A Catalunya hem viscut dies de fúria. No som l'únic país del món que els viu. Als fets constatables d'aldarulls al carrer han seguit rius de tinta, profusió d'imatges i múltiples posicionaments en relació a un fet clau del nou escenari en el conflicte català: el paper de la violència en les mobilitzacions contra la sentència i per la defensa de drets fonamentals. Un tema galdós i tabú, efectivament. Perquè a l'Estat hi ha una forta tendència a fer correlativa tota violència amb l'espantall del terrorisme.
Abans d'entrar en el tema vull indicar que la meva posició en relació a la violència és que en l'univers de les protestes i les mobilitzacions s'ha d'evitar tan com sigui possible, ja que genera una dinàmica d'acció i reacció entre oponents que no controla les conseqüències en termes de costos humans. El món n'està ple d'exemples.
Aquest article, però, no té per objecte marcar una posició moral sobre la violència d'arrel política, sinó plantejar raonablement per què no ha de ser una opció per al moviment independentista català. En resum, miro d'abordar pragmàticament la qüestió de la violència intentant controlar les consideracions ètiques de partida, que n'hi ha moltes.
El primer que s'ha de dir és que de violències n'hi ha de diverses intensitats. Clarament, els aldarulls al carrer han estat sempre una expressió de la protesta política. Els darrers dies a Catalunya hi ha hagut escaramusses d'acció i reacció entre alguns grups de manifestants i els diferents cossos policials. Hi ha hagut episodis de violència de baixa intensitat per la banda dels manifestants, això és, accions violentes esporàdiques a peu de carrer, no armades ni militaritzades. El cert és que en altres ocasions s'han produït aldarulls sense que generessin una caixa de ressonància tan potent. Sense anar més lluny, a la vaga dels taxistes de fa uns mesos. O bé, de fora estant, fixem-nos en les protestes a l'Equador, a Hong Kong o a França amb les armilles grogues. El que vull dir hauria de ser una obvietat, però vistos els temps que corren potser no ho és; vull dir que cremar contenidors o construir barricades no és terrorisme.
Segon, la valoració de la violència política depèn de la història i del context. A ningú que es reclami substantivament demòcrata se li acudiria condemnar, ni que sigui retrospectivament, la resistència partisana contra els nazis -que els nazis, per cert, s'afanyaven a qualificar de terrorista-. Naturalment, els demòcrates tampoc troben il·legítimes les accions militars que les milícies kurdes han estat protagonitzant contra Estat Islàmic i que, ara, malauradament, han de diversificar contra l'ocupació turca. Però cal retenir que en aquests dos casos una total absència de garanties civils i polítiques en el marc d'un estat de guerra plantegen la necessitat de la defensa armada de les llibertats democràtiques. Són situacions de violència d'alta intensitat.
Una primera conclusió és que sobre la violència en concret cal discernir en quin context històric i polític es produeix, i amb quina intensitat s'executa. No s'hi val a prendre posicions morals ex ante sobre el fenomen. Fer-ho és situar-se arrogantment per damunt del bé i del mal i limitar-se a reproduir frases recurrents sobre la pau i el pacifisme.
Encara una precisió més, de nou sobre la violència de baixa intensitat. Els aldarulls al carrer poden suposar una defensa activa enfront d'accions arbitràries de les forces de l'ordre o d'altres grups opositors, com seria el cas de les agressions de l'extrema dreta, per exemple. Però també poden prendre una dimensió provocativa que generi onades propagandístiques de difusió d'un conflicte. La defensa de la pròpia integritat física enfront de l'agressió d'altres és una reacció que es pot comprendre fàcilment. Prendre la iniciativa de la violència és el que jo denomino violència provocativa, i és el que finalment opino que és contraproduent per a l'evolució del conflicte que es viu a Catalunya.
En el cas català, provocar la violència és contraproduent per dos motius fonamentals:
U, perquè per molt que l'Estat Espanyol tingui severes deficiències democràtiques (la sentència ens ho mostra), les seves regles del joc donen encara prou marge com perquè la protesta política es vehiculi per vies no violentes. Hi haurà qui s'enfadi pel que ara diré, però Espanya és un estat de dret convencional plenament acollit a la UE, tinguem-ho en compte a l'hora de definir l'estratègia de la protesta política. A més, l'Estat Espanyol té una experiència històrica de combat contrainsurgent que ara torna a activar seguint els mateixos paràmetres de resposta dura, inflexible i constant aplicada a Euskadi, per molt que a Catalunya no existeixi cap facció armada que s'enfronti a l'Estat. Qui digui en favor de la violència que un conflicte obert com el de les armilles grogues o el de l'Equador pot fer doblegar l'Estat omet una dada important: en aquests dos casos el conflicte comprèn tot el territori nacional-estatal, no comporta la seva partició, línia vermella per antonomàsia de qualsevol Estat. El canvi d'escala del conflicte és evident.
