Vivim uns temps francament convulsos. Rar és el mes, o la quinzena, en la qual no deixa de sorprendre'ns un fenomen esgarrifós, penós, deplorable, odiós... Triïn el terme que els sembli més adequat, per a qualificar l'esdeveniment que hagin seleccionat.
Comptem amb una àmplia varietat: des del destructiu desenvolupament i les conseqüències de la invasió russa/guerra d'Ucraïna; a les diverses actualitzacions del quefer dels capitostos de les clavegueres de l'Estat; o les molt qüestionades i pesades polítiques estatals i nacionals; l'impacte dels incendis que arrasen i destrueixen; l'onada de calor que també mata i fa sofrir... I tants i tants més esdeveniments. Hi ha on triar.
Jo, no sé vostès, d'algun temps ençà, pateixo una "acumulació de fenòmens" als quals, reconec, em costa dedicar el temps, la reflexió i el seguiment necessari. I també s'amunteguen les ràbies, les indignacions, els desassossecs, les limitacions... I s'emboliquen i es barregen totes, desembocant en un insuportable –i ineficaç- sentiment d'impotència.
Però, just en el moment en què soc capaç de dir-me a mi mateixa en veu alta la paraula "impotència" és quan, com si d'un detonant es tractés, aquesta s'imposa, em tenalla i m'obliga a reaccionar. M'impulsa a dir-me enèrgicament: prou!
I llavors recapitulo, repasso serenament el llistat de "fenòmens" apressants i, en lloc de continuar furgant en la impotència que genera passivitat, intento treure a flotació, alguna cosa de la meva particular "potència". Aleshores em proposo ordenar el rebombori d'esdeveniments i treure'n algun perquè no caigui en l'oblit i donar-li seguiment.
Avui opto per retrocedir un mes, just al 24 de juny. I recordo amb indignació a aquestes 1.500 persones fugint cap a l'esperança de trobar una vida millor. Recordo als 37 assassinats al peu de la tanca de Melilla. Recordo a les 131 persones supervivents internats al Centre d'Estada Temporal per a Immigrants (CETI) de Melilla... Recordo.
I sí, llavors comencen les preguntes. Per què Rabat, que durant temps i temps no sols va permetre o va tolerar, sinó que fins i tot va instigar a travessar la frontera per terra o per mar, ara reprèn violentament el seu paper de gendarme de la frontera espanyola i europea?
Abans de res cal recordar que a l'abril d'enguany el president Sánchez va visitar al rei del Marroc a Rabat. El 6 de maig es va reunir el Grupo Permanente Hispano-Marroquí sobre Migraciones, també a Rabat, i el 15 de juny, el ministre de l'Interior Grande-Marlaska rebia al seu homòleg marroquí a Madrid (nou dies abans dels violents esdeveniments a Melilla).
Queda clar, que la reconciliació entre el Regne d'Espanya i el Marroc ha sortit molt costosa: el Marroc pot vanagloriar-se d'haver aconseguit la menyspreable claudicació del Regne d'Espanya en relació amb la defensa dels legítims drets territorials del poble sahrauí, alineant-se amb la inacceptable proposta del regne alauí. I, per tant, el Marroc continuarà percebent suculents diners per a "gendarmejar" la frontera sud.
Si algú esperava una millora en la política migratòria, s'equivoca. S'ha constatat que, amb la represa de la col·laboració entre el Regne d'Espanya i el Marroc a l'uníson en matèria migratòria, s'ha incrementat la violència. Per la simple raó que les polítiques migratòries de la Unió Europea -i, per tant, del Regne d'Espanya- se sustenten en la militarització i externalització de fronteres a tercers països com el Marroc, en el racisme institucionalitzat i en la criminalització d'aquelles persones que simplement exerceixen el seu dret a desplaçar-se i a ser protegides.
