En el que portem del 2021, 11 dones a les quals els han robat la vida només per ser dones; 11.000 denúncies per violència masclista només pel fet de néixer dones; 804 denúncies per violació només per tenir vagina; 1.451 abusos sexuals sols per ser dones... Massa, abominable, inhumà... però sabem que fins i tot hi ha xifres més altes, sabem que són moltes més les dones vexades, humiliades, torturades, degradades, assassinades silenciosament dins el reducte familiar, al carrer, al treball, al centre d'estudi, als aparells de les noves tecnologies... moltes, moltes més.
Malgrat això -i per això- el dijous passat vam ser milers, el pròxim 8 de març serem molts milers més les que serem als carrers. I molts milers més les que des de casa, el treball, l'estudi... ens acompanyen dia a dia en la nostra provocadora tossuderia de voler ser dones lliures, lliures fins a la sacietat. I heus aquí el que no se'ns perdona, el que no se'ns tolera, el que els inocula grans dosis de violència per a danyar-nos, anul·lar-nos, matar-nos.
Però... no ens equivoquem: no han crescut els esquadrons masclistes, no han augmentat els braços armats del patriarcat, no s'han multiplicat aquests petimetres lluents del millor estil abusador... ells són els de sempre. Som nosaltres les que, malgrat tots i malgrat tot, hem crescut, augmentat i multiplicat.
I sí, som nosaltres les que dia a dia, nit a nit, foscor rere foscor, temor rere temor continuem desitjant ser dones lliures, dones enfortides, dones convençudes del nostre dret a ser.
Clar que ens sentim assetjades en la foscor, també en la claror. És obvi que acuita la mirada lasciva, bruta, degradada amb la que se'ns assetja. Així com és cert que ens danya veure com se'ns converteix en mers objectes de desig, objectes d’un sol ús, objectes als quals es pot desmembrar, esquerdar... És cert.
Però no és menys certa la nostra indestructible voluntat de no fer ni un pas enrere; de no escudar-nos en el temor per a mantenir el victimisme; de no abandonar-nos en el "som poques" o l'"estem soles" per a no identificar-nos una a una en la multitud humana.
Aquí rau la nostra força, aquí augmenta la covardia del patriarcat i la seva iracunda obsessió contra nosaltres. La seva reacció és directament proporcional a la nostra gosadia (mentre tant no intervingui la valentia, el coratge i decisió política... mentre els assoliments aconseguits al carrer no es tradueixin en mesures clares i contundents que garanteixin els nostres drets). És prenent els carrers a tota hora, vivint la nit amb goig, vestint-nos com ens doni la real gana, estimant i desitjant lliurement a qui vulguem, omplint els llocs de festa i oci, passejant-nos soles, gaudint soles... o acompanyades. Essent, això sí, dones exercint el ple dret a la vida. La nostra vida.
Sempre hi haurà qui ens recordi la prudència. Qui ens faci sospesar si el risc paga la pena. Com també sentirem cants en pro de la cautela i "tenir mesura".
Però no ens equivoquem. Tal com deia més amunt, no és un problema de prudència, de mesurar el risc o mantenir la cautela. Al contrari, és l'opció per travessar la frontera limitadora del "portar-se bé". Es tracta de trencar, desobeir regles i normes imposades, optar per llaurar la nostra igualtat alliberadora. I això, per a mi, és ser responsable, restar vigilant i ser curosa amb la vida que realment mereixem i desitgem viure.
Ens colpegen perquè avancem; perquè ocupem espais "prohibits"; perquè aconseguim assoliments no permesos; perquè demostrem que som tant o més capaces; perquè proclamem un món d'iguals; perquè ens veuen decidides a més i més; perquè el nostre model de vida posa en risc el domini del seu; perquè rebutgem les seves violències, les seves eines destructores; perquè posem la vida en el centre i no en els diners o el mercat; perquè ens reconeixem part de la naturalesa una i tota; perquè anteposem el convèncer al vèncer, perquè... som moltes, som centenars, som milers, milions, i mai, mai, ells –el patriarcat i el masclisme- podran acabar amb la nostra opció i pràctica alliberadora.
