El 9 de novembre de 2015, el Parlament de Catalunya aprovava la Resolució 1/XI sobre l'inici del procés polític a Catalunya a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015.
Una resolució de nou punts en la qual es constatava que el mandat democràtic obtingut a les eleccions del 27 de setembre i basat en una majoria d'escons independentistes, apostava per un procés constituent no subordinat (primer). És així que el Parlament declarava l'inici del procés de creació d'un estat català independent en forma de república (segon). Alhora, proclamava l'obertura d'un procés constituent, ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu, amb la finalitat de preparar les bases de la futura constitució catalana (tercer), i instava el Govern a adoptar les mesures necessàries per a fer efectives aquestes declaracions (quart).
Paral·lelament, considerava pertinent iniciar, en un breu espai de temps, la tramitació de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d'hisenda pública (cinquè). També donava el mandat al Parlament, a fi que adoptés les mesures necessàries per a obrir el procés de desconnexió amb l'estat espanyol de manera democràtica, massiva, sostinguda i pacifica... (setè).
Així mateix, declarava la voluntat d'iniciar negociacions per a fer efectiu el mandat democràtic de creació d'un estat català independent i acordava posar-lo en coneixement de l'estat espanyol, de la Unió Europea i del conjunt de la comunitat internacional (novè).
Òbviament, eren uns altres temps, aquells en els quals tot semblava assolible. Temps en els quals els carrers desprenien vigor i entusiasme i en el Parlament s'intentava iniciar la ruptura. No entraré a exposar les causes i els errors que ens han conduït a l'actual situació. Però sí que em detindré en dos dels punts de la resolució que més van enutjar el nacionalisme espanyol i van ventar les ires constitucionalistes que van acabar anul·lant aquesta resolució. Recordem-los:
Punt sisè: aquell que manifestava que el Parlament de Catalunya, com a dipositari de la sobirania i com a expressió del poder constituent, reiterava que aquest Parlament i el procés empès per ell, no se supeditarien a les decisions de les institucions de l'estat espanyol, i en particular del Tribunal Constitucional, al qual considerava mancat de legitimitat i competències arran de la seva sentència del 2010 sobre l'Estatut d'autonomia de Catalunya.
Punt vuitè: el Parlament instava el nou Govern a complir exclusivament les normes o mandats emanats d'aquesta cambra, legítima i democràtica, a fi de blindar els drets fonamentals que poguessin resultar afectats per decisions de les institucions de l'Estat espanyol.
És així com el Tribunal Constitucional va sentenciar inconstitucional "... l'autoqualificació del Parlament de Catalunya com a dipositari de la sobirania i com a expressió del poder constituent...". També va sentenciar inconstitucional que "... el poble de Catalunya sigui subjecte jurídic sobirà", ja que "... El poder constituent a Espanya és el poble sobirà espanyol i no els ciutadans catalans... I ho és de manera exclusiva i indivisible...".
Malgrat els advertiments i l'amenaça de possibles sancions a la presidenta del Parlament, llavors Carme Forcadell, així com a alguns membres de la Mesa per permetre la votació d'aquesta resolució, la majoria independentista del Parlament va persistir en activar el mandat de la resolució.
Es van aprovar les lleis de desconnexió (Referèndum i Transitorietat Jurídica), però també un seguit de lleis que responien a necessitats socials, laborals, mediambientals, fiscals… Més de 14 lleis aprovades pel Parlament -no sempre votades exclusivament per les forces independentistes- en la legislatura presidida pel Molt Honorable President Puigdemont, que lamentablement van ser –així com una vintena d’altres legislacions anteriors- anul·lades o suspeses de manera cautelar- pel poderós Tribunal Constitucional.
Un Tribunal Constitucional que insistí a torpedinar qualsevol intent d'avançar, de vehicular altres resolucions i acords. Un Tribunal Constitucional que va continuar amenaçant, inculpant, amonestant i sentenciant a la presidenta Carme Forcadell i membres de la Mesa. Un Tribunal Constitucional que va beneir, encoratjar i consentir l'aplicació del maleït article 155 de la Constitució espanyola, desbaratant definitivament el mandat de l'1 d'octubre.
Es preguntaran a què respon aquest recordatori d'avatars passats. Bé, doncs, aquí va: Estem en temps convulsos, i per això puc entendre els desassossecs i els desacords polítics... Els egos -fins a cert punt-, la pugna partidista endògena -fins a un altre cert punt... Puc entendre també la necessitat d'ocupar espais partidaris davant d’un període electoral complex, difícil, competitiu i crucial... L'opció/intent de remetre qualsevol acció, denúncia o inculpació de les institucions espanyoles al conflicte nacional... Puc entendre-ho, una cosa diferent és estar-hi d’acord.
Ara bé, que la presidenta del parlament català, per desacord amb la decisió de la majoria parlamentària que, tot i tenir o no raó, la cessa en el càrrec, anunciï que recorrerà al Tribunal Constitucional, em sembla absolutament inadmissible. Un Tribunal Constitucional al qual la seva pròpia força política va acordar desobeir, un tribunal al qual se li va negar qualsevol legitimitat sobre assumptes polítics catalans, un tribunal que va apadrinar la ingerència en les institucions catalanes, que va possibilitar -amb la seva injusta lectura dels drets nacionals- l'exili, l'empresonament, d'homes i dones que simplement complien amb el mandat rebut... Presidenta Laura Borràs, creus realment que has de desautoritzar el Parlament de Catalunya davant el declarat il·legítim (també per Junts) Tribunal Constitucional? Crec que t'equivoques.
