Diumenge vinent els francesos tornen a estar convocats a votar a una disputada i mai tan rellevant segona volta de les eleccions legislatives. Una segona volta en la qual en quasi a totes les circumscripcions del país s’escollirà entre un diputat del partit de Marine Le Pen, el Reagrupament Nacional, o una alternativa d’un altre color.
La impressió general de la primera volta va ser que mai com ara el Lepenisme ha estat tan a prop de governar França. El “governar” sempre entre cometes, perquè la Constitució francesa, feta a mida per Charles de Gaulle, atorga al president de la República uns poders que passen per sobre del seu executiu. De fet, és el president qui escull el primer ministre i és aquest qui ha de comptar amb una majoria suficient a l’Assemblea Nacional. I també el president té la capacitat de conduir polítiques rellevants del país, com en el cas de Macron i la gestió de les relacions internacionals o de la Unió Europea.
En qualsevol cas, la setmana que ve Emmanuel Macron es pot trobar amb la circumstància de no tenir més alternativa que nomenar Jordan Bardella com a primer ministre. Amb els 29 anys per fer, Bardella és eurodiputat, president del partit de Marine Le Pen i parella d’una neboda de la líder de la formació, filla d’una altra possible diputada la setmana que ve i d’un altre eurodiputat del Reagrupament Nacional (el partit de la família Le Pen, com es pot veure).
Aquest context de “cohabitació” (que és com s’anomena a França quan el primer ministre és d’un color polític i el president d’un altre) podria ser desitjable per al president Macron, perquè els francesos veiessin per primera vegada com governa la ultradreta, i essent ell l’àrbitre màxim de l’Estat des de l’Elisi, on encara li queda estada fins al 2027. Aquest quadre podria consolidar els de Le Pen, però també els pot desgastar, com li va passar a Matteo Salvini mentre va ser al govern d’Itàlia. L’escenari de Bardella al palau de Matignon és un dels dos escenaris que hi ha oberts ara mateix amb tots els pronòstics que poden fer els sondejos amb una elecció tan tensa.
L’altre possible escenari és un govern d’unitat republicana per evitar un govern de la ultradreta, comptant que tinguin prou majoria i evitant que la resta de dretes estiguin temptades de donar-li suport; tot i que l’abrupta sortida del líder de la formació gaulliana, Éric Ciotti, ho fa més difícil per aquesta segona opció.
En aquest segon cas, més complex, Macron pot cridar a l’Elisi tots els partits: socialistes, ecologistes, comunistes, centristes independents i dreta gaulliana per veure si sumen amb els diputats de la formació presidencial per formar un govern d’unitat enfront de la ultradreta, amb el dubte principal del suport de la formació radical La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, difícilment compatible amb el partit presidencial o els conservadors.
En cas d’anar endavant aquesta aliança, fins i tot sumant als de Mélenchon, el president tindria el gran repte de trobar un perfil que fos acceptat per totes les parts per ser un primer ministre de consens. Potser un perfil tècnic, potser un socialista independent o dels llindars del Partit Socialista (en tant que espai polític més al centre dins l’esquerra). Fins i tot podria entrar a les travesses el nom de Raphaël Glucksmann, candidat independent dels socialistes a les eleccions europees, aconseguint un bon resultat i amb un discurs ferm antiultradreta, però aquest pot ser massa a l’esquerra per rebre el suport dels conservadors cridats a formar part del pacte, però que sí que podria convèncer els de Mélenchon. Quan es va veure abocat a convocar eleccions, Macron sabia que podia arribar a aquest cap de carrer amb dues sortides complicades. Caldrà veure per quina pot acabar passant, perquè la decisió final la tenen els francesos amb el seu vot.