Som dones feministes. Som l'avui que construeix un nou demà. Gaudim-nos!!
Malgrat això -i per això- el dijous passat vam ser milers, el pròxim 8 de març serem molts milers més les que serem als carrers. I molts milers més les que des de casa, el treball, l'estudi... ens acompanyen dia a dia en la nostra provocadora tossuderia de voler ser dones lliures, lliures fins a la sacietat. I heus aquí el que no se'ns perdona, el que no se'ns tolera, el que els inocula grans dosis de violència per a danyar-nos, anul·lar-nos, matar-nos.
Però... no ens equivoquem: no han crescut els esquadrons masclistes, no han augmentat els braços armats del patriarcat, no s'han multiplicat aquests petimetres lluents del millor estil abusador... ells són els de sempre. Som nosaltres les que, malgrat tots i malgrat tot, hem crescut, augmentat i multiplicat.
I sí, som nosaltres les que dia a dia, nit a nit, foscor rere foscor, temor rere temor continuem desitjant ser dones lliures, dones enfortides, dones convençudes del nostre dret a ser.
Clar que ens sentim assetjades en la foscor, també en la claror. És obvi que acuita la mirada lasciva, bruta, degradada amb la que se'ns assetja. Així com és cert que ens danya veure com se'ns converteix en mers objectes de desig, objectes d’un sol ús, objectes als quals es pot desmembrar, esquerdar... És cert.
Però no és menys certa la nostra indestructible voluntat de no fer ni un pas enrere; de no escudar-nos en el temor per a mantenir el victimisme; de no abandonar-nos en el "som poques" o l'"estem soles" per a no identificar-nos una a una en la multitud humana.
Aquí rau la nostra força, aquí augmenta la covardia del patriarcat i la seva iracunda obsessió contra nosaltres. La seva reacció és directament proporcional a la nostra gosadia (mentre tant no intervingui la valentia, el coratge i decisió política... mentre els assoliments aconseguits al carrer no es tradueixin en mesures clares i contundents que garanteixin els nostres drets). És prenent els carrers a tota hora, vivint la nit amb goig, vestint-nos com ens doni la real gana, estimant i desitjant lliurement a qui vulguem, omplint els llocs de festa i oci, passejant-nos soles, gaudint soles... o acompanyades. Essent, això sí, dones exercint el ple dret a la vida. La nostra vida.
Sempre hi haurà qui ens recordi la prudència. Qui ens faci sospesar si el risc paga la pena. Com també sentirem cants en pro de la cautela i "tenir mesura".
Però no ens equivoquem. Tal com deia més amunt, no és un problema de prudència, de mesurar el risc o mantenir la cautela. Al contrari, és l'opció per travessar la frontera limitadora del "portar-se bé". Es tracta de trencar, desobeir regles i normes imposades, optar per llaurar la nostra igualtat alliberadora. I això, per a mi, és ser responsable, restar vigilant i ser curosa amb la vida que realment mereixem i desitgem viure.
Ens colpegen perquè avancem; perquè ocupem espais "prohibits"; perquè aconseguim assoliments no permesos; perquè demostrem que som tant o més capaces; perquè proclamem un món d'iguals; perquè ens veuen decidides a més i més; perquè el nostre model de vida posa en risc el domini del seu; perquè rebutgem les seves violències, les seves eines destructores; perquè posem la vida en el centre i no en els diners o el mercat; perquè ens reconeixem part de la naturalesa una i tota; perquè anteposem el convèncer al vèncer, perquè... som moltes, som centenars, som milers, milions, i mai, mai, ells –el patriarcat i el masclisme- podran acabar amb la nostra opció i pràctica alliberadora.
Som dones feministes. Som l'avui que construeix un nou demà. Gaudim-nos!!