Són segles d'una tradició pública que -de manera immutable- s'ha transmès de pares a fills, manifestant-se a través de jutges, magistrades, fiscals, militars de carrera en actiu i jubilats, inspectors de policia, secretaris, oficials de jutjats, guàrdies civils, tècnics i facultatives de coll blanc. Una cultura pública que, manllevant-la dels carlins, ha fet seva la divisa de "Dios, Patria y Rey", i tresoreja una manera de fer basada en el tracte inicial com a súbdits als destinataris de les seves accions, i que encara ara sovint els observa com a administrats, com a gent a la qual sempre s'ha d'indicar com cal que es comporti i recordar on són els límits al seu lliure albir.
L'Estat és curull d'assalariats que tenen la convicció pregona que aquell es fa tangible a través d'ells, que pren cos amb ells, en definitiva que l'Estat són ells, i tot i voler-nos fer creure que preserven l'estat de dret, democràtic i social, en realitat dediquen el gruix dels seus esforços a controlar amb vocació clarament punitiva i, si és el cas ultra legem, que ningú escapi al cànon que imposen.
Una consuetud que legitima al col·lectiu que la cultiva a arrogar-se la titularitat de l'Estat i la representació d'Espanya en exclusiva, i considera de facto que la resta de l'entramat institucional descrit en el Títol VIII de la Constitució Espanyola, sempre ha romàs en una posició subsidiària, subordinada, instrumental, a les seves ordres. Un Estat que en la lluita contra la dissidència, a l'ús tradicional del monopoli de la força, convertida en abús de violència, per part dels cossos i forces de seguretat, hi ha afegit l'aplicació constant i indiscriminada de la lawfare per part de determinats cossos civils i del vèrtex de l'estament judicial.
Una cultura administrativa basada en prerrogatives exorbitants que no queden limitades a clàusules contractuals, sinó que es fan extensives a tot el comportament públic, amb l'adopció d'una fàtua superioritat moral que fa als seus agents lliures d'actuar segons les seves conviccions, amb impunitat absoluta, imposant lectures esbiaixades de la llei, a la qual proclamen sotmetre's amb molt de gust, "con sumo agrado" diuen hipòcritament, perquè saben que la poden interpretar, rebregar, forçar, maltractar i adaptar a conveniència. Un capteniment secular que ha fet de la raó d'estat pauta ordinària de conducta.
Un nombre significatiu de membres de l'advocacia de l'Estat, de la intervenció general, del personal tècnic de l'administració civil, d'òrgans col·legiats, juntes i tribunals administratius, de la cadena de comandament de l'exercit, de la policia nacional, de la guàrdia civil, de les altes esferes de la judicatura i de la fiscalia, i d'altres cossos i categories, tenen incorporat al seu ADN l'article 2 de la Constitució Espanyola, quan no són les leyes fundamentales del Reino. Allò a que tot s'hi subordina i que guia les seves actuacions és la preservació de la indissoluble unitat de la nació espanyola, configurada com un estat que adopta la forma política d'una monarquia, definida com a parlamentària, però que l'exercici dels seus titulars ha transformat en sàtrapa.
Aquesta concepció fa possible que Espanya i l'Estat que la representa disposin d'una host que, sense ser rellevant numèricament, és poderosa i d'ampli espectre en estendre els seus tentacles per tota l'estructura orgànica, ocupant posicions estratègiques, constituïda en una guàrdia pretoriana dedicada, en cos i ànima i d'ofici, sense que calgui instar-la, a protegir els seus interessos davant de qualsevol pretensió que estimi que pot afeblir-los.
Aquest nucli incombustible al servei del binomi Espanya/Estat fins i tot troba empara en el disseny institucional previst pel mateix Estatut d'Autonomia de Catalunya, en furtar al país institucions dibuixades com a pròpies, que responen al mandat de tercers. Així, tot i que en l'Estatut es parli del Tribunal i la Fiscalia superiors de Catalunya, cal fer notar que ambdós òrgans són definits -pel mateix text estatutari- com aquells que culminen l'organització judicial i la representació del ministeri fiscal a Catalunya, la qual cosa fa que -en estricta lògica jeràrquica- esdevinguin instruments al servei d'uns objectius que ens son sobrerament coneguts.