Dos, perquè l'exercici sistemàtic de la violència, també en un grau baix, tendeix a produir grups "especialistes" de la protesta política, de manera que les mobilitzacions i les accions acaben per excloure de la participació el gruix de la població. En un context en què és possible encara exercir el dret de manifestació i opinió és recomanable diversificar el repertori de les accions seguint sempre la màxima que tothom hi pugui participar. És evident que determinades accions no violentes no seran a l'abast de tothom (em refereixo a les més arriscades), però segur que s'entén què vull dir. Sobre un exemple de repertori d'accions directes no violentes, val la pena recordar que als anys 80 i 90 a casa nostra organitzacions com la Crida a la Solidaritat o el moviment per la insubmissió demostraren la seva capacitat operativa i comunicativa.
Per acabar, circula una mena de prejudici segons el qual no hi ha res més disruptiu que la violència, com si la no violència impliqués una mena de pragmatisme tou i naïf impropi dels processos de mobilització que pretenen forçar objectius concrets. Res més lluny de la realitat. L'Estat pot assimilar la violència, gestionar-la. En canvi, té serioses dificultats per afrontar indefinidament la dissidència política massiva no violenta. Perquè, en termes democràtics, és difícil sortir indemne de qui protesta amb el cap i hi exposa el cos. Si fins ara a Europa hi ha qui vigila els moviments espanyols, és perquè l'absència de violència mostra amb tot el seu resplendor la intransigència de l'Estat i la seva incapacitat declarada per trobar eixides a un problema polític de caràcter democràtic. És imprescindible mantenir la potencial base de suport o atenció que la no violència proporciona i que en canvi l'exercici sistemàtic de la violència foragitaria.
En fi, una protesta no violenta no equival a una protesta menys contundent, menys ambiciosa o menys transgressora; simplement no usa la violència en cap grau com a tècnica de fricció amb l'adversari. És com el judo, menys espectacular si el comparem amb la boxa, i en què la seva màxima és canalitzar i aprofitar la força de l'oponent per doblegar-lo sense que per això pretengui estabornir-lo.
Abans d'entrar en el tema vull indicar que la meva posició en relació a la violència és que en l'univers de les protestes i les mobilitzacions s'ha d'evitar tan com sigui possible, ja que genera una dinàmica d'acció i reacció entre oponents que no controla les conseqüències en termes de costos humans. El món n'està ple d'exemples.
Aquest article, però, no té per objecte marcar una posició moral sobre la violència d'arrel política, sinó plantejar raonablement per què no ha de ser una opció per al moviment independentista català. En resum, miro d'abordar pragmàticament la qüestió de la violència intentant controlar les consideracions ètiques de partida, que n'hi ha moltes.
El primer que s'ha de dir és que de violències n'hi ha de diverses intensitats. Clarament, els aldarulls al carrer han estat sempre una expressió de la protesta política. Els darrers dies a Catalunya hi ha hagut escaramusses d'acció i reacció entre alguns grups de manifestants i els diferents cossos policials. Hi ha hagut episodis de violència de baixa intensitat per la banda dels manifestants, això és, accions violentes esporàdiques a peu de carrer, no armades ni militaritzades. El cert és que en altres ocasions s'han produït aldarulls sense que generessin una caixa de ressonància tan potent. Sense anar més lluny, a la vaga dels taxistes de fa uns mesos. O bé, de fora estant, fixem-nos en les protestes a l'Equador, a Hong Kong o a França amb les armilles grogues. El que vull dir hauria de ser una obvietat, però vistos els temps que corren potser no ho és; vull dir que cremar contenidors o construir barricades no és terrorisme.
Segon, la valoració de la violència política depèn de la història i del context. A ningú que es reclami substantivament demòcrata se li acudiria condemnar, ni que sigui retrospectivament, la resistència partisana contra els nazis -que els nazis, per cert, s'afanyaven a qualificar de terrorista-. Naturalment, els demòcrates tampoc troben il·legítimes les accions militars que les milícies kurdes han estat protagonitzant contra Estat Islàmic i que, ara, malauradament, han de diversificar contra l'ocupació turca. Però cal retenir que en aquests dos casos una total absència de garanties civils i polítiques en el marc d'un estat de guerra plantegen la necessitat de la defensa armada de les llibertats democràtiques. Són situacions de violència d'alta intensitat.
