Les situacions que vivim i patim actualment sovint són conseqüència de l’acció o la inacció política del passat. Les crisis, com la de l’habitatge i la climàtica, en són un clar exemple. Per això en els debats de la política climàtica fa temps que s’avaluen els impactes de l’escalfament global com a costos de no actuar.

Quan es titllava d’inassumible o impagable una veritable política verda que atengués les demandes de la ciència, se li va girar la truita amb una pregunta aclaparadora: quin preu tindrà no actuar a temps? En la crisi d’habitatge, la defensa fèrria de la propietat privada immobiliària i del rendisme té una lògica semblant. Qualsevol mena de regulació s’impugna per antieconòmica. I qui sembra vents recull tempestats: les barreres infranquejables per accedir a un habitatge, també són costos de no actuar. 

Posant-hi xifres, les onades de calor de l’estiu de 2025 a Catalunya, es calcula que van tenir un cost superior als 1.000 milions d’euros. A Europa, les onades de calor, les sequeres i les inundacions del mateix any s'estimen en 43.000 milions. No hi ha estudis similars per l’habitatge, però si prenem com a referència el controvertit llindar màxim del 30% del sou net dedicat al pagament de l’habitatge, que suposaria uns 450 € per un sou de 1.500 €, i mirem els preus del lloguer en zones tensionades, la diferència també són els costos de no actuar.

Alhora, la crisi d’habitatge i clima, tenen en comú drames personals que no es quantifiquen amb euros. Fa poques setmanes, quatre persones perdien la vida al Vallès Oriental i quatre més al País Valencià pels intensos aiguats derivats de l’emergència climàtica. La Mari Carmen Abascal i l’Olga Matute són també casos reconeguts amb desenllaços fatals, en aquesta ocasió vinculats a desnonaments. Lluny de ser successos aïllats, comparteixen responsables de la mateixa lògica extractiva del capitalisme. 

A més, en poc temps, clima i habitatge han creat una espiral de retroalimentació negativa. Fa vint anys, V de Vivienda va popularitzar el famós eslògan “No tindràs una casa en la puta vida”. Actualment, la necessitem climatitzada o amb un refugi climàtic proper.

Les nostres llars s’han convertit en autèntics forns a l’estiu, una estació que ja dura pràcticament sis mesos. La inversió per adaptar-les a les onades de calor resulta del tot inassumible des del punt de vista particular. D’igual manera, el problema s’estén a les escoles i instituts, amb campanyes com #AulesQueCremen que ho denuncien, i les morts de treballadores per cops de calor són cada vegada més freqüents.

Crisis de l'habitatge i del clima: una història compartida

En tot cas, si intentem depurar les responsabilitats dels costos de no actuar, ens trobem que aquestes dues crisis tenen una història compartida a l’Estat i Catalunya. Si ens centrem en el segle XXI, l’auge de la bombolla immobiliària, construint habitatge i urbanitzant de manera desaforada, donava com a resultat un creixement del consum energètic i d’emissions, arribant al seu pic màxim l’any 2007 a Catalunya. Les aparents facilitats per accedir al crèdit hipotecari donaven accés a l’habitatge en propietat. Eren les inèrcies de l’“España va bien” que clamava Aznar a finals dels noranta.

Quan va esclatar la bombolla, l’atur i els impagaments es van convertir en una llosa insalvable per la classe treballadora. La realitat asimètrica entre entitats bancàries, empreses energètiques i grans corporacions, i la ciutadania endeutada, s’esfumava amb relats culpabilitzadors que repetien que havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats.

De fet, també havíem emès per sobre de les nostres possibilitats, allunyant-nos dels compromisos del Protocol de Kyoto. Però les responsabilitats eren ben diferenciades entre els que havien fet un suculent negoci i eren rescatats, i les que patien desnonaments i retallades en els serveis públics.

Paradoxalment, l’estreta relació entre emissions i creixement econòmic feia que la recessió econòmica donés un respir a l’acumulació de gasos amb efecte d’hivernacle, però redundant en el patiment de la població. Tanmateix, la reactivació econòmica es va donar a través de l’acceleració d’una dinàmica de fons que sotmetia l’Estat als grillats de la macroeconomia: els sostres de dèficit i la disciplina fiscal, és a dir, reduir despeses i recaptació.

En paraules de la investigadora en macroeconomia Daniela Gabor, la reducció de riscos (de l’anglès derisking) es va convertir en l’statu quo postneoliberal després de la crisi financera. Hi ha una absència de prioritats estratègiques de l’Estat i la seva principal funció és atraure la inversió a través de garanties, incentius i col·laboracions publicoprivades.

