Quan Miquel Iceta va prendre les regnes del PSC, al juliol de 2014, el partit dels socialistes es dessagnava. Venia d’una patacada electoral a les eleccions europees sota el comandament de Pere Navarro, que tractava de retenir dins de la formació els sectors sobiranistes amb un temperat discurs de referèndum pactat que no acaba de convèncer ningú. Travessat per l’eix nacional, l’electorat socialista sortia a cabassos en totes direccions.
Iceta va arribar aleshores amb un projecte de partit de llarg recorregut. Es tractava de redirigir el PSC cap a l’electorat no sobiranista, centrant-se en fer una oposició nítida als Governs del procés però escorat cap a l’esquerra i amb rivets d’aquella imatge de responsabilitat que Ciutadans encara tenia lluny.
No es pot negar que el projecte del lider socialista ha aconseguit, com a poc, tancar la ferida amb la que va agafar el partit. En les eleccions del 27-S de 2015, el PSC va baixar poc més d’un punt respecte al 2012. Més important havia estat la caiguda a les municipals, on s’havia deixat 200.000 vots, però els d’Iceta encara van poder mantenir la segona posició com a partit municipalista, malgrat la important crescuda d’ERC.
El projecte d’Iceta funcionava. Durant la crisi viscuda a l’interior del PSOE per la revolta contra Sànchez, Iceta no va tenir cap dubte en donar suport, gairebé en solitari, al secretari general que volia bastir una proposta alternativa a Rajoy amb els vots dels independentistes. El PSC, de fet, va patir aquella decisió, que va provocar una crisi entre les formacions germanes. Allò es va saldar sacrificant la sobirania del PSC a canvi d’evitar un trencament que un partit en profunda remodelació no es podia permetre.
Superat aquell greu entrebanc va arribar la primavera. Sánchez, l’aposta clara d’Iceta en les primàries, va guanyar. La direcció del PSC es va llançar doncs amb convenciment a aprofundir en el projecte Iceta. Tant l’apropament a SCC com el pacte amb Unió que hem vist ara, o l’oferiment sincer d’Iceta per donar suport a Puigdemont si renunciava a la DUI, tenen a veure amb aquell posicionament que els socialistes buscaven. Tot això tenia lògica interna, era comprensible per al seu electorat i li brindava un interessant espai electoral.
El suport al 155, per molt que no fos una opció desitjable pel PSC, es va emmarcar dins d’aquella lògica: No generar un conflicte amb el PSOE i garantir el pedigrí unionista davant l’electorat. I molt probablement hagués funcionat si el PSC s’assemblés a una lleugera llanxa esportiva. Però el PSC, encara avui, és més aviat un transatlàntic. I el 155 era un viratge massa gran per fer-lo tan ràpid.
A falta que es clarifiqui el nou mapa municipal, és molt probable que Iceta hagi perdut en un grapat de dies la seva presencia als governs de Barcelona, Sant Cugat i Girona, i el lideratge dels de Terrassa, Blanes o Castellar del Vallès. No és cap broma per a un partit que té tot el seu poder concentrat, precisament, en els municipis. Ni tan sols pot culpar-se del trencament als partits socis, perquè la contestació a la posició del PSC ha arribat, en bona part dels casos, dels càrrecs del propi partit. No és pot retreure als comuns de votar contra l’acord del PSC quan el propi PSC te quadres i militats estripant el carnet per tot arreu.
Veient l’actual compte, ha pagat la pena el viratge d’Iceta? Probablement no. No haver calculat bé els efectes que tindria el seu silenci de suport davant el 155 és el primer gran error de càlcul que Iceta ha comés durant els seus ja 3 anys llargs de mandat. I ha ocorregut en un moment especialment sensible, quan el PSC més ha de cuidar les seves fronteres electorals, a esquerra i dreta.
En descàrrec d’Iceta s’ha de dir que, amb una mica més de temps i menys turbulències, probablement hagués pogut recol·locar amb èxit el vaixell, i en una direcció que sembla la correcta. Però, per bon resultat que tregui en les eleccions del 21-D, les ferides produïdes trigaran a curar. Una situació que impedeix l’almirall Iceta sortir, de moment, a la conquesta de nous mars i l’obliga a continuar tapant les esquerdes del vell vaixell.