És així que Espanya i el seu Estat compten amb una plèiade formidable de fidels, una eina greixada per segles d'exercici, foguejada en un passat de reconquesta, d'expulsió de jueus, d'explotació cruenta de colònies, de campanyes africanes, de monarquies bordes i estantisses, de dictablandes i dictadures, que, des de la desfeta del 98, viu sota la síndrome d'una amenaça, òbviament sempre espúria, que posa en risc la pervivència d'una, gran i lliure pàtria, fet que ha provocat que, d'aleshores ençà, els seus peons s'hagin mantingut en posició de ferms com a sentinelles d'occident i hagin actuat, sense contemplacions, tantes vegades com ho han cregut convenient.
Doncs bé, aquest recurs, Catalunya i els seus poders públics mai no l'han disposat, i és molt probable que mai no hi puguin comptar. Aquest és un factor gens menyspreable, perquè -a aquestes alçades del partit- és palès que la situació en la qual ens trobem és fruït, en gran mesura, de l'acció sostinguda, contumaç i acarnissada d'aquests lacais de l'Estat que alguns s'entesten a identificar com a clavegueres, com si conspiressin d'amagat, quan en realitat és tracta d'una hidra corporativa que des de fa temps campa i s'expressa amb desvergonyiment i a cara descoberta, en conxorxa plena amb corifeus de l'extrema dreta i cavernes mediàtiques, que la emparen i encoratgen, i amb una tolerància explícita de partits polítics espanyols que tot i vantar-se de defensar la democràcia, sempre l'han deixat fer, quan no l'han conreat.
A Catalunya, les elits polítiques que estan al capdavant del Govern i del seu cim directiu rarament provenen del servei públic, realitat diametralment oposada a la dels polítics espanyols amb responsabilitats en el govern l'Estat, que majoritàriament són funcionaris amarats de la tradició que acabem de descriure. I és novament aquesta circumstància la què explica que els governants espanyols creguin que l'Estat els pertany, mentre que els d'aquí tenen après que estan al seu servei. Tal vegada sigui per això que l'entrada esprit de corps només la trobem en la wikipedia en castellà.
Al seu torn, les persones que formen part de l'Advocacia o de la Intervenció de la Generalitat, del seu personal tècnic d'administració general, dels altres cossos i especialitats o dels Mossos d'Esquadra, no tenen per objectiu bàsic preservar la integritat de la Nació Catalana davant l'agressió exterior. El repte principal és mirar d'atendre, de la millor manera possible, la prestació dels serveis que tenen encomanats, d'aquí que les persones que en son destinatàries siguin tractades, d'ordinari, com a ciutadanes, usuàries, beneficiàries o clientes, perquè l'absència d'aquella tradició no ha permès observar-les com a simples administrades, i encara menys com a súbdites.
Altrament, i d'igual manera com passa a l'Estat, la majoria de nosaltres estimem el nostre país, ens sentim orgullosos de treballar en les seves institucions i conreem el sentit de pertinença, en convivència amb tota mena de sensibilitats polítiques, si bé gairebé tothom coincideix a entendre l'administració com un estri al servei de la ciutadania, que en cap cas no ens pertany.
S'ha mirat d'acotar el perímetre dels que practiquen els comportaments descrits, però per si queden dubtes, convé deixar clar que no estem parlant d'una massa única, uniforme i homogènia, ni allà, ni aquí. Seria frivolitat, insolència i negligir la veritat considerar que tota l'ocupació pública estatal respon al perfil cultural que acabem d'exposar.
Si s'observa el llistat d'ocupacions a les quals s'ha fet referència, es veurà que no s'hi esmenten ni els òrgans que configuren la base de la planta judicial, ni cap dels col·lectius compromesos amb la prestació finalista de serveis que encara roman sota la titularitat de l'Estat, és a dir, la majoria de persones que treballen en serveis de caràcter administratiu, com ara a les oficines de la Tresoreria i l'Institut Nacional de la Seguretat Social, o de l'administració tributària, per posar uns exemples.