Aquest fet és cabdal per l’entrada a l’Estat espanyol dels grans capitals i fons voltor com Blackstone. Aquestes entitats es van veure afavorides, l’any 2009, per la creació de les SOCIMIS amb el govern socialista d’en Zapatero i, sobretot, per l’exempció tributària concedida pel Partit Popular de Mariano Rajoy tres anys després. La fórmula va funcionar: l’Estat es va convertir en el segon país del món amb societats d’aquesta mena. 

Un patró semblant es va donar en el xoc de l’economia per la pandèmia. La sortida europea va ser, aquesta vegada, suspendre la pedra angular de la disciplina fiscal: els sostres de dèficit. Efectivament, els estats membres podien gastar, tot i que haurien de passar comptes més endavant, i es va arribar a un acord inusitat per emetre bons europeus que alimentarien els Next Generation EU, uns fons destinats a la recuperació verda de l’economia. Ara bé, el seu repartiment va afavorir a les empreses de l’Ibex 35 que, malgrat tenir un llarg currículum contaminant, veien com el greenwashing prenia sentit per capturar finançament públic. 

En resum, la progressiva penetració neoliberal de l’Estat per posar-lo al seu servei, ha entregat coses tan importants com l’habitatge i el clima a les mans del gran privat.

De la macroeconomia a la quotidianitat 

Aquestes realitats estructurals també creen una realitat més personal que podem anomenar subjectivitat neoliberal. Vindria a ser una manera d’entendre’ns a nosaltres mateixos i de relacionar-nos amb els altres segons la lògica del mercat: competència, rendiment i èxit individual. 

No diem que aquesta subjectivitat creï una adhesió entusiasta. Com explica el filòsof César Rendueles, per l’habitatge, s’estableix un comportament pràctic amb la propietat immobiliària que procedeix tant del càlcul econòmic racional com de la solidaritat familiar, l’amor filial i la por al futur. D’una forma similar, el politòleg alemany Ulrich Brand parla de mode de vida imperial com una manera de viure basada en un consum elevat de recursos i de mà d’obra sovint barata, que trasllada bona part dels costos socials i ambientals a altres països, per exemple, consumint roba o dispositius electrònics barats. 

En ambdós casos, el compromís amb la causa neoliberal no sorgeix tant d’una propaganda exitosa com de portar una vida convencional. Aquesta simbiosi entre propietat immobiliària, societat de consum i projectes de vida fa que les persones siguin molt sensibles als costos de la transició a unes altres polítiques ambicioses en l’habitatge i l’emergència climàtica. I aquestes pors són instrumentalitzades i explotades per l’extrema dreta, construint un relat negacionista que defensa l’statu quo, criminalitza la migració i atia el conflicte entre l’últim i el penúltim.

Més enllà de les eleccions

Tanmateix, el moment actual sembla condensar un embat de llarg abast que posa en relació allò macro i allò micro, les condicions materials de vida i les grans transformacions del capitalisme. Des de les lluites socials, irrompre en l’escena pública i disputar el relat ha requerit sempre esforços ingents, capacitat d’organització i construir força col·lectiva més enllà dels mateixos sectors. De la mateixa manera que ho va aconseguir el feminisme amb les vagues feministes o l’ecologisme amb les vagues pel clima, avui el moviment per l’habitatge està assenyalant una de les contradiccions centrals del nostre temps: la subordinació de les condicions de reproducció de la vida a la lògica de l’acumulació.

Situar la vaga general i unes eleccions estatals en l’horitzó del conflicte és, en aquest sentit, una expressió de la força acumulada pel moviment popular. Però aquesta força haurà de traduir-se en transformacions materials i en una correlació de forces més favorable a les classes treballadores: reformes efectives en matèria d’habitatge i, sobretot, una ampliació de la base organitzativa capaç d’anar més enllà de la conjuntura electoral.

Perquè el cost de no actuar no és abstracte ni es reparteix de manera igual. La crisi de l’habitatge i la crisi climàtica tenen en comú que els seus costos tendeixen a recaure sobre qui menys capacitat té per assumir-los, mentre es protegeixen les rendes i els beneficis que alimenten el mateix model excloent i contaminant. Perquè, en última instància, actuar o no actuar també és una disputa sobre qui paga la crisi i sobre quines condicions materials de vida estem disposades a defensar.