Vivim en societat perquè som fràgils. Viure junts i organitzats assegura un grau més alt de supervivència. Davant una amenaça global com pugui ser un nou virus, és quan els mecanismes internacionals prenen sentit i rellevància.
L'ésser humà és fràgil per naturalesa. Tant els nostres cossos com les nostres vides (allò que creiem que tenim, les nostres rutines, tasques i il·lusions) ho són. L'instint animal ens fa sobreviure i la raó és el que ens fa avançar en els mètodes de supervivència. En el fons, de forma molt bàsica, aquí és on resideix la raó d'agrupar-nos en col·lectivitats que, amb els segles, van desenvolupar en forma d'estats.
És en els estats en qui, indirectament, dipositem la responsabilitat de vetllar per la nostra supervivència i convivència. I els estats, a través dels segles, van decidir que, per a alguns temes, també calien àgores comunes on prendre decisions conjuntament. Un d'aquests espais és l'Organització Mundial de la Salut. Només apareix als diaris quan hi ha males notícies o notícies molt bones i a la majoria ens sembla quelcom llunyà que no sabem ben bé què fa però que esperem que ho faci bé. Aquesta és la delegació de confiança que els fem.
Actualment, alguns estats del món estan retrocedint en aquesta internacionalització, en la seva participació en organismes i xarxes internacionals. De forma més o menys encertada, opten per una política de recentralització, de recuperar competències cedides o retirar-se d'acords multilaterals. Aquesta visió política, la realpolitik, defensa que els estats no han de confiar en altres estats, que han de ser egoistes i vetllar únicament pel seu interès. Aquesta perspectiva és una opció molt legítima ideològicament però topa de front amb una realitat: el món no té fronteres que parin els virus, la crisi climàtica o controlin l'espai exterior.
Els marcs de maniobra dels estats no sempre són suficients. Davant una amenaça com l'actual coronavirus, del que qui els escriu desconeix absolutament tot, és vital i imprescindible que un organisme internacional com l'OMS amb experts del més alt nivell dictamini a poc a poc els protocols, nivell de risc o recomanacions pertinents. La societat mundial actual viatja, es mou, treballa i respira. Encara que un país dels més industrialitzats pugui tenir un comitè d'experts que prengui unes decisions específiques, continuarà havent-hi més de cent noranta estats que no. Calen els organismes internacionals, especialment els tècnics com l'OMS, per a garantir la seguretat i augmentar la supervivència precisament dels col·lectius més vulnerables, siguin països en vies d’industrialització o bé grups socials desafavorits en els països del nord global.
Això no impedeix que siguem (de fet, és responsabilitat nostra ser-ho, en tant que societats privilegiades) molt crítiques i exigents amb les organitzacions internacionals i amb el rol que els nostres estats hi desenvolupin. Però està bé, també, assenyalar-ne la utilitat en una etapa de descrèdit com la que viuen. L'OMS vetlla per la nostra salut, la FAO per l'agricultura i l'alimentació (i la seguretat alimentària i el sanejament de l'aigua) i el UNWomen pels drets de nenes i dones a molts llocs del món. Hi ha centenars d'organitzacions internacionals, algunes tècniques i d'altres polítiques. És bo que coneguem què fan per a poder tenir opinions formades, amb esperit crític, exigents, i demanant la representació justa del sud global en aquests organismes.
L'ésser humà és fràgil per naturalesa. Tant els nostres cossos com les nostres vides (allò que creiem que tenim, les nostres rutines, tasques i il·lusions) ho són. L'instint animal ens fa sobreviure i la raó és el que ens fa avançar en els mètodes de supervivència. En el fons, de forma molt bàsica, aquí és on resideix la raó d'agrupar-nos en col·lectivitats que, amb els segles, van desenvolupar en forma d'estats.
És en els estats en qui, indirectament, dipositem la responsabilitat de vetllar per la nostra supervivència i convivència. I els estats, a través dels segles, van decidir que, per a alguns temes, també calien àgores comunes on prendre decisions conjuntament. Un d'aquests espais és l'Organització Mundial de la Salut. Només apareix als diaris quan hi ha males notícies o notícies molt bones i a la majoria ens sembla quelcom llunyà que no sabem ben bé què fa però que esperem que ho faci bé. Aquesta és la delegació de confiança que els fem.
Actualment, alguns estats del món estan retrocedint en aquesta internacionalització, en la seva participació en organismes i xarxes internacionals. De forma més o menys encertada, opten per una política de recentralització, de recuperar competències cedides o retirar-se d'acords multilaterals. Aquesta visió política, la realpolitik, defensa que els estats no han de confiar en altres estats, que han de ser egoistes i vetllar únicament pel seu interès. Aquesta perspectiva és una opció molt legítima ideològicament però topa de front amb una realitat: el món no té fronteres que parin els virus, la crisi climàtica o controlin l'espai exterior.
Els marcs de maniobra dels estats no sempre són suficients. Davant una amenaça com l'actual coronavirus, del que qui els escriu desconeix absolutament tot, és vital i imprescindible que un organisme internacional com l'OMS amb experts del més alt nivell dictamini a poc a poc els protocols, nivell de risc o recomanacions pertinents. La societat mundial actual viatja, es mou, treballa i respira. Encara que un país dels més industrialitzats pugui tenir un comitè d'experts que prengui unes decisions específiques, continuarà havent-hi més de cent noranta estats que no. Calen els organismes internacionals, especialment els tècnics com l'OMS, per a garantir la seguretat i augmentar la supervivència precisament dels col·lectius més vulnerables, siguin països en vies d’industrialització o bé grups socials desafavorits en els països del nord global.
Això no impedeix que siguem (de fet, és responsabilitat nostra ser-ho, en tant que societats privilegiades) molt crítiques i exigents amb les organitzacions internacionals i amb el rol que els nostres estats hi desenvolupin. Però està bé, també, assenyalar-ne la utilitat en una etapa de descrèdit com la que viuen. L'OMS vetlla per la nostra salut, la FAO per l'agricultura i l'alimentació (i la seguretat alimentària i el sanejament de l'aigua) i el UNWomen pels drets de nenes i dones a molts llocs del món. Hi ha centenars d'organitzacions internacionals, algunes tècniques i d'altres polítiques. És bo que coneguem què fan per a poder tenir opinions formades, amb esperit crític, exigents, i demanant la representació justa del sud global en aquests organismes.