De ben segur que hi ha molts més professionals compromesos amb la bona pràctica pública i amb una actitud abnegada en l'atenció a la ciutadania, que no pas nostàlgics de "la guàrdia mora" que se senten cridats a ser custodis, per damunt de tot, de les essències pàtries d'un imperi esllanguit i enyorat. Nogensmenys, com també s'ha assenyalat, la posició oportunista d'aquests dins l'aparell, amb una presència dominant i influent en les cúpules directives, incrustats en els cercles de decisió, els permet administrar tots els ressorts del poder mitjançant accions i pronunciaments que acaben definint l'ànima, la naturalesa i l'empremta de les institucions a les quals diuen servir.
De la mateixa manera, s'haurà fet demagògia si del que s'ha dit fins ara hom infereix que la conducta del personal de l'Administració de la Generalitat és immillorable, harmònica, pròpia de gent que treballa en una arcàdia pública. És evident que en la manera de procedir dels seus agents es poden observar actituds i pràctiques manifestament millorables, per bé que els dèficits que arrosseguem en aquest capítol res tenen a veure amb la patologia sobre la qual estem reflexionant.
En el transcurs dels més de 40 anys de govern autonòmic, és obvi que la Generalitat ha anat definint unes pautes de comportament, qui sap si uns hàbits que, amb les seves llums i les seves ombres, podríem identificar com l'embrió d'una cultura pública pròpia, tot i que per contraposició amb un Estat tributari d'usos i costums gairebé atàvics, és plausible afirmar que, en termes de cultura corporativa, encara som en edat de lactància, circumstància aquesta que ens situa en una posició avantatjosa.
El camí recorregut per la Generalitat fa difícil reconèixer amb nitidesa una cultura específica consolidada. Ara que som a prop d'una allau de jubilacions provocades pel desplaçament cap a la situació de classes passives d'una part significativa del treball públic autonòmic, podria ser interessant promoure una recerca que donés certesa empírica a allò que -de moment- és simple especulació.
Un treball que ens permetés saber del nombre de persones que causaran baixa, quantes pertanyen a famílies de llarga trajectòria pública, de la mateixa manera que seria interessant, i potser més significatiu, conèixer el nombre d'entre les persones d'imminent jubilació que deixen descendents en situació de servei actiu en la cosa pública. Si la informació resultant ens donés baixes magnituds en ambdós supòsits es confirmaria la sospita que, per sort, a Catalunya no ha arrelat una costum molt estesa en la resta de la pell de brau, que està en la base de la patrimonialització i corporativisme d'efectes tòxics que estem comentat.
Per tot plegat, és evident que no hauríem d'aspirar a transposar a casa nostra un model cultural privatiu de les institucions de l'Estat. Mal que a alguns pugui pesar-los no disposar d'aquest instrument, faríem un flac favor al país si ens hi emmirallem i en perseguim la rèplica, perquè estaríem posant els fonaments d'una organització segrestada per un lobby, mancat de legitimació, que en colonitzaria la cúspide i sotmetria la voluntat popular i la dels seus representants als humors i desitjos de salva pàtries, il·luminats, esbirros i botxins.
Conrear una cultura pública d'aquesta naturalesa, ultra homologar-nos amb el pitjor, palesaria el trànsit de l'administració catalana cap a la decadència, la fesomia d'una organització mancada de tremp que, en malfiar de la democràcia i sentir-se fràgil, empra recursos impropis per fer complir al seva voluntat.
Per contra, no serà endebades ni una pèrdua de temps centrar l'atenció en assolir l'objectiu de millora contínua de la prestació dels serveis, de professionalitzar la direcció pública, d'excel·lir en l'esperit de servei col·lectiu, de tecnificar els actors públics, de captar i retenir el talent i, com ens va dir un entrenador de futbol estimat per molts, de persistir en el conreu de la cultura de l'esforç. Fer tot això i moltes coses més, juga a favor de situar les nostres institucions com a factor coadjuvant perquè Catalunya esdevingui el nord de l'Europa meridional i mediterrània.