Una resolució de nou punts en la qual es constatava que el mandat democràtic obtingut a les eleccions del 27 de setembre i basat en una majoria d'escons independentistes, apostava per un procés constituent no subordinat (primer). És així que el Parlament declarava l'inici del procés de creació d'un estat català independent en forma de república (segon). Alhora, proclamava l'obertura d'un procés constituent, ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu, amb la finalitat de preparar les bases de la futura constitució catalana (tercer), i instava el Govern a adoptar les mesures necessàries per a fer efectives aquestes declaracions (quart).
Paral·lelament, considerava pertinent iniciar, en un breu espai de temps, la tramitació de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d'hisenda pública (cinquè). També donava el mandat al Parlament, a fi que adoptés les mesures necessàries per a obrir el procés de desconnexió amb l'estat espanyol de manera democràtica, massiva, sostinguda i pacifica... (setè).
Així mateix, declarava la voluntat d'iniciar negociacions per a fer efectiu el mandat democràtic de creació d'un estat català independent i acordava posar-lo en coneixement de l'estat espanyol, de la Unió Europea i del conjunt de la comunitat internacional (novè).
Òbviament, eren uns altres temps, aquells en els quals tot semblava assolible. Temps en els quals els carrers desprenien vigor i entusiasme i en el Parlament s'intentava iniciar la ruptura. No entraré a exposar les causes i els errors que ens han conduït a l'actual situació. Però sí que em detindré en dos dels punts de la resolució que més van enutjar el nacionalisme espanyol i van ventar les ires constitucionalistes que van acabar anul·lant aquesta resolució. Recordem-los:
Punt sisè: aquell que manifestava que el Parlament de Catalunya, com a dipositari de la sobirania i com a expressió del poder constituent, reiterava que aquest Parlament i el procés empès per ell, no se supeditarien a les decisions de les institucions de l'estat espanyol, i en particular del Tribunal Constitucional, al qual considerava mancat de legitimitat i competències arran de la seva sentència del 2010 sobre l'Estatut d'autonomia de Catalunya.
Punt vuitè: el Parlament instava el nou Govern a complir exclusivament les normes o mandats emanats d'aquesta cambra, legítima i democràtica, a fi de blindar els drets fonamentals que poguessin resultar afectats per decisions de les institucions de l'Estat espanyol.
És així com el Tribunal Constitucional va sentenciar inconstitucional "... l'autoqualificació del Parlament de Catalunya com a dipositari de la sobirania i com a expressió del poder constituent...". També va sentenciar inconstitucional que "... el poble de Catalunya sigui subjecte jurídic sobirà", ja que "... El poder constituent a Espanya és el poble sobirà espanyol i no els ciutadans catalans... I ho és de manera exclusiva i indivisible...".
Malgrat els advertiments i l'amenaça de possibles sancions a la presidenta del Parlament, llavors Carme Forcadell, així com a alguns membres de la Mesa per permetre la votació d'aquesta resolució, la majoria independentista del Parlament va persistir en activar el mandat de la resolució.
Es van aprovar les lleis de desconnexió (Referèndum i Transitorietat Jurídica), però també un seguit de lleis que responien a necessitats socials, laborals, mediambientals, fiscals… Més de 14 lleis aprovades pel Parlament -no sempre votades exclusivament per les forces independentistes- en la legislatura presidida pel Molt Honorable President Puigdemont, que lamentablement van ser –així com una vintena d’altres legislacions anteriors- anul·lades o suspeses de manera cautelar- pel poderós Tribunal Constitucional.
Un Tribunal Constitucional que insistí a torpedinar qualsevol intent d'avançar, de vehicular altres resolucions i acords. Un Tribunal Constitucional que va continuar amenaçant, inculpant, amonestant i sentenciant a la presidenta Carme Forcadell i membres de la Mesa. Un Tribunal Constitucional que va beneir, encoratjar i consentir l'aplicació del maleït article 155 de la Constitució espanyola, desbaratant definitivament el mandat de l'1 d'octubre.
Es preguntaran a què respon aquest recordatori d'avatars passats. Bé, doncs, aquí va: Estem en temps convulsos, i per això puc entendre els desassossecs i els desacords polítics... Els egos -fins a cert punt-, la pugna partidista endògena -fins a un altre cert punt... Puc entendre també la necessitat d'ocupar espais partidaris davant d’un període electoral complex, difícil, competitiu i crucial... L'opció/intent de remetre qualsevol acció, denúncia o inculpació de les institucions espanyoles al conflicte nacional... Puc entendre-ho, una cosa diferent és estar-hi d’acord.
Ara bé, que la presidenta del parlament català, per desacord amb la decisió de la majoria parlamentària que, tot i tenir o no raó, la cessa en el càrrec, anunciï que recorrerà al Tribunal Constitucional, em sembla absolutament inadmissible. Un Tribunal Constitucional al qual la seva pròpia força política va acordar desobeir, un tribunal al qual se li va negar qualsevol legitimitat sobre assumptes polítics catalans, un tribunal que va apadrinar la ingerència en les institucions catalanes, que va possibilitar -amb la seva injusta lectura dels drets nacionals- l'exili, l'empresonament, d'homes i dones que simplement complien amb el mandat rebut... Presidenta Laura Borràs, creus realment que has de desautoritzar el Parlament de Catalunya davant el declarat il·legítim (també per Junts) Tribunal Constitucional? Crec que t'equivoques.