Que quedi clar, el model de suport mutu al marge de l'assistencialisme estatal és una opció plenament liberal. És un dels pilars d'organització social que el liberalisme pregona i una icona de la lliure i voluntària cooperació entre persones. A tall d'exemple, caldria recordar les 9.000 friendly societies angleses que a principis del segle XX s'organitzaven per mutualitzar serveis bàsics que l'estat no proporcionava. Aquella gent que s'organitzava de manera autònoma ens demostra que, amb voluntat, un grup social reduït pot viure en llibertat sense que l'estat es fiqui a les seves vides espoliant els seus estalvis.
Ens demostra també que aquesta ajuda mútua pot complir en bona mesura la funció de la Seguretat Social que avui dia tenim. La comunitat de la fàbrica, del veïns d'un carrer o d'una escola es feia càrrec de les necessitats bàsiques assegurant als seus clients un suport contra la desocupació, les baixes per malaltia o la mort d’un familiar. La naturalesa empírica d'aquesta fórmula, a més, feia més justa i eficaç la solidaritat entre els membres, a diferència de la generalitzada i imprecisa Seguretat Social vigent.
En aquest sentit, l'autoanomenat “banc expropiat” del barri barceloní de Gràcia, era (és) sense dubte un espai que ens podria recordar aquestes societats cooperants. Des del meu punt de vista, aquest és un model no només interessant sinó vital per avançar cap a una societat més compromesa i lliure.
No tinc cap dubte que la gent que porta el “banc expropiat” lluita per expandir aquest model de societat, que és una bona alternativa al cercle viciós que representa la dependència forçosa de l'administració estatal. Ara bé, la confusió s'apodera d'aquest món dit alternatiu, quan al mateix temps els mateixos ens reclamen un sistema polític on el sector públic sigui omnipresent i l'estat continuï igual o més atrofiat que el d'ara. O quan s'emboliquen amb cert autoritarisme en reclamar una atenció política i social que no hauria de ser pròpia dels moviments llibertaris.
“Aquest casal és del poble!”, criden indignats. Home, què vols que et digui... Perquè és clar, qui decideix que la teva associació, per molt benefactora sigui, mereix ser més atesa que una altra? Com és possible aquest xantatge a tota una ciutat per la “teva” propietat que prèviament tu li has pres a un altre, i muntar un aquelarre violent al carrer per reivindicar les teves raons? Com pots dir que defenses el bé comú i causar unes destrosses de més de 80.000 euros que haurà de pagar la comunitat que tu dius que defenses? Quan s'ocupa una propietat ja s'està coartant la llibertat d'un altre, i quan per pura estètica fas de guerriller urbà nocturn amb tics reaccionaris, faltes al principal axioma del llibertarisme, que no és cap altre que el pacifisme.
El “banc expropiat” de Gràcia intentava aportar una filosofia alternativa i una activitat molt interessant, un model que funcionaria molt millor en una societat més lliure que l'actual, on els serveis de l'estat es limitessin a la seguretat jurídica i física dels ciutadans, i en crear unes estructures i unes condicions flexibles perquè l'economia llisqués com una seda. És en un estat limitat on els impostos no gravin l'estalvi i la riquesa quan la solidaritat flueix de manera òptima, i el mecenatge es desenvolupa amb més excelsitud. Molt més que ara.
Perquè la naturalesa humana ens porta a l'ajuda comuna, a viure en societat, i a l'intercanvi lliure i voluntari de béns. És sabut que quan tu dónes tard o d'hora tens un retorn, és l'equilibri adamsmithesc del benefici propi que alhora també acaba beneficiant la societat.
La veritable revolució se la paga cadascú de la butxaca, com tots els que intentem sobreviure en aquest món, i no intentant mamar de la mamella administrativa o ocupant una propietat que no és teva per molt lloable que sigui la teva lluita. La propietat és el pal de paller de la llibertat individual. Els nostres entranyables antisistema, embolcallats i semi-protegits per tota la socialdemocràcia benestant catalana, en el fons són els més sistema de tots, els que més reclamen un sector públic mastodòntic i addictiu.
