En plena pandèmia, els serveis de salut acaparen, lògicament, tota la nostra atenció i merescudes muntanyes de reconeixement, perquè són el mur de contenció del Covid-19, i perquè també esperem que la recerca biomèdica ens proporcioni la solució per superar-lo.
És sabut que la lògica del confinament segueix el plantejament d'evitar la propagació vírica per donar temps al sistema sanitari a adaptar-se a la nova demanda d'atenció causada per l'explosió de la nova malaltia. Però les condicions de confinament tenen efectes secundaris de caràcter social. Precaritzen encara més vides ja precaritzades i posen en risc de vulnerabilitat d'altres vides amb un estret marge per afrontar situacions imprevistes. Els i les professionals de serveis socials se les han de veure amb aquestes situacions i la seva implicació mai no és prou visible ni socialment valorada. Ara també els hauríem d’aplaudir.
El sistema de serveis socials encara és la baula feble del conjunt del nostre sistema de benestar. Mentre que els sistemes de salut i educació, malgrat haver estat objecte de retallades pressupostàries sagnants durant la darrera dècada, es caracteritzen per la seva universalitat, els serveis socials estan pensats com a sistema de contenció de les vulnerabilitats socials més evidents. Han estat històricament econòmicament infradotats, insuficientment dotats de personal, escassament planificats en funció d'una anàlisi acurada del potencial de demanda d'atenció, i se'ls ha sotmès a l'ultratjant "escrutini de la pobresa", que consisteix en feixucs tràmits burocràtics pels quals qui es troba en situació de vulnerabilitat ha de demostrar al detall que és vulnerable. Malauradament, els professionals de serveis socials esmercen massa hores de la seva feina en el tràmit de papers per distribuir recursos d'atenció escassos.
Però, sigui com sigui, en aquest període de confinament els equips de serveis socials estan a la primera línia de la feina municipi a municipi, mirant de tenir cura especial de totes aquelles persones i famílies que ja estaven atenent i de totes aquelles altres que poden començar a caure davant de la segona corba que ens portarà a experimentar el Covid-19, aquest cop de caràcter social. I ho fan d’una manera que m'agradaria destacar: mitjançant l'estratègia de la cooperació. És a dir, que el valor d'acció pública del sistema de serveis socials prové, d’una banda, del potencial dels dispositius municipals, i de l'altra, de les organitzacions del sector social (aquí podríem trobar un munt de denominacions a l'ús: 3er Sector, ONG, entitats, associacions, fundacions, cooperatives). En moments d'emergència encara pren més relleu la capacitat de col·laboració d'aquest conjunt de dispositius d'atenció social disponibles al territori.
Fixem la mirada en Barcelona, per exemple, on ara l'esforç que s'està duent a terme en l'atenció de persones sense llar és un objectiu precís dels serveis socials municipals, un vell objectiu polític que va iniciar l'amic i referent Ricard Gomà en la seva etapa a l'Ajuntament de Barcelona. Consti que els que tenim una lleugera idea sobre sensellarisme sabem que és un fenomen complicat de treballar, per molts motius que ara no vénen al cas. Però és un fet que Barcelona disposa d'una feina coordinada entre els serveis públics municipals i les entitats del sector social expertes en atenció a les persones sense llar. Aquesta coordinació, aquesta capacitat de treball conjunt mediatitzada per la responsabilitat pública municipal (la voluntat política i democràtica de dur-la a terme) estan fent possible que s'hagin posat en marxa tres nous equipaments d'atenció, a banda del més “noticiable” i excepcional de la Fira de Barcelona, i que s'hagin habilitat 200 habitatges d’usos turístics (gràcies a un acord amb Apartur, la patronal d'aquests habitatges) que en aquest temps excepcional donaran aixopluc a aquelles persones i famílies que es trobin en una situació més delicada o extrema de risc.
Aquesta capacitat de modular la resposta social a l'emergència és possible, sobretot, perquè en l'articulació de la resposta l'Ajuntament i un conjunt d'organitzacions treballen conjuntament en un objectiu precís de bé comú. És públic i notori el concurs de la Creu Roja, Arrels i Sant Joan de Déu, entre d'altres, en aquest conjunt d'iniciatives. Aquesta capacitat de cooperació és consubstancial al sistema de serveis socials, que ha de treballar sovint trobant oportunitats on hi falten recursos. La cooperació és un valor clarament valuós en aquest escenari de pandèmia. Cooperar és un pauta de treball que serà necessari reforçar i muscular un cop passi el pitjor període de les condicions de confinament. L'exemple dels serveis socials ens hauria de fixar una idea clau pels temps que estan venint: els governs i les administracions públiques prenen el seu paper més important en facilitar l'organització col·lectiva de la societat civil en objectius públics de bé comú.
