Ho vaig dir i escriure quan va assumir el càrrec: hi ha Giorgia Meloni per dies! I fins i tot m’atrevia i m’atreveixo a afirmar que la primera ministra es pot arribar a posar la medalla de governar la nació italiana tot un mandat sencer, sense finals abruptes, sense primers ministres tècnics ni crisis internes italianíssimes.
A Giorgia Meloni ara mateix no li fa ombra ningú, ni dels propis ni de l’oposició, ningú veu un govern alternatiu al país que no sigui el seu i a ningú li interessa una eventual convocatòria electoral, començant per l’oposició.
En el bloc governamental que uneix els postfeixistes Germans d’Itàlia de Meloni amb la Lliga de Matteo Salvini i la Força Itàlia post-Berlusconi, ningú pot discutir-li el lideratge. L’únic que podria tenir-ne la voluntat seria en Salvini, però la seva estrella ja no és tan amunt al firmament i el seu partit ha perdut molta intenció de vot vers els Germans d’Itàlia; alhora, la formació berlusconiana no té un candidat ni una intenció de vot prou interessants per fer saltar l’actual executiu. Alguns sempre fan conjectures de si algun dia potser la filla gran i preferida de Silvio Berlusconi, Marina, volgués fer el pas i posar-se en política (scendere in campo, diuen els italians)… però aquesta ja té prou feina gestionant l’empori heretat i diuen que es porta molt bé amb Meloni.
Amb la voluntat de ser propera, “la Giorgia” ha aconseguit fer del seu executiu un govern ben valorat, tot i no poder-se posar grans medalles. Es posa els mèrits de suprimir la renda garantida italiana, entrar amb excavadora ideològica a la corporació de mitjans audiovisuals, apostar per polítiques natalistes, treballar per reformar el sistema autonòmic i el de justícia, limitar la immigració i pactar centres de retenció a Albània… i sobretot una gran aposta pel “primer els de casa” i el “Made in Italy”.
Des de la sala de comandaments del país, el Melonisme ha fet virar el seu partit del postfeixisme cap a una ideologia nacional-conservadora que tampoc ha estat del grat per part dels més ubicats al bàndol nostàlgic de Mussolini, que estan desil·lusionats amb una primera ministra que està comportant-se com una política de dretes tradicionals i institucionals. La cara més visible d’aquest bàndol és la de l’exalcalde de Roma Gianni Alemanno.
Així mateix, que els principals grups de la ultradreta europea s’hagin unit a Viktor Orbán en la formació Patriotes per Europa i no hagin comptat amb la formació de Meloni, la deixa aïllada a nivell parlamentari europeu, però no té per què anar-li necessàriament malament: l’únic que fa és donar-li encara més una imatge de líder conservadora allunyada dels extrems i amb capacitat per ser una estadista influent a la taula del Consell Europeu.
Aquests viratges, i que s’hagi sabut moure per la Unió Europea amb correcció i amb capacitat d’entesa amb Ursula von der Leyen (tot i que finalment els seus diputats no van votar la seva reelecció com a presidenta de la Comissió) o donant suport a la presidència del Parlament Europeu a la conservadora maltesa Roberta Metsola potser l’han fet propera a un gruix d’italians d’ordre orfes políticament, alhora que antics votants democristians de dretes.
De fet, alguns dels seus ministres, com el de Defensa, Guido Crosetto, o Raffaele Fitto, ministre pel Sud i d’Afers i fons europeus, comparteixen orígens de l’antiga Democràcia Cristiana. Aquest Fitto, per cert, podria ser l’escollit per Meloni per representar Itàlia a la Comissió Von der Leyen 2.
Giorgia Meloni i el seu entorn polític se senten forts per imposar el seu nom a comissari europeu, com se sentiran forts en voler decidir els noms dels candidats de la coalició de dretes a les properes eleccions regionals, a les Marques, a la Campània, al Vènet o a la Toscana. La mateixa fortalesa amb què avancen amb pas decidit a una reforma constitucional que ha de reforçar els poders del primer ministre, traient-ne al president de la República.
Aquest setembre farà ja dos anys de la victòria electoral de Meloni i ben segur que superarà els 3 anys i 10 mesos als quals va arribar el segon govern Berlusconi. Aquesta estabilitat també farà que hi hagi Meloni per dies.