"L'Alguer mia, oh país meu", cantava als anys seixanta el Grup Coral de l'Agrupació Catalana d'Itàlia. Aquell mateix esperit continua viu als carrers emmurallats d'una ciutat de 44.000 habitants ubicada al nord-oest de l'illa de Sardenya on es parla català des del 1354. La població bull d'activitat a l'estiu però durant els mesos d'hivern manté la tranquil·litat i l'encant als carreronets empedrats on es flairen els olors dels forns de llenya de les pizzes, l'exquisida cuina catalana d'El Romaní o els aromes anisats embriagadors que envolten la Dolceria Casalinghi, sobretot quan fornegen els deliciosos "piriquitos", però també els sorprenents "amaretos" o els tradicionals "pabassinos".
Com deia Josep Pla en els seus viatges per les illes mediterrànies, "cal deixar-se guiar per les olors mentre passeges pel barri vell d'una ciutat". A l'Alguer és exactament així. El temps corre de manera pausada, amb certa letargia. Diu un eslògan que a l'Alguer és Cap d'Any tot l'any, mentre arriba cada mes d'agost. De fet, ara al febrer, la turística plaça Cívica llueix una il·luminació "nadalenca", les gelateries resten obertes i els restaurants tenen parades les taules migdia i vespre a l'exterior sense cap client… Com un atrezzo que espera que arribi l'estiu. I, penjades dels balcons, d'una banda a l'altra dels carrers, tot de fileres de gàbies d'ocells pintades de colors i amb les portes obertes.
L'Alguer és una de les zones dels Països Catalans amb una cultura musical més rica i on la música i la cançó es viu amb molta intensitat. La Fadda Giovanna, més coneguda com a Vanna, és tota una institució. Tothom la coneix perquè ostenta des de fa cinquanta anys la Discoteca, la botiga de discos més antiga de la ciutat. El número u de vendes és un elapé publicat el 1981, En poema, sàtira, cançó, interpretat en català per Pino Piras, un cantautor alguerès convertit en mite. Mort als 48 anys, hi té dedicada una plaça, un llibre de memòries, un recull de peces teatrals, i li han fet diversos homenatges. La Vanna tenia la botiga a la plaça del Municipi, al costat de l'Ajuntament, però va haver-ne de marxar perquè el terra se li enfonsava. Abans hi va trobar unes caixes amb l'edició original d'aquell disc, tal com delaten les taquetes d'humitat. El nou emplaçament és prop del port, on tenia un local llogat amb una gelateria, que segurament li donava més diners, però ella va preferir tancar-la i traslladar-s'hi.
Ara la Vanna ja està jubilada, però diu que "sense els discos es moriria". Per Nadal diu que no ha venut gaire… El seu rànquing particular de vendes segueix amb un CD de l'Antologia della musica catalana di Alghero, del qual només li queda un sol exemplar, que té amagat al calaix del seu minúscul taulell. Cada any, quan arriba la temporada turística, en fa 50 còpies i posa els llibrets a mà. "Aquest any potser només en faré 30, perquè els discos cada cop es venen menys", confessa.
En els darrers 50 anys s'han publicat més d'un centenar de discos de cançó d'autor, pop, folk o jazz amb almenys algun tema en alguerès. Els primers senzills en alguerès els va editar Edigsa (Sandra Avagnina, Antonio Cao, Lluciana Sari), però ràpidament la casa d'instruments musicals de l'Alguer Tot per la Música –fundada per Mario Melis i avui regentada pels seus fills Giuseppe i Fausto– va impulsar a principi dels setanta una valuosa col·lecció de vuit discos de 45 rpm amb els pioners Pino Piras, Pasqual Gallo, Pino Ferraris, Nando Dalerci, Bastianino Caneo, Maria Dolores Silanos, Francesc Chessa, Alberto Caria o Giovannina Piras, a més de l'imprescindible doble CD recopilatori Alguer canta. Al mateix temps, va sorgir una interessant fornada amb Angial i Franco Ceravola (I Catalani), Paolo Dessì, Antonello Colledanchise, Franco Cano, Angelo Maresca 'El barber' o Paolo Zicconi, molts dels quals al cap de mig segle encara continuen cantant i gravant discos en català. Un panorama que els darrers anys ha donat noms de la qualitat de Càlic, Claudio Gabriel Sanna, Claudia Crabuzza o Franca Masu, als quals cal afegir les veus "emergents"' de Davide Casu o Yasmin Bradi.
