Entre independentistes sovinteja una discussió crispada i generalment de baix nivell, conseqüència de la sensació de decepció general pel fet de no haver assolit l’objectiu polític de l’exercici d’autodeterminació i, en canvi, haver entrat en l’espiral de la repressió i en el fangar de la pròpia impotència. Unitat, unilateralitat, unitat estratègica, presos, ostatges, autonomisme, traïdors i herois. Mots que es repeteixen la major part de vegades en un bucle de despropòsits impropis de mentalitats obertes i democràtiques. No hi ha sortida a aquest fogueig discursiu si no s’ordena racionalment el debat i se n’expulsa el fanatisme.
No oblidem que des de les eleccions de 2015 s’havia d’assolir l’objectiu de la independència en 18 mesos. S’havia explicitat com a promesa electoral, una fita èpica. Plantejar un full de ruta cap a la independència amb un temps final de referència aproximat ha estat un error. Desconec que cap altre moviment d’alliberament nacional del planeta hagi establert dates límit al seu propi alliberament. Perquè la voluntat d’alliberar-se d’un depèn de la capacitat d’un altre o d’altres per evitar-ho, raó per la qual el temps invertit en alliberar-se és per definició una variable indeterminada, oberta.
Sabut és que l’1O es va dur a terme un referèndum unilateral d’independència que mostrà la disposició de moltíssima gent d’aquest país a provar resoldre per via refrendària el llarg contenciós històric catalano-espanyol. Però també és sabut que el referèndum no fou reconegut per cap ens polític estatal. Perquè no era legal d’acord amb les coordenades de la legalitat democràtica internacional formalitzades pels estats i que es reclamen per validar referèndums d’autodeterminació; la seva inspiració fou de protesta, de reivindicació, de desobediència civil, de mobilització popular general.
L’Estat reaccionà duríssimament concentrant tots els seus aparells coercitius contra dirigents polítics i selectivament contra activistes, a conveniència. Feta la temptativa declaració d’independència, amb Catalunya no varen ser ni un punt amables entitats estatals que podrien haver ensucrat una mica la seva negativa al reconeixement de Catalunya com a possible nou estat, com ara Palestina o Andorra, per posar dos exemples ocurrents.
A la Unió Europa el problema català ha estat rebut amb contrarietat -i alguna disciplència- com un afer interior espanyol. El moviment independentista ha estat tan problemàtic per a Europa com ho han estat les armilles grogues a França. La realitat és que fora de Catalunya no hi havia ningú políticament significatiu en termes de poder efectiu que acomboiés les demandes catalanes.
Només la violència exercida per l’Estat l’1O va ser motiu de preocupació per diversos mitjans de comunicació, que se’n feren ressò i en foren crítics. Preocupació acompanyada d’indignació per part d’algunes organitzacions polítiques europees, fonamentalment agrupades en els grups parlamentaris europeus verd i d’esquerra, així com d’un grup de partits i dirigents polítics i institucionals de nacions en conflicte amb el seu estat, especialment d’Euskadi, Irlanda del Nord, Còrsega, Escòcia i Flandes. Ara, judialitzat el problema polític, som espectadors dels estira i arronsa de l’enrevessada galàxia judicial. Restem a l’expectativa de quina serà la intensitat del cop a rebre.
Mentrestant a Catalunya s’ha constatat, també, que una part important de la ciutadania està decidida a actuar contra qualsevol possibilitat de bastir un estat català independent. Aquests conciutadans han arribat al punt de negar l’estatus de nació a Catalunya. Abans simplement l’ignoraven. I després del 3 d’octubre, tot un seguit de persones no independentistes però sí simpatitzants amb l’exercici d’autodeterminació, han anat prenent distància respecte del moviment independentista, en considerar que aquest perdia empatia amb la pluralitat del país i plasticitat en les seves relacions polítiques.
Recordem que la reivindicació de la independència s’havia treballat des de la identitat democràtica i no des de plantejaments irreductibles d’una mena de “raó nacionalista”, que en aquest país exclou una part de la seva gent.