Una primera conclusió és que sobre la violència en concret cal discernir en quin context històric i polític es produeix, i amb quina intensitat s'executa. No s'hi val a prendre posicions morals ex ante sobre el fenomen. Fer-ho és situar-se arrogantment per damunt del bé i del mal i limitar-se a reproduir frases recurrents sobre la pau i el pacifisme.
Encara una precisió més, de nou sobre la violència de baixa intensitat. Els aldarulls al carrer poden suposar una defensa activa enfront d'accions arbitràries de les forces de l'ordre o d'altres grups opositors, com seria el cas de les agressions de l'extrema dreta, per exemple. Però també poden prendre una dimensió provocativa que generi onades propagandístiques de difusió d'un conflicte. La defensa de la pròpia integritat física enfront de l'agressió d'altres és una reacció que es pot comprendre fàcilment. Prendre la iniciativa de la violència és el que jo denomino violència provocativa, i és el que finalment opino que és contraproduent per a l'evolució del conflicte que es viu a Catalunya.
En el cas català, provocar la violència és contraproduent per dos motius fonamentals:
U, perquè per molt que l'Estat Espanyol tingui severes deficiències democràtiques (la sentència ens ho mostra), les seves regles del joc donen encara prou marge com perquè la protesta política es vehiculi per vies no violentes. Hi haurà qui s'enfadi pel que ara diré, però Espanya és un estat de dret convencional plenament acollit a la UE, tinguem-ho en compte a l'hora de definir l'estratègia de la protesta política. A més, l'Estat Espanyol té una experiència històrica de combat contrainsurgent que ara torna a activar seguint els mateixos paràmetres de resposta dura, inflexible i constant aplicada a Euskadi, per molt que a Catalunya no existeixi cap facció armada que s'enfronti a l'Estat. Qui digui en favor de la violència que un conflicte obert com el de les armilles grogues o el de l'Equador pot fer doblegar l'Estat omet una dada important: en aquests dos casos el conflicte comprèn tot el territori nacional-estatal, no comporta la seva partició, línia vermella per antonomàsia de qualsevol Estat. El canvi d'escala del conflicte és evident.
Dos, perquè l'exercici sistemàtic de la violència, també en un grau baix, tendeix a produir grups "especialistes" de la protesta política, de manera que les mobilitzacions i les accions acaben per excloure de la participació el gruix de la població. En un context en què és possible encara exercir el dret de manifestació i opinió és recomanable diversificar el repertori de les accions seguint sempre la màxima que tothom hi pugui participar. És evident que determinades accions no violentes no seran a l'abast de tothom (em refereixo a les més arriscades), però segur que s'entén què vull dir. Sobre un exemple de repertori d'accions directes no violentes, val la pena recordar que als anys 80 i 90 a casa nostra organitzacions com la Crida a la Solidaritat o el moviment per la insubmissió demostraren la seva capacitat operativa i comunicativa.
Per acabar, circula una mena de prejudici segons el qual no hi ha res més disruptiu que la violència, com si la no violència impliqués una mena de pragmatisme tou i naïf impropi dels processos de mobilització que pretenen forçar objectius concrets. Res més lluny de la realitat. L'Estat pot assimilar la violència, gestionar-la. En canvi, té serioses dificultats per afrontar indefinidament la dissidència política massiva no violenta. Perquè, en termes democràtics, és difícil sortir indemne de qui protesta amb el cap i hi exposa el cos. Si fins ara a Europa hi ha qui vigila els moviments espanyols, és perquè l'absència de violència mostra amb tot el seu resplendor la intransigència de l'Estat i la seva incapacitat declarada per trobar eixides a un problema polític de caràcter democràtic. És imprescindible mantenir la potencial base de suport o atenció que la no violència proporciona i que en canvi l'exercici sistemàtic de la violència foragitaria.
En fi, una protesta no violenta no equival a una protesta menys contundent, menys ambiciosa o menys transgressora; simplement no usa la violència en cap grau com a tècnica de fricció amb l'adversari. És com el judo, menys espectacular si el comparem amb la boxa, i en què la seva màxima és canalitzar i aprofitar la força de l'oponent per doblegar-lo sense que per això pretengui estabornir-lo.