L'esclat de l'escena musical algueresa ha estat promogut els dos últims anys pel BarnaSants, amb el suport de la Plataforma per la Llengua. La 25a edició del festival, amb direcció artística de Pere Camps i suport d'activistes com Marçal Girbau, ha programat la gira del primer àlbum de Casu, Costa Oest a Llevant (2019) a Barcelona (20 febrer), València (5 març) i Sabadell (6 març), amb una estrena ja celebrada a l'Alguer (30 gener). Es tracta d'un interessant artista que es mou amb gran versatilitat de la cançó al jazz, i que ha estat apadrinat per Claudio Gabriel Sanna. El mateix Sanna & Rall Grup, mestre i músic que ha estat clau en l'actualització els darrers anys de la música algueresa –només cal escoltar Cap-Caldaru o Dansa del peix, gravades amb Càlic– està enllestint Mirau que sem anant i mirant, un disc que recollirà cançons de festa, sàtira i taverna de l'Alguer, interpretat i enregistrat amb Meritxell Gené, Marc Serrats i Salvatore Maltana, entre altres, i que s'estrenarà el 4 d'abril a Barcelona.
També el contrabaixista Maltana ha presentat My Folks, on interpreta la deliciosa La guinqueta. I, encara, també dins el festival, es farà la presentació a Barcelona (21 febrer) del nou disc de Colledanchise, Lo branc i lo negre, i de les noves cançons en alguerès de Dessì, com "Jo sé de barques", amb lletra compartida amb la francesa Mannick.
BarnaSants és sinònim de llibertat, música i solidaritat, tres paraules que juntes són tan perilloses com un fusell Kalàixnikov carregat de bales de cultura. El festival internacional més important de cançó d'autor que dibuixa i comparteix des de fa un quart de segle la banda sonora dels Països Catalans, i que ha hagut de posar en marxa la campanya de micromecenatge Salvem BarnaSants a la plataforma Goteo per recollir 30.000 euros que garanteixin la seva continuïtat. Amb els nostres impostos, ni el Govern ni les institucions culturals no arriben a cobrir el finançament d'un festival únic com el BarnaSants, i han de ser les subscripcions populars –igual com passava a l'etapa postfranquista– el que garanteixi la cultura i la música pròpies.
El BarnaSants i la seva reivindicació és un altre dels dramàtics exemples que viu la cultura de base al nostre país. Per això, cal un pressupost de Cultura d'almenys el 2% i mesures urgents dirigides a salvaguardar, potenciar i promoure aquells agents, mitjans i difusors que asseguren la viabilitat de la cadena de valors de la música en català. No és un problema de llengua, és un problema de país i d'identitat.
L'entramat cultural alguerès es manté viu gràcies a un actiu teixit d'entitats que fan bategar la llengua i la identitat. L'Obra Cultural de l'Alguer, presidida per Giuseppe Pino Tilloca, promou cursos de català, edita llibres i cada any promou un musical amb actors aficionats. Enguany, durant tres dies i amb un ple absolut (del 31 de gener al 2 de febrer), la companyia teatral El Teló va presentar Qui fotidura… Don Rafael, de Giovanni Enna, traduïda per Nanni Branca, al Teatre Cívic. La Plataforma per la Llengua –amb la sempre necessària delegada Irene Coghene, punt de referència del que passa a la ciutat– va impulsar l'any passat el projecte Mans, manetes, un CD i DVD amb la posada al dia de les cançons tradicionals i infantils alguereses interpretades i modernitzades per un cor d'infants de l'Alguer i músics d'arreu dels Països Catalans, que es va distribuir a totes les escoles.
I també Òmnium Cultural o l'Institut d'Estudis Catalans tenen seus a l'Alguer que treballen per la cultura, juntament amb la Delegació de la Generalitat de Catalunya comandada per l'historiador, escriptor i rapsode Gustau Navarro. Precisament enguany seran els encarregats que la ciutat aculli el 33è Aplec Internacional de l'Adifolk, de l'1 al 5 de maig, que reunirà tot el folklore dels Països Catalans. I, al mateix temps, ja es treballa per la recerca i documentació dels 50 anys de música en català a l'Alguer a través de l'edició d'un disc antològic, un reportatge audiovisual i una exposició que han de preservar i difondre un llegat únic –tan ric i a la vegada tan desconegut– del patrimoni cultural alguerès i català. Per poder taral·lejar de nou "Oh país meu… per a tu la mia cançó jo cantaré", com fa mig segle a l'Alguer.