En el món de les possibilitats de realització humana, la independència o sobirania de Catalunya promoguda per molts catalans i catalanes és un objectiu polític viable, possible de realitzar. Perquè no hi ha res inscrit en la naturalesa de les coses que impossibiliti categòricament que Catalunya pugui esdevenir estat. Però és un objectiu complicadíssim, s’ha d’admetre.
Creure que tot plegat es resol amb el propi poder de la voluntat és pueril i una idea de reminiscències polítiques inquietants. En un conflicte, hi ha més variables a tenir en compte a banda de les pròpies forces i decisions. En el cas català, per exemple, que una part de la població defensi la posició política contrària a la independència; que l’Estat, amb el concurs de la majoria absoluta del seu sistema polític i amb el vist-i-plau d’un amplíssim ventall de la seva ciutadania, faci tot el necessari per esclafar l’independentisme; que a la resta d’estats tan se’ls en doni el que passi a Catalunya, o que cap centre important de poder i d’influència al món tingui en agenda la disputa catalana.
Si aquesta és la situació, què cal fer? D’entrada, exercitar una ètica de la humilitat. Assumir errors, esmenar estirabots, admetre la desfeta com a pas previ per recomposar l’espai. I amb paciència: U, idea recorrent però de sentit comú, arribar a més gent, ser-ne més sense que això comporti donar l’esquena a qui no tingui per preferència la independència. Dues, governar per a tothom mitjançant aquesta autonomia escapçada de què ara disposem i redignificar les nostres massagades institucions tot enfortint-les. Tres, muscular les pròpies organitzacions polítiques i promoure l’autoorganització popular en aquesta densa xarxa associativa de què disposa el país. Quatre, potenciar una societat civil catalana independent (autèntica columna vertebral d’un país democràtic), autoexigent, crítica i autònoma del poder polític institucional i del sistema de partits, però conscient del seu marc nacional. Cinc, ampliar les interlocucions polítiques europees i arreu del món sense esperar que cap estat faci un pas en favor d’una Catalunya sobirana, però insistir en treballar sobre centres de poder d’influència que puguin tenir el conflicte català en cartera. Sis, fer servir per sistema la força política institucional i popular per pressionar l’Estat cap a una resposta política en relació al conflicte català. Set, mentre hi hagi persones represaliades, front ampli democràtic i plural, independentista i no independentista, tenint per objectiu l’amnistia.
L’independentisme català ha de prendre molta més consciència de la potència del marc geopolític en què es troba el país. Catalunya existeix encaixonada entre dos estat molt potents, l’espanyol i el francès, ambdós claus en la UE; el segon matriu de la Unió. Per la seva banda, l’euroregió política agrupada en la Unió Europea és de reaccions polítiques extremadament lentes, contínuament mediatitzada pels estats membres, sacsejada per interessos creuats de difícil encaix comú, profundament immersa en contradiccions, però té una potència enorme en dos aspectes clau: les directrius en matèria de política econòmica i una posició radicalment refractària a reconfigurar fronteres després de les darreres reconfiguracions frontereres originades amb la caiguda del bloc de l’Est. La Unió continua essent un club d’estats.
És en aquest escenari geopolític que l’opcions polítiques independentistes han de fer política. Prenent de referència Europa, les seves evolucions i problemàtiques. Essent europeus. Estant, per exemple, amatents a la situació paradoxal que representa el conflicte del Brèxit: el Regne Unit, un gran estat, motor de la UE amb França i Alemanya, realitza el seu procés d’eixida de la Unió, mentre que algunes de les seves nacions, particularment Escòcia i Irlanda del Nord, plantegen reptes de sobirania nacional en clau federal europea.
El vents que a Europa bufen en favor del retorn als estats concebuts convencionalment com a fortaleses sobiranes obren una finestra política per a les nacions sense estat en clau de sobirania nacional i federalisme europeu. El futur polític de Catalunya i de totes les nacions sense estat europees es juga en la democratització d’Europa, i en el fet que Europa disposi d’un Estat marc de sobiranies nacionals limitades per una lògica institucional federal en la Unió.
