Una de les pitjors conseqüències que té i tindrà la crisi sanitària que vivim és el retrocés en drets i la crisi econòmica que patirem. De nou, com és habitual en aquest sistema, els col·lectius més vulnerables són els primers en rebre però també als qui el cop els afecta més. Ho veiem ara mateix només amb l’impacte laboral que està tenint el confinament.
Des de mitjans de març, quan es va decretar l’estat d’alarma a Espanya, milers de persones s’han quedat sense feina. Bé perquè se’ls ha aplicat un expedient regulador temporal, perquè han estat acomiadades o bé perquè directament treballaven sense contracte i sense cotitzar.
Pensem-hi un moment: qui coneixes que s’hagi quedat sense cap tipus d’ajuda? Si llegeixes aquest article és probable que pensis en coneguts autònoms, gent que ara no té ingressos i que pateix pel seu petit comerç, petita iniciativa, projecte innovador o encàrrecs de freelance.
Aquests col·lectius, en efecte, estan en situació crítica i en molts casos sense liquidesa immediata per a fer front a pagaments. Ara pensa en gent que potser no coneixes. En les persones que netegen cases. En aquelles que cuiden dels nostres grans de forma precària. En gent que sobreviu a base de contractes temporals o de pràctiques. I també en la gent que viu de la venda ambulant, de petites feines o de recollir ferralla. En els falsos autònoms que treballen per a d’altres i que ara simplement no els donen encàrrecs. El ventall de possibilitats és massa gran com per a fer-nos una idea real.
A totes aquestes persones les hem d’aconseguir sustentar i aixecar des de l’Estat, des de l’Administració. I l’Estat no és altra cosa que tots nosaltres. No l’Estat com a actor, del que podem debatre fins a avorrir-nos. Ni l’estat espanyol, on cadascú pot decidir com s’hi posiciona. L’estat com a ens d’organització social, com a concepte, com a model. El nostre model és el que anomenem Estat del Benestar i en moments de crisi és quan el model és més rellevant encara.
Torna a pensar de nou en tota la gent que ara mateix necessita mesures públiques, polítiques econòmiques o socials. I en totes les persones que mantenim, encara que hagi patit una disminució o retallada, ingressos fixes. Si vivíssim en un model diferent, potser no tindríem accés a atenció mèdica, per exemple. Les classes mitjanes a alguns països només es paguen una assegurança que cobreix coses molt bàsiques, no dies i dies a una unitat d’UCI amb respiració assistida.
Tampoc podríem fer front a d’altres serveis bàsics si el mercat regulés tot sense mesura. Aquest és l’escenari que vindrà a molts països del món. Treballadores de Bangladesh ja fa setmanes que van decidir continuar treballant sota risc d’infectar-se per tal de poder dur aliments a casa. Com si haver d’escollir feina o virus fos ni tan sols un dilema possible. Ciutadans nord-americans de dreta conservadora es manifesten armats fins les dents en contra del confinament, sense pensar que, si emmalalteixen, és probable que no puguin pagar el cost del seu tractament contra la Covid-19.
Hi ha milers de casos més a tenir en compte però tornant al nostre escenari, és moment que aquells autònoms o professions liberals que no declaren tots els ingressos – que n’hi ha i en parlem poc – prenguin consciència de per a què serveixen. Que aquells que haurien de pagar-ne més, que també n’hi ha, i molts, comencin a pagar-los enlloc de fer rentats de cara empresarials. Que els qui ja en paguem, ho continuem fent, i que totes i tots, exigim que els impostos i els ingressos públics es gastin bé i redistributivament per a què els qui ho necessiten, no tornin a ser els que pitjor surtin d’aquesta crisi.
Des de mitjans de març, quan es va decretar l’estat d’alarma a Espanya, milers de persones s’han quedat sense feina. Bé perquè se’ls ha aplicat un expedient regulador temporal, perquè han estat acomiadades o bé perquè directament treballaven sense contracte i sense cotitzar.
Pensem-hi un moment: qui coneixes que s’hagi quedat sense cap tipus d’ajuda? Si llegeixes aquest article és probable que pensis en coneguts autònoms, gent que ara no té ingressos i que pateix pel seu petit comerç, petita iniciativa, projecte innovador o encàrrecs de freelance.
Aquests col·lectius, en efecte, estan en situació crítica i en molts casos sense liquidesa immediata per a fer front a pagaments. Ara pensa en gent que potser no coneixes. En les persones que netegen cases. En aquelles que cuiden dels nostres grans de forma precària. En gent que sobreviu a base de contractes temporals o de pràctiques. I també en la gent que viu de la venda ambulant, de petites feines o de recollir ferralla. En els falsos autònoms que treballen per a d’altres i que ara simplement no els donen encàrrecs. El ventall de possibilitats és massa gran com per a fer-nos una idea real.
A totes aquestes persones les hem d’aconseguir sustentar i aixecar des de l’Estat, des de l’Administració. I l’Estat no és altra cosa que tots nosaltres. No l’Estat com a actor, del que podem debatre fins a avorrir-nos. Ni l’estat espanyol, on cadascú pot decidir com s’hi posiciona. L’estat com a ens d’organització social, com a concepte, com a model. El nostre model és el que anomenem Estat del Benestar i en moments de crisi és quan el model és més rellevant encara.
Torna a pensar de nou en tota la gent que ara mateix necessita mesures públiques, polítiques econòmiques o socials. I en totes les persones que mantenim, encara que hagi patit una disminució o retallada, ingressos fixes. Si vivíssim en un model diferent, potser no tindríem accés a atenció mèdica, per exemple. Les classes mitjanes a alguns països només es paguen una assegurança que cobreix coses molt bàsiques, no dies i dies a una unitat d’UCI amb respiració assistida.
Tampoc podríem fer front a d’altres serveis bàsics si el mercat regulés tot sense mesura. Aquest és l’escenari que vindrà a molts països del món. Treballadores de Bangladesh ja fa setmanes que van decidir continuar treballant sota risc d’infectar-se per tal de poder dur aliments a casa. Com si haver d’escollir feina o virus fos ni tan sols un dilema possible. Ciutadans nord-americans de dreta conservadora es manifesten armats fins les dents en contra del confinament, sense pensar que, si emmalalteixen, és probable que no puguin pagar el cost del seu tractament contra la Covid-19.
Hi ha milers de casos més a tenir en compte però tornant al nostre escenari, és moment que aquells autònoms o professions liberals que no declaren tots els ingressos – que n’hi ha i en parlem poc – prenguin consciència de per a què serveixen. Que aquells que haurien de pagar-ne més, que també n’hi ha, i molts, comencin a pagar-los enlloc de fer rentats de cara empresarials. Que els qui ja en paguem, ho continuem fent, i que totes i tots, exigim que els impostos i els ingressos públics es gastin bé i redistributivament per a què els qui ho necessiten, no tornin a ser els que pitjor surtin d’aquesta crisi.