Com deia Josep Pla en els seus viatges per les illes mediterrànies, "cal deixar-se guiar per les olors mentre passeges pel barri vell d'una ciutat". A l'Alguer és exactament així. El temps corre de manera pausada, amb certa letargia. Diu un eslògan que a l'Alguer és Cap d'Any tot l'any, mentre arriba cada mes d'agost. De fet, ara al febrer, la turística plaça Cívica llueix una il·luminació "nadalenca", les gelateries resten obertes i els restaurants tenen parades les taules migdia i vespre a l'exterior sense cap client… Com un atrezzo que espera que arribi l'estiu. I, penjades dels balcons, d'una banda a l'altra dels carrers, tot de fileres de gàbies d'ocells pintades de colors i amb les portes obertes.
L'Alguer és una de les zones dels Països Catalans amb una cultura musical més rica i on la música i la cançó es viu amb molta intensitat. La Fadda Giovanna, més coneguda com a Vanna, és tota una institució. Tothom la coneix perquè ostenta des de fa cinquanta anys la Discoteca, la botiga de discos més antiga de la ciutat. El número u de vendes és un elapé publicat el 1981, En poema, sàtira, cançó, interpretat en català per Pino Piras, un cantautor alguerès convertit en mite. Mort als 48 anys, hi té dedicada una plaça, un llibre de memòries, un recull de peces teatrals, i li han fet diversos homenatges. La Vanna tenia la botiga a la plaça del Municipi, al costat de l'Ajuntament, però va haver-ne de marxar perquè el terra se li enfonsava. Abans hi va trobar unes caixes amb l'edició original d'aquell disc, tal com delaten les taquetes d'humitat. El nou emplaçament és prop del port, on tenia un local llogat amb una gelateria, que segurament li donava més diners, però ella va preferir tancar-la i traslladar-s'hi.
Ara la Vanna ja està jubilada, però diu que "sense els discos es moriria". Per Nadal diu que no ha venut gaire… El seu rànquing particular de vendes segueix amb un CD de l'Antologia della musica catalana di Alghero, del qual només li queda un sol exemplar, que té amagat al calaix del seu minúscul taulell. Cada any, quan arriba la temporada turística, en fa 50 còpies i posa els llibrets a mà. "Aquest any potser només en faré 30, perquè els discos cada cop es venen menys", confessa.
En els darrers 50 anys s'han publicat més d'un centenar de discos de cançó d'autor, pop, folk o jazz amb almenys algun tema en alguerès. Els primers senzills en alguerès els va editar Edigsa (Sandra Avagnina, Antonio Cao, Lluciana Sari), però ràpidament la casa d'instruments musicals de l'Alguer Tot per la Música –fundada per Mario Melis i avui regentada pels seus fills Giuseppe i Fausto– va impulsar a principi dels setanta una valuosa col·lecció de vuit discos de 45 rpm amb els pioners Pino Piras, Pasqual Gallo, Pino Ferraris, Nando Dalerci, Bastianino Caneo, Maria Dolores Silanos, Francesc Chessa, Alberto Caria o Giovannina Piras, a més de l'imprescindible doble CD recopilatori Alguer canta. Al mateix temps, va sorgir una interessant fornada amb Angial i Franco Ceravola (I Catalani), Paolo Dessì, Antonello Colledanchise, Franco Cano, Angelo Maresca 'El barber' o Paolo Zicconi, molts dels quals al cap de mig segle encara continuen cantant i gravant discos en català. Un panorama que els darrers anys ha donat noms de la qualitat de Càlic, Claudio Gabriel Sanna, Claudia Crabuzza o Franca Masu, als quals cal afegir les veus "emergents"' de Davide Casu o Yasmin Bradi.