Si no, repassem els fets. Què va ser el que va provocar una onada humana de tal nivell de risc? No va ser tan sols la recerca de pa, treball i una mica de llibertat, va ser també per l'agressiva i violenta fustigació que, des de dies abans, la policia marroquina va realitzar en els campaments de Gurugú -un massís pròxim a Nador, on fonamentalment sobrevivien persones de Sudan i Mali-, el que va provocar l'acció desesperada.
Només en el 2021, Espanya ha lliurat 30 milions d'euros al Marroc perquè aquest "blindés" la frontera sud. No perquè es massacrés "en la frontera sud". És un clar fracàs de l'actual política migratòria que es nega a facilitar vies legals i segures per a persones a la recerca de seguretat i protecció i que veuen com s'atempta contra tots els seus drets.
Però seguim, si l'allau humana va ser d'unes 1.500 persones aproximadament, on són les 1.333 persones que no es troben en el CETI de Melilla ni consten com assassinades? Tots aquests éssers humans que van quedar apallissats, ferits i gasejats del costat "equivocat" de la tanca, els que no van aconseguir entrar en el Regne d'Espanya per Melilla, què ha estat d'elles? Què n'ha fet Marroc amb elles? On són i com estan?
Per tot això, diverses organitzacions socials que treballen en la defensa dels drets humans han exigit al president del Govern, Pedro Sánchez, una recerca independent davant la vulneració del dret a la vida i a la integritat física de les persones agredides a Melilla, així com la depuració de responsabilitats dels cossos de seguretat tant marroquins com espanyols.
Però hi ha més, per què el Regne d'Espanya destina fons de cooperació a fins de control migratori en lloc de destinar-los a la lluita contra la pobresa? Per què en lloc d'invertir a militaritzar i reprimir no s'inverteix en ajuda al desenvolupament?
Acabant, com és possible que el Regne d'Espanya, que ha acollit a unes 124.000 persones refugiades ucraïneses que fugien d'una guerra terrible, ignori altres éssers humans que també fugen de guerres, violència, terror i fam... Se'n pot dir racisme?
Podríem seguir, hi ha matèria, però per avui crec que ja he recordat prou.
Comptem amb una àmplia varietat: des del destructiu desenvolupament i les conseqüències de la invasió russa/guerra d'Ucraïna; a les diverses actualitzacions del quefer dels capitostos de les clavegueres de l'Estat; o les molt qüestionades i pesades polítiques estatals i nacionals; l'impacte dels incendis que arrasen i destrueixen; l'onada de calor que també mata i fa sofrir... I tants i tants més esdeveniments. Hi ha on triar.
Jo, no sé vostès, d'algun temps ençà, pateixo una "acumulació de fenòmens" als quals, reconec, em costa dedicar el temps, la reflexió i el seguiment necessari. I també s'amunteguen les ràbies, les indignacions, els desassossecs, les limitacions... I s'emboliquen i es barregen totes, desembocant en un insuportable –i ineficaç- sentiment d'impotència.
Però, just en el moment en què soc capaç de dir-me a mi mateixa en veu alta la paraula "impotència" és quan, com si d'un detonant es tractés, aquesta s'imposa, em tenalla i m'obliga a reaccionar. M'impulsa a dir-me enèrgicament: prou!
I llavors recapitulo, repasso serenament el llistat de "fenòmens" apressants i, en lloc de continuar furgant en la impotència que genera passivitat, intento treure a flotació, alguna cosa de la meva particular "potència". Aleshores em proposo ordenar el rebombori d'esdeveniments i treure'n algun perquè no caigui en l'oblit i donar-li seguiment.
Avui opto per retrocedir un mes, just al 24 de juny. I recordo amb indignació a aquestes 1.500 persones fugint cap a l'esperança de trobar una vida millor. Recordo als 37 assassinats al peu de la tanca de Melilla. Recordo a les 131 persones supervivents internats al Centre d'Estada Temporal per a Immigrants (CETI) de Melilla... Recordo.