Aquest entrenador, fa 10 anys, va dir de José Mourinho que era el puto amo. Avui, les servidores i els servidors públics de Catalunya podem dir el mateix referit als funcionaris i funcionàries de l'Estat que hem estat descrivint, i encara hi podem afegir, i tan de bo si mai no els agafem.
L'Estat és curull d'assalariats que tenen la convicció pregona que aquell es fa tangible a través d'ells, que pren cos amb ells, en definitiva que l'Estat són ells, i tot i voler-nos fer creure que preserven l'estat de dret, democràtic i social, en realitat dediquen el gruix dels seus esforços a controlar amb vocació clarament punitiva i, si és el cas ultra legem, que ningú escapi al cànon que imposen.
Una consuetud que legitima al col·lectiu que la cultiva a arrogar-se la titularitat de l'Estat i la representació d'Espanya en exclusiva, i considera de facto que la resta de l'entramat institucional descrit en el Títol VIII de la Constitució Espanyola, sempre ha romàs en una posició subsidiària, subordinada, instrumental, a les seves ordres. Un Estat que en la lluita contra la dissidència, a l'ús tradicional del monopoli de la força, convertida en abús de violència, per part dels cossos i forces de seguretat, hi ha afegit l'aplicació constant i indiscriminada de la lawfare per part de determinats cossos civils i del vèrtex de l'estament judicial.
Una cultura administrativa basada en prerrogatives exorbitants que no queden limitades a clàusules contractuals, sinó que es fan extensives a tot el comportament públic, amb l'adopció d'una fàtua superioritat moral que fa als seus agents lliures d'actuar segons les seves conviccions, amb impunitat absoluta, imposant lectures esbiaixades de la llei, a la qual proclamen sotmetre's amb molt de gust, "con sumo agrado" diuen hipòcritament, perquè saben que la poden interpretar, rebregar, forçar, maltractar i adaptar a conveniència. Un capteniment secular que ha fet de la raó d'estat pauta ordinària de conducta.
Un nombre significatiu de membres de l'advocacia de l'Estat, de la intervenció general, del personal tècnic de l'administració civil, d'òrgans col·legiats, juntes i tribunals administratius, de la cadena de comandament de l'exercit, de la policia nacional, de la guàrdia civil, de les altes esferes de la judicatura i de la fiscalia, i d'altres cossos i categories, tenen incorporat al seu ADN l'article 2 de la Constitució Espanyola, quan no són les leyes fundamentales del Reino. Allò a que tot s'hi subordina i que guia les seves actuacions és la preservació de la indissoluble unitat de la nació espanyola, configurada com un estat que adopta la forma política d'una monarquia, definida com a parlamentària, però que l'exercici dels seus titulars ha transformat en sàtrapa.
Aquesta concepció fa possible que Espanya i l'Estat que la representa disposin d'una host que, sense ser rellevant numèricament, és poderosa i d'ampli espectre en estendre els seus tentacles per tota l'estructura orgànica, ocupant posicions estratègiques, constituïda en una guàrdia pretoriana dedicada, en cos i ànima i d'ofici, sense que calgui instar-la, a protegir els seus interessos davant de qualsevol pretensió que estimi que pot afeblir-los.
Aquest nucli incombustible al servei del binomi Espanya/Estat fins i tot troba empara en el disseny institucional previst pel mateix Estatut d'Autonomia de Catalunya, en furtar al país institucions dibuixades com a pròpies, que responen al mandat de tercers. Així, tot i que en l'Estatut es parli del Tribunal i la Fiscalia superiors de Catalunya, cal fer notar que ambdós òrgans són definits -pel mateix text estatutari- com aquells que culminen l'organització judicial i la representació del ministeri fiscal a Catalunya, la qual cosa fa que -en estricta lògica jeràrquica- esdevinguin instruments al servei d'uns objectius que ens son sobrerament coneguts.