En resum, de l’actual atzucac no se’n surt per la via de solucions miraculoses indolores ni per una èpica del martiri que només condueix a acumular derrotes i fer el ridícul. Treballar per esmenar l’estat de coses que condiciona el desplegament dels propis objectius és el que s’entén per acció política, per política d’alliberament. I en això no hi ha pressa que valgui, sinó intel·ligència i una pacient sistemàtica de treball de reconstrucció nacional, novament.
No oblidem que des de les eleccions de 2015 s’havia d’assolir l’objectiu de la independència en 18 mesos. S’havia explicitat com a promesa electoral, una fita èpica. Plantejar un full de ruta cap a la independència amb un temps final de referència aproximat ha estat un error. Desconec que cap altre moviment d’alliberament nacional del planeta hagi establert dates límit al seu propi alliberament. Perquè la voluntat d’alliberar-se d’un depèn de la capacitat d’un altre o d’altres per evitar-ho, raó per la qual el temps invertit en alliberar-se és per definició una variable indeterminada, oberta.
Sabut és que l’1O es va dur a terme un referèndum unilateral d’independència que mostrà la disposició de moltíssima gent d’aquest país a provar resoldre per via refrendària el llarg contenciós històric catalano-espanyol. Però també és sabut que el referèndum no fou reconegut per cap ens polític estatal. Perquè no era legal d’acord amb les coordenades de la legalitat democràtica internacional formalitzades pels estats i que es reclamen per validar referèndums d’autodeterminació; la seva inspiració fou de protesta, de reivindicació, de desobediència civil, de mobilització popular general.
L’Estat reaccionà duríssimament concentrant tots els seus aparells coercitius contra dirigents polítics i selectivament contra activistes, a conveniència. Feta la temptativa declaració d’independència, amb Catalunya no varen ser ni un punt amables entitats estatals que podrien haver ensucrat una mica la seva negativa al reconeixement de Catalunya com a possible nou estat, com ara Palestina o Andorra, per posar dos exemples ocurrents.
A la Unió Europa el problema català ha estat rebut amb contrarietat -i alguna disciplència- com un afer interior espanyol. El moviment independentista ha estat tan problemàtic per a Europa com ho han estat les armilles grogues a França. La realitat és que fora de Catalunya no hi havia ningú políticament significatiu en termes de poder efectiu que acomboiés les demandes catalanes.
Només la violència exercida per l’Estat l’1O va ser motiu de preocupació per diversos mitjans de comunicació, que se’n feren ressò i en foren crítics. Preocupació acompanyada d’indignació per part d’algunes organitzacions polítiques europees, fonamentalment agrupades en els grups parlamentaris europeus verd i d’esquerra, així com d’un grup de partits i dirigents polítics i institucionals de nacions en conflicte amb el seu estat, especialment d’Euskadi, Irlanda del Nord, Còrsega, Escòcia i Flandes. Ara, judialitzat el problema polític, som espectadors dels estira i arronsa de l’enrevessada galàxia judicial. Restem a l’expectativa de quina serà la intensitat del cop a rebre.
Mentrestant a Catalunya s’ha constatat, també, que una part important de la ciutadania està decidida a actuar contra qualsevol possibilitat de bastir un estat català independent. Aquests conciutadans han arribat al punt de negar l’estatus de nació a Catalunya. Abans simplement l’ignoraven. I després del 3 d’octubre, tot un seguit de persones no independentistes però sí simpatitzants amb l’exercici d’autodeterminació, han anat prenent distància respecte del moviment independentista, en considerar que aquest perdia empatia amb la pluralitat del país i plasticitat en les seves relacions polítiques.
Recordem que la reivindicació de la independència s’havia treballat des de la identitat democràtica i no des de plantejaments irreductibles d’una mena de “raó nacionalista”, que en aquest país exclou una part de la seva gent.
En el món de les possibilitats de realització humana, la independència o sobirania de Catalunya promoguda per molts catalans i catalanes és un objectiu polític viable, possible de realitzar. Perquè no hi ha res inscrit en la naturalesa de les coses que impossibiliti categòricament que Catalunya pugui esdevenir estat. Però és un objectiu complicadíssim, s’ha d’admetre.