L'esclat de l'escena musical algueresa ha estat promogut els dos últims anys pel BarnaSants, amb el suport de la Plataforma per la Llengua. La 25a edició del festival, amb direcció artística de Pere Camps i suport d'activistes com Marçal Girbau, ha programat la gira del primer àlbum de Casu, Costa Oest a Llevant (2019) a Barcelona (20 febrer), València (5 març) i Sabadell (6 març), amb una estrena ja celebrada a l'Alguer (30 gener). Es tracta d'un interessant artista que es mou amb gran versatilitat de la cançó al jazz, i que ha estat apadrinat per Claudio Gabriel Sanna. El mateix Sanna & Rall Grup, mestre i músic que ha estat clau en l'actualització els darrers anys de la música algueresa –només cal escoltar Cap-Caldaru o Dansa del peix, gravades amb Càlic– està enllestint Mirau que sem anant i mirant, un disc que recollirà cançons de festa, sàtira i taverna de l'Alguer, interpretat i enregistrat amb Meritxell Gené, Marc Serrats i Salvatore Maltana, entre altres, i que s'estrenarà el 4 d'abril a Barcelona.
També el contrabaixista Maltana ha presentat My Folks, on interpreta la deliciosa La guinqueta. I, encara, també dins el festival, es farà la presentació a Barcelona (21 febrer) del nou disc de Colledanchise, Lo branc i lo negre, i de les noves cançons en alguerès de Dessì, com "Jo sé de barques", amb lletra compartida amb la francesa Mannick.
BarnaSants és sinònim de llibertat, música i solidaritat, tres paraules que juntes són tan perilloses com un fusell Kalàixnikov carregat de bales de cultura. El festival internacional més important de cançó d'autor que dibuixa i comparteix des de fa un quart de segle la banda sonora dels Països Catalans, i que ha hagut de posar en marxa la campanya de micromecenatge Salvem BarnaSants a la plataforma Goteo per recollir 30.000 euros que garanteixin la seva continuïtat. Amb els nostres impostos, ni el Govern ni les institucions culturals no arriben a cobrir el finançament d'un festival únic com el BarnaSants, i han de ser les subscripcions populars –igual com passava a l'etapa postfranquista– el que garanteixi la cultura i la música pròpies.
El BarnaSants i la seva reivindicació és un altre dels dramàtics exemples que viu la cultura de base al nostre país. Per això, cal un pressupost de Cultura d'almenys el 2% i mesures urgents dirigides a salvaguardar, potenciar i promoure aquells agents, mitjans i difusors que asseguren la viabilitat de la cadena de valors de la música en català. No és un problema de llengua, és un problema de país i d'identitat.
L'entramat cultural alguerès es manté viu gràcies a un actiu teixit d'entitats que fan bategar la llengua i la identitat. L'Obra Cultural de l'Alguer, presidida per Giuseppe Pino Tilloca, promou cursos de català, edita llibres i cada any promou un musical amb actors aficionats. Enguany, durant tres dies i amb un ple absolut (del 31 de gener al 2 de febrer), la companyia teatral El Teló va presentar Qui fotidura… Don Rafael, de Giovanni Enna, traduïda per Nanni Branca, al Teatre Cívic. La Plataforma per la Llengua –amb la sempre necessària delegada Irene Coghene, punt de referència del que passa a la ciutat– va impulsar l'any passat el projecte Mans, manetes, un CD i DVD amb la posada al dia de les cançons tradicionals i infantils alguereses interpretades i modernitzades per un cor d'infants de l'Alguer i músics d'arreu dels Països Catalans, que es va distribuir a totes les escoles.
I també Òmnium Cultural o l'Institut d'Estudis Catalans tenen seus a l'Alguer que treballen per la cultura, juntament amb la Delegació de la Generalitat de Catalunya comandada per l'historiador, escriptor i rapsode Gustau Navarro. Precisament enguany seran els encarregats que la ciutat aculli el 33è Aplec Internacional de l'Adifolk, de l'1 al 5 de maig, que reunirà tot el folklore dels Països Catalans. I, al mateix temps, ja es treballa per la recerca i documentació dels 50 anys de música en català a l'Alguer a través de l'edició d'un disc antològic, un reportatge audiovisual i una exposició que han de preservar i difondre un llegat únic –tan ric i a la vegada tan desconegut– del patrimoni cultural alguerès i català. Per poder taral·lejar de nou "Oh país meu… per a tu la mia cançó jo cantaré", com fa mig segle a l'Alguer.