És així que Espanya i el seu Estat compten amb una plèiade formidable de fidels, una eina greixada per segles d'exercici, foguejada en un passat de reconquesta, d'expulsió de jueus, d'explotació cruenta de colònies, de campanyes africanes, de monarquies bordes i estantisses, de dictablandes i dictadures, que, des de la desfeta del 98, viu sota la síndrome d'una amenaça, òbviament sempre espúria, que posa en risc la pervivència d'una, gran i lliure pàtria, fet que ha provocat que, d'aleshores ençà, els seus peons s'hagin mantingut en posició de ferms com a sentinelles d'occident i hagin actuat, sense contemplacions, tantes vegades com ho han cregut convenient.
Doncs bé, aquest recurs, Catalunya i els seus poders públics mai no l'han disposat, i és molt probable que mai no hi puguin comptar. Aquest és un factor gens menyspreable, perquè -a aquestes alçades del partit- és palès que la situació en la qual ens trobem és fruït, en gran mesura, de l'acció sostinguda, contumaç i acarnissada d'aquests lacais de l'Estat que alguns s'entesten a identificar com a clavegueres, com si conspiressin d'amagat, quan en realitat és tracta d'una hidra corporativa que des de fa temps campa i s'expressa amb desvergonyiment i a cara descoberta, en conxorxa plena amb corifeus de l'extrema dreta i cavernes mediàtiques, que la emparen i encoratgen, i amb una tolerància explícita de partits polítics espanyols que tot i vantar-se de defensar la democràcia, sempre l'han deixat fer, quan no l'han conreat.
A Catalunya, les elits polítiques que estan al capdavant del Govern i del seu cim directiu rarament provenen del servei públic, realitat diametralment oposada a la dels polítics espanyols amb responsabilitats en el govern l'Estat, que majoritàriament són funcionaris amarats de la tradició que acabem de descriure. I és novament aquesta circumstància la què explica que els governants espanyols creguin que l'Estat els pertany, mentre que els d'aquí tenen après que estan al seu servei. Tal vegada sigui per això que l'entrada esprit de corps només la trobem en la wikipedia en castellà.
Al seu torn, les persones que formen part de l'Advocacia o de la Intervenció de la Generalitat, del seu personal tècnic d'administració general, dels altres cossos i especialitats o dels Mossos d'Esquadra, no tenen per objectiu bàsic preservar la integritat de la Nació Catalana davant l'agressió exterior. El repte principal és mirar d'atendre, de la millor manera possible, la prestació dels serveis que tenen encomanats, d'aquí que les persones que en son destinatàries siguin tractades, d'ordinari, com a ciutadanes, usuàries, beneficiàries o clientes, perquè l'absència d'aquella tradició no ha permès observar-les com a simples administrades, i encara menys com a súbdites.
Altrament, i d'igual manera com passa a l'Estat, la majoria de nosaltres estimem el nostre país, ens sentim orgullosos de treballar en les seves institucions i conreem el sentit de pertinença, en convivència amb tota mena de sensibilitats polítiques, si bé gairebé tothom coincideix a entendre l'administració com un estri al servei de la ciutadania, que en cap cas no ens pertany.
S'ha mirat d'acotar el perímetre dels que practiquen els comportaments descrits, però per si queden dubtes, convé deixar clar que no estem parlant d'una massa única, uniforme i homogènia, ni allà, ni aquí. Seria frivolitat, insolència i negligir la veritat considerar que tota l'ocupació pública estatal respon al perfil cultural que acabem d'exposar.
Si s'observa el llistat d'ocupacions a les quals s'ha fet referència, es veurà que no s'hi esmenten ni els òrgans que configuren la base de la planta judicial, ni cap dels col·lectius compromesos amb la prestació finalista de serveis que encara roman sota la titularitat de l'Estat, és a dir, la majoria de persones que treballen en serveis de caràcter administratiu, com ara a les oficines de la Tresoreria i l'Institut Nacional de la Seguretat Social, o de l'administració tributària, per posar uns exemples.
