalitzadores de la dissidència, lleis que són la base d'un Estat policial, que legalitzen la impunitat dels membres dels cossos de seguretat, que infringeixen la llibertat d'expressió, opinió i mobilització, que persegueixen i castiguen l'exercici de drets... semblava.
Han passat cinc anys. Diuen que el Regne d'Espanya compta amb el govern més progressista de la història. Govern, que al seu torn, manté suports, més o menys fluctuants, d'altres forces catalanes i basques que també van manifestar la seva voluntat de derogar aquestes lleis.
Aquestes lleis segueixen aquí. Aplicant-se contra tota oposició, maltractant qualsevol dissidència democràtica, jutjant tota desobediència per pacífica que sigui, perseguint la mobilització dels qui volem trencar el tauler i començar de nou la partida. I ara, ens hem de sentir satisfets perquè la sedició ja no és un delicte?
Als milers de persones detingudes, denunciades, maltractades, perseguides, controlades a les quals se'ls continuarà reprimint per desordres públics agreujats, per qualsevol apartat de la llei de Seguretat Ciutadana, o per la resta de delictes assenyalats pel Codi Penal... Què els diem? Doncs res: que poden ser sediciosos, això ja no passa factura. I que la Llei de Seguretat Ciutadana i el Codi Penal això si, sense reconèixer la sedició com a delicte, seguiran vigents: atado y bien atado.