Iceta va arribar aleshores amb un projecte de partit de llarg recorregut. Es tractava de redirigir el PSC cap a l’electorat no sobiranista, centrant-se en fer una oposició nítida als Governs del procés però escorat cap a l’esquerra i amb rivets d’aquella imatge de responsabilitat que Ciutadans encara tenia lluny.
No es pot negar que el projecte del lider socialista ha aconseguit, com a poc, tancar la ferida amb la que va agafar el partit. En les eleccions del 27-S de 2015, el PSC va baixar poc més d’un punt respecte al 2012. Més important havia estat la caiguda a les municipals, on s’havia deixat 200.000 vots, però els d’Iceta encara van poder mantenir la segona posició com a partit municipalista, malgrat la important crescuda d’ERC.
El projecte d’Iceta funcionava. Durant la crisi viscuda a l’interior del PSOE per la revolta contra Sànchez, Iceta no va tenir cap dubte en donar suport, gairebé en solitari, al secretari general que volia bastir una proposta alternativa a Rajoy amb els vots dels independentistes. El PSC, de fet, va patir aquella decisió, que va provocar una crisi entre les formacions germanes. Allò es va saldar sacrificant la sobirania del PSC a canvi d’evitar un trencament que un partit en profunda remodelació no es podia permetre.
Superat aquell greu entrebanc va arribar la primavera. Sánchez, l’aposta clara d’Iceta en les primàries, va guanyar. La direcció del PSC es va llançar doncs amb convenciment a aprofundir en el projecte Iceta. Tant l’apropament a SCC com el pacte amb Unió que hem vist ara, o l’oferiment sincer d’Iceta per donar suport a Puigdemont si renunciava a la DUI, tenen a veure amb aquell posicionament que els socialistes buscaven. Tot això tenia lògica interna, era comprensible per al seu electorat i li brindava un interessant espai electoral.
El suport al 155, per molt que no fos una opció desitjable pel PSC, es va emmarcar dins d’aquella lògica: No generar un conflicte amb el PSOE i garantir el pedigrí unionista davant l’electorat. I molt probablement hagués funcionat si el PSC s’assemblés a una lleugera llanxa esportiva. Però el PSC, encara avui, és més aviat un transatlàntic. I el 155 era un viratge massa gran per fer-lo tan ràpid.
A falta que es clarifiqui el nou mapa municipal, és molt probable que Iceta hagi perdut en un grapat de dies la seva presencia als governs de Barcelona, Sant Cugat i Girona, i el lideratge dels de Terrassa, Blanes o Castellar del Vallès. No és cap broma per a un partit que té tot el seu poder concentrat, precisament, en els municipis. Ni tan sols pot culpar-se del trencament als partits socis, perquè la contestació a la posició del PSC ha arribat, en bona part dels casos, dels càrrecs del propi partit. No és pot retreure als comuns de votar contra l’acord del PSC quan el propi PSC te quadres i militats estripant el carnet per tot arreu.
Veient l’actual compte, ha pagat la pena el viratge d’Iceta? Probablement no. No haver calculat bé els efectes que tindria el seu silenci de suport davant el 155 és el primer gran error de càlcul que Iceta ha comés durant els seus ja 3 anys llargs de mandat. I ha ocorregut en un moment especialment sensible, quan el PSC més ha de cuidar les seves fronteres electorals, a esquerra i dreta.
En descàrrec d’Iceta s’ha de dir que, amb una mica més de temps i menys turbulències, probablement hagués pogut recol·locar amb èxit el vaixell, i en una direcció que sembla la correcta. Però, per bon resultat que tregui en les eleccions del 21-D, les ferides produïdes trigaran a curar. Una situació que impedeix l’almirall Iceta sortir, de moment, a la conquesta de nous mars i l’obliga a continuar tapant les esquerdes del vell vaixell.