Creure que tot plegat es resol amb el propi poder de la voluntat és pueril i una idea de reminiscències polítiques inquietants. En un conflicte, hi ha més variables a tenir en compte a banda de les pròpies forces i decisions. En el cas català, per exemple, que una part de la població defensi la posició política contrària a la independència; que l’Estat, amb el concurs de la majoria absoluta del seu sistema polític i amb el vist-i-plau d’un amplíssim ventall de la seva ciutadania, faci tot el necessari per esclafar l’independentisme; que a la resta d’estats tan se’ls en doni el que passi a Catalunya, o que cap centre important de poder i d’influència al món tingui en agenda la disputa catalana.
Si aquesta és la situació, què cal fer? D’entrada, exercitar una ètica de la humilitat. Assumir errors, esmenar estirabots, admetre la desfeta com a pas previ per recomposar l’espai. I amb paciència: U, idea recorrent però de sentit comú, arribar a més gent, ser-ne més sense que això comporti donar l’esquena a qui no tingui per preferència la independència. Dues, governar per a tothom mitjançant aquesta autonomia escapçada de què ara disposem i redignificar les nostres massagades institucions tot enfortint-les. Tres, muscular les pròpies organitzacions polítiques i promoure l’autoorganització popular en aquesta densa xarxa associativa de què disposa el país. Quatre, potenciar una societat civil catalana independent (autèntica columna vertebral d’un país democràtic), autoexigent, crítica i autònoma del poder polític institucional i del sistema de partits, però conscient del seu marc nacional. Cinc, ampliar les interlocucions polítiques europees i arreu del món sense esperar que cap estat faci un pas en favor d’una Catalunya sobirana, però insistir en treballar sobre centres de poder d’influència que puguin tenir el conflicte català en cartera. Sis, fer servir per sistema la força política institucional i popular per pressionar l’Estat cap a una resposta política en relació al conflicte català. Set, mentre hi hagi persones represaliades, front ampli democràtic i plural, independentista i no independentista, tenint per objectiu l’amnistia.
L’independentisme català ha de prendre molta més consciència de la potència del marc geopolític en què es troba el país. Catalunya existeix encaixonada entre dos estat molt potents, l’espanyol i el francès, ambdós claus en la UE; el segon matriu de la Unió. Per la seva banda, l’euroregió política agrupada en la Unió Europea és de reaccions polítiques extremadament lentes, contínuament mediatitzada pels estats membres, sacsejada per interessos creuats de difícil encaix comú, profundament immersa en contradiccions, però té una potència enorme en dos aspectes clau: les directrius en matèria de política econòmica i una posició radicalment refractària a reconfigurar fronteres després de les darreres reconfiguracions frontereres originades amb la caiguda del bloc de l’Est. La Unió continua essent un club d’estats.
És en aquest escenari geopolític que l’opcions polítiques independentistes han de fer política. Prenent de referència Europa, les seves evolucions i problemàtiques. Essent europeus. Estant, per exemple, amatents a la situació paradoxal que representa el conflicte del Brèxit: el Regne Unit, un gran estat, motor de la UE amb França i Alemanya, realitza el seu procés d’eixida de la Unió, mentre que algunes de les seves nacions, particularment Escòcia i Irlanda del Nord, plantegen reptes de sobirania nacional en clau federal europea.
El vents que a Europa bufen en favor del retorn als estats concebuts convencionalment com a fortaleses sobiranes obren una finestra política per a les nacions sense estat en clau de sobirania nacional i federalisme europeu. El futur polític de Catalunya i de totes les nacions sense estat europees es juga en la democratització d’Europa, i en el fet que Europa disposi d’un Estat marc de sobiranies nacionals limitades per una lògica institucional federal en la Unió.
En resum, de l’actual atzucac no se’n surt per la via de solucions miraculoses indolores ni per una èpica del martiri que només condueix a acumular derrotes i fer el ridícul. Treballar per esmenar l’estat de coses que condiciona el desplegament dels propis objectius és el que s’entén per acció política, per política d’alliberament. I en això no hi ha pressa que valgui, sinó intel·ligència i una pacient sistemàtica de treball de reconstrucció nacional, novament.