És sabut que la lògica del confinament segueix el plantejament d'evitar la propagació vírica per donar temps al sistema sanitari a adaptar-se a la nova demanda d'atenció causada per l'explosió de la nova malaltia. Però les condicions de confinament tenen efectes secundaris de caràcter social. Precaritzen encara més vides ja precaritzades i posen en risc de vulnerabilitat d'altres vides amb un estret marge per afrontar situacions imprevistes. Els i les professionals de serveis socials se les han de veure amb aquestes situacions i la seva implicació mai no és prou visible ni socialment valorada. Ara també els hauríem d’aplaudir.
El sistema de serveis socials encara és la baula feble del conjunt del nostre sistema de benestar. Mentre que els sistemes de salut i educació, malgrat haver estat objecte de retallades pressupostàries sagnants durant la darrera dècada, es caracteritzen per la seva universalitat, els serveis socials estan pensats com a sistema de contenció de les vulnerabilitats socials més evidents. Han estat històricament econòmicament infradotats, insuficientment dotats de personal, escassament planificats en funció d'una anàlisi acurada del potencial de demanda d'atenció, i se'ls ha sotmès a l'ultratjant "escrutini de la pobresa", que consisteix en feixucs tràmits burocràtics pels quals qui es troba en situació de vulnerabilitat ha de demostrar al detall que és vulnerable. Malauradament, els professionals de serveis socials esmercen massa hores de la seva feina en el tràmit de papers per distribuir recursos d'atenció escassos.
Però, sigui com sigui, en aquest període de confinament els equips de serveis socials estan a la primera línia de la feina municipi a municipi, mirant de tenir cura especial de totes aquelles persones i famílies que ja estaven atenent i de totes aquelles altres que poden començar a caure davant de la segona corba que ens portarà a experimentar el Covid-19, aquest cop de caràcter social. I ho fan d’una manera que m'agradaria destacar: mitjançant l'estratègia de la cooperació. És a dir, que el valor d'acció pública del sistema de serveis socials prové, d’una banda, del potencial dels dispositius municipals, i de l'altra, de les organitzacions del sector social (aquí podríem trobar un munt de denominacions a l'ús: 3er Sector, ONG, entitats, associacions, fundacions, cooperatives). En moments d'emergència encara pren més relleu la capacitat de col·laboració d'aquest conjunt de dispositius d'atenció social disponibles al territori.
Fixem la mirada en Barcelona, per exemple, on ara l'esforç que s'està duent a terme en l'atenció de persones sense llar és un objectiu precís dels serveis socials municipals, un vell objectiu polític que va iniciar l'amic i referent Ricard Gomà en la seva etapa a l'Ajuntament de Barcelona. Consti que els que tenim una lleugera idea sobre sensellarisme sabem que és un fenomen complicat de treballar, per molts motius que ara no vénen al cas. Però és un fet que Barcelona disposa d'una feina coordinada entre els serveis públics municipals i les entitats del sector social expertes en atenció a les persones sense llar. Aquesta coordinació, aquesta capacitat de treball conjunt mediatitzada per la responsabilitat pública municipal (la voluntat política i democràtica de dur-la a terme) estan fent possible que s'hagin posat en marxa tres nous equipaments d'atenció, a banda del més “noticiable” i excepcional de la Fira de Barcelona, i que s'hagin habilitat 200 habitatges d’usos turístics (gràcies a un acord amb Apartur, la patronal d'aquests habitatges) que en aquest temps excepcional donaran aixopluc a aquelles persones i famílies que es trobin en una situació més delicada o extrema de risc.
Aquesta capacitat de modular la resposta social a l'emergència és possible, sobretot, perquè en l'articulació de la resposta l'Ajuntament i un conjunt d'organitzacions treballen conjuntament en un objectiu precís de bé comú. És públic i notori el concurs de la Creu Roja, Arrels i Sant Joan de Déu, entre d'altres, en aquest conjunt d'iniciatives. Aquesta capacitat de cooperació és consubstancial al sistema de serveis socials, que ha de treballar sovint trobant oportunitats on hi falten recursos. La cooperació és un valor clarament valuós en aquest escenari de pandèmia. Cooperar és un pauta de treball que serà necessari reforçar i muscular un cop passi el pitjor període de les condicions de confinament. L'exemple dels serveis socials ens hauria de fixar una idea clau pels temps que estan venint: els governs i les administracions públiques prenen el seu paper més important en facilitar l'organització col·lectiva de la societat civil en objectius públics de bé comú.