De ben segur que hi ha molts més professionals compromesos amb la bona pràctica pública i amb una actitud abnegada en l'atenció a la ciutadania, que no pas nostàlgics de "la guàrdia mora" que se senten cridats a ser custodis, per damunt de tot, de les essències pàtries d'un imperi esllanguit i enyorat. Nogensmenys, com també s'ha assenyalat, la posició oportunista d'aquests dins l'aparell, amb una presència dominant i influent en les cúpules directives, incrustats en els cercles de decisió, els permet administrar tots els ressorts del poder mitjançant accions i pronunciaments que acaben definint l'ànima, la naturalesa i l'empremta de les institucions a les quals diuen servir.
De la mateixa manera, s'haurà fet demagògia si del que s'ha dit fins ara hom infereix que la conducta del personal de l'Administració de la Generalitat és immillorable, harmònica, pròpia de gent que treballa en una arcàdia pública. És evident que en la manera de procedir dels seus agents es poden observar actituds i pràctiques manifestament millorables, per bé que els dèficits que arrosseguem en aquest capítol res tenen a veure amb la patologia sobre la qual estem reflexionant.
En el transcurs dels més de 40 anys de govern autonòmic, és obvi que la Generalitat ha anat definint unes pautes de comportament, qui sap si uns hàbits que, amb les seves llums i les seves ombres, podríem identificar com l'embrió d'una cultura pública pròpia, tot i que per contraposició amb un Estat tributari d'usos i costums gairebé atàvics, és plausible afirmar que, en termes de cultura corporativa, encara som en edat de lactància, circumstància aquesta que ens situa en una posició avantatjosa.
El camí recorregut per la Generalitat fa difícil reconèixer amb nitidesa una cultura específica consolidada. Ara que som a prop d'una allau de jubilacions provocades pel desplaçament cap a la situació de classes passives d'una part significativa del treball públic autonòmic, podria ser interessant promoure una recerca que donés certesa empírica a allò que -de moment- és simple especulació.
Un treball que ens permetés saber del nombre de persones que causaran baixa, quantes pertanyen a famílies de llarga trajectòria pública, de la mateixa manera que seria interessant, i potser més significatiu, conèixer el nombre d'entre les persones d'imminent jubilació que deixen descendents en situació de servei actiu en la cosa pública. Si la informació resultant ens donés baixes magnituds en ambdós supòsits es confirmaria la sospita que, per sort, a Catalunya no ha arrelat una costum molt estesa en la resta de la pell de brau, que està en la base de la patrimonialització i corporativisme d'efectes tòxics que estem comentat.
Per tot plegat, és evident que no hauríem d'aspirar a transposar a casa nostra un model cultural privatiu de les institucions de l'Estat. Mal que a alguns pugui pesar-los no disposar d'aquest instrument, faríem un flac favor al país si ens hi emmirallem i en perseguim la rèplica, perquè estaríem posant els fonaments d'una organització segrestada per un lobby, mancat de legitimació, que en colonitzaria la cúspide i sotmetria la voluntat popular i la dels seus representants als humors i desitjos de salva pàtries, il·luminats, esbirros i botxins.
Conrear una cultura pública d'aquesta naturalesa, ultra homologar-nos amb el pitjor, palesaria el trànsit de l'administració catalana cap a la decadència, la fesomia d'una organització mancada de tremp que, en malfiar de la democràcia i sentir-se fràgil, empra recursos impropis per fer complir al seva voluntat.
Per contra, no serà endebades ni una pèrdua de temps centrar l'atenció en assolir l'objectiu de millora contínua de la prestació dels serveis, de professionalitzar la direcció pública, d'excel·lir en l'esperit de servei col·lectiu, de tecnificar els actors públics, de captar i retenir el talent i, com ens va dir un entrenador de futbol estimat per molts, de persistir en el conreu de la cultura de l'esforç. Fer tot això i moltes coses més, juga a favor de situar les nostres institucions com a factor coadjuvant perquè Catalunya esdevingui el nord de l'Europa meridional i mediterrània.
Aquest entrenador, fa 10 anys, va dir de José Mourinho que era el puto amo. Avui, les servidores i els servidors públics de Catalunya podem dir el mateix referit als funcionaris i funcionàries de l'Estat que hem estat descrivint, i encara hi podem afegir, i tan de bo si mai no els agafem.