I és que en el fons, tot i la bona voluntat d'alguns projectes encomiables, aquesta gent ens volen vendre llibertarisme quan realment acaben evocant l'estatisme més col·lectivista. Que no us enganyin.
Ens demostra també que aquesta ajuda mútua pot complir en bona mesura la funció de la Seguretat Social que avui dia tenim. La comunitat de la fàbrica, del veïns d'un carrer o d'una escola es feia càrrec de les necessitats bàsiques assegurant als seus clients un suport contra la desocupació, les baixes per malaltia o la mort d’un familiar. La naturalesa empírica d'aquesta fórmula, a més, feia més justa i eficaç la solidaritat entre els membres, a diferència de la generalitzada i imprecisa Seguretat Social vigent.
En aquest sentit, l'autoanomenat “banc expropiat” del barri barceloní de Gràcia, era (és) sense dubte un espai que ens podria recordar aquestes societats cooperants. Des del meu punt de vista, aquest és un model no només interessant sinó vital per avançar cap a una societat més compromesa i lliure.
No tinc cap dubte que la gent que porta el “banc expropiat” lluita per expandir aquest model de societat, que és una bona alternativa al cercle viciós que representa la dependència forçosa de l'administració estatal. Ara bé, la confusió s'apodera d'aquest món dit alternatiu, quan al mateix temps els mateixos ens reclamen un sistema polític on el sector públic sigui omnipresent i l'estat continuï igual o més atrofiat que el d'ara. O quan s'emboliquen amb cert autoritarisme en reclamar una atenció política i social que no hauria de ser pròpia dels moviments llibertaris.
“Aquest casal és del poble!”, criden indignats. Home, què vols que et digui... Perquè és clar, qui decideix que la teva associació, per molt benefactora sigui, mereix ser més atesa que una altra? Com és possible aquest xantatge a tota una ciutat per la “teva” propietat que prèviament tu li has pres a un altre, i muntar un aquelarre violent al carrer per reivindicar les teves raons? Com pots dir que defenses el bé comú i causar unes destrosses de més de 80.000 euros que haurà de pagar la comunitat que tu dius que defenses? Quan s'ocupa una propietat ja s'està coartant la llibertat d'un altre, i quan per pura estètica fas de guerriller urbà nocturn amb tics reaccionaris, faltes al principal axioma del llibertarisme, que no és cap altre que el pacifisme.
El “banc expropiat” de Gràcia intentava aportar una filosofia alternativa i una activitat molt interessant, un model que funcionaria molt millor en una societat més lliure que l'actual, on els serveis de l'estat es limitessin a la seguretat jurídica i física dels ciutadans, i en crear unes estructures i unes condicions flexibles perquè l'economia llisqués com una seda. És en un estat limitat on els impostos no gravin l'estalvi i la riquesa quan la solidaritat flueix de manera òptima, i el mecenatge es desenvolupa amb més excelsitud. Molt més que ara.
Perquè la naturalesa humana ens porta a l'ajuda comuna, a viure en societat, i a l'intercanvi lliure i voluntari de béns. És sabut que quan tu dónes tard o d'hora tens un retorn, és l'equilibri adamsmithesc del benefici propi que alhora també acaba beneficiant la societat.
La veritable revolució se la paga cadascú de la butxaca, com tots els que intentem sobreviure en aquest món, i no intentant mamar de la mamella administrativa o ocupant una propietat que no és teva per molt lloable que sigui la teva lluita. La propietat és el pal de paller de la llibertat individual. Els nostres entranyables antisistema, embolcallats i semi-protegits per tota la socialdemocràcia benestant catalana, en el fons són els més sistema de tots, els que més reclamen un sector públic mastodòntic i addictiu.
I és que en el fons, tot i la bona voluntat d'alguns projectes encomiables, aquesta gent ens volen vendre llibertarisme quan realment acaben evocant l'estatisme més col·lectivista. Que no us enganyin.