I sí, llavors comencen les preguntes. Per què Rabat, que durant temps i temps no sols va permetre o va tolerar, sinó que fins i tot va instigar a travessar la frontera per terra o per mar, ara reprèn violentament el seu paper de gendarme de la frontera espanyola i europea?
Abans de res cal recordar que a l'abril d'enguany el president Sánchez va visitar al rei del Marroc a Rabat. El 6 de maig es va reunir el Grupo Permanente Hispano-Marroquí sobre Migraciones, també a Rabat, i el 15 de juny, el ministre de l'Interior Grande-Marlaska rebia al seu homòleg marroquí a Madrid (nou dies abans dels violents esdeveniments a Melilla).
Queda clar, que la reconciliació entre el Regne d'Espanya i el Marroc ha sortit molt costosa: el Marroc pot vanagloriar-se d'haver aconseguit la menyspreable claudicació del Regne d'Espanya en relació amb la defensa dels legítims drets territorials del poble sahrauí, alineant-se amb la inacceptable proposta del regne alauí. I, per tant, el Marroc continuarà percebent suculents diners per a "gendarmejar" la frontera sud.
Si algú esperava una millora en la política migratòria, s'equivoca. S'ha constatat que, amb la represa de la col·laboració entre el Regne d'Espanya i el Marroc a l'uníson en matèria migratòria, s'ha incrementat la violència. Per la simple raó que les polítiques migratòries de la Unió Europea -i, per tant, del Regne d'Espanya- se sustenten en la militarització i externalització de fronteres a tercers països com el Marroc, en el racisme institucionalitzat i en la criminalització d'aquelles persones que simplement exerceixen el seu dret a desplaçar-se i a ser protegides.
Si no, repassem els fets. Què va ser el que va provocar una onada humana de tal nivell de risc? No va ser tan sols la recerca de pa, treball i una mica de llibertat, va ser també per l'agressiva i violenta fustigació que, des de dies abans, la policia marroquina va realitzar en els campaments de Gurugú -un massís pròxim a Nador, on fonamentalment sobrevivien persones de Sudan i Mali-, el que va provocar l'acció desesperada.
Només en el 2021, Espanya ha lliurat 30 milions d'euros al Marroc perquè aquest "blindés" la frontera sud. No perquè es massacrés "en la frontera sud". És un clar fracàs de l'actual política migratòria que es nega a facilitar vies legals i segures per a persones a la recerca de seguretat i protecció i que veuen com s'atempta contra tots els seus drets.
Però seguim, si l'allau humana va ser d'unes 1.500 persones aproximadament, on són les 1.333 persones que no es troben en el CETI de Melilla ni consten com assassinades? Tots aquests éssers humans que van quedar apallissats, ferits i gasejats del costat "equivocat" de la tanca, els que no van aconseguir entrar en el Regne d'Espanya per Melilla, què ha estat d'elles? Què n'ha fet Marroc amb elles? On són i com estan?
Per tot això, diverses organitzacions socials que treballen en la defensa dels drets humans han exigit al president del Govern, Pedro Sánchez, una recerca independent davant la vulneració del dret a la vida i a la integritat física de les persones agredides a Melilla, així com la depuració de responsabilitats dels cossos de seguretat tant marroquins com espanyols.
Però hi ha més, per què el Regne d'Espanya destina fons de cooperació a fins de control migratori en lloc de destinar-los a la lluita contra la pobresa? Per què en lloc d'invertir a militaritzar i reprimir no s'inverteix en ajuda al desenvolupament?
Acabant, com és possible que el Regne d'Espanya, que ha acollit a unes 124.000 persones refugiades ucraïneses que fugien d'una guerra terrible, ignori altres éssers humans que també fugen de guerres, violència, terror i fam... Se'n pot dir racisme?
Podríem seguir, hi ha matèria, però per avui crec que ja he recordat prou.