L'altre dia, en una absurda discussió amb una persona que basa la seva retòrica social en el mainstream populista, vaig acabar sent titllat d'insolidari per la meva humil defensa de l'empresa, de l'emprenedoria i de la creació de riquesa. En l'actualitat vivim en unes latituds que de les pedres, en comptes de fer-ne pans, en fem drets socials que ens cauen del cel per obra divina. Sí, amics meus, crec que hem arribat a un punt de difícil retorn, estem a la cresta de l'ona de la hipocresia i confusió general; la riquesa és obra del dimoni i cal eradicar-la per igualar-nos a tots per sota, així s'hauran acabat les enveges i els ressentiments. Aquest és, en resum, el decàleg del català mitjà amb estudis que s'ha llançat als braços de la nova indignació social. Rèquiem per a la socialdemocràcia! No importa que l'empresari petit i mitjà -que és majoria al país- li costi Déu i ajuda arribar a finals de mes després de l'allisada d'impostos, perquè el relat pobrista del nou populisme ha fet creure que tota la culpa la té el capitalisme de mercat, i que la solució és justament la que ens ha portat a aquest carreró sense sortida: més hipertròfia estatal, més subvencions i més subsidis. Alegria, que plouen diners!
La defensa d'una suposada justícia social s'ha convertit en l'arma llancívola contra tot el que faci olor de diners i de llibertat individual. Tant és que la riquesa la creï un autònom o un gran empresari, l'estalvi i l'emprenedoria roman sempre sota sospita en aquest nou món dominat per un relat europeronista, sorgit de les entranyes d'una socialdemocràcia trinxada per la fi del seu estat del benestar. En definitiva, és el pòsit d'aquell arcaic odi catòlic al suposat jueu avar. Hi ha coses que no canvien.
La gran discussió amb aquesta nova esquerra que tot ho basa en la intervenció –tant a la moral com a la butxaca-, rau en el mite de la desigualtat social, que ells creuen que ha augmentat de manera exorbitant fruit d'una conxorxa capitalista que es menja els nens i les nenes en caus humits i foscos. Sobre la desigualtat primer caldria saber que a nivell planetari no ha parat de disminuir des que el capitalisme ha anat guanyant terreny. Aquest és un fet provadíssim que accepten gairebé tots els economistes de tots els colors. Tanmateix, és cert que la desigualtat dins els estats occidentals, desigualtat de renda i de salaris, sí que ha augmentat preocupantment els últims anys. Però la qüestió és saber per què ha augmentat. Segons el relat omnipresent és fruit del diabòlic lliure mercat que permet a les grans corporacions fer i desfer a la seva voluntat per sobre de la majoria de la població. El que no explica gairebé ningú, però, és que els privilegis estatals de què gaudeixen aquestes grans empreses són precisament els que entorpeixen el veritable capitalisme i la competència real, ergo, la igualtat d'oportunitats. Sí, estatals, ho heu llegit bé.
La desigualtat així a seques, que tant du de corcoll aquests anticapitalistes chic, no hauria de ser negativa d'entrada, diríem que és un fet que no té ni virtut ni defecte, simplement és. Si es tracta d'una desigualtat fruit de la cooperació voluntària i el risc individual, no sempre serà pejorativa. Però, evidentment, si es tracta d'una desigualtat fruit de l'espoli i de la coacció, llavors sí que té tots els defectes i injustícies. L'estat l'única cosa que aconsegueix amb les seves regulacions i subvencions és empobrir gran part de la població i beneficiar els lobbies i empreses amigues que viuen en l'escalfor del seu proteccionisme.
El que sí que ens hauria de preocupar extraordinàriament, és que el grau més important de desigualtat en el si dels estats occidentals, més que en les diferències salarials i de capital entre els membres d'una comunitat, rau en el nivell de desocupació. De fet un és conseqüència de l'altre. Si un dia la gent intenta superar el trauma de l'odi a la riquesa, entendrà que l'autèntic drama de la desigualtat al primer món, tenint en compte totes les facilitats que gaudim a diferència d'altres parts del planeta, no és el paio que és més ric que tu, sinó la dificultat de trobar feina i quedar-te a l'atur d'un dia per l'altre sense possiblitats de reintroduir-te al mercat. La xacra d'una societat desenvolupada com la nostra és la desocupació, i l'estat espanyol n'és un dels campions mundials. Quan l'estat impedeix la flexibilitat en el mercat laboral, com és el cas espanyol, la desigualtat es converteix en una injustícia planificada. I si no us ho creieu, feu un cop d'ull a la taxa d'atur i la riquesa de Dinamarca, en comparació de la d'Espanya. Si us molesteu a mirar-ho veureu que tot es redueix a un concepte: liberalització del mercat laboral. Un concepte denostat i impossible d'aplicar aquí, tenint en compte que la mitjana d'atur des de fa 30 anys és del 17%.
Espanya no sortirà de la crisi si no és que s'inventen una altra megabombolla que puguin explotar al cap d'uns anys. Cap dels partits espanyols està disposat a remodular un estat estructuralment mal fet, que sobreviu de la subvenció i el crèdit. Ni les dretes ni les esquerres ho faran, perquè primordialment, abans que tot, són profundament estatistes i antieconomia productiva.
La defensa d'una suposada justícia social s'ha convertit en l'arma llancívola contra tot el que faci olor de diners i de llibertat individual. Tant és que la riquesa la creï un autònom o un gran empresari, l'estalvi i l'emprenedoria roman sempre sota sospita en aquest nou món dominat per un relat europeronista, sorgit de les entranyes d'una socialdemocràcia trinxada per la fi del seu estat del benestar. En definitiva, és el pòsit d'aquell arcaic odi catòlic al suposat jueu avar. Hi ha coses que no canvien.
La gran discussió amb aquesta nova esquerra que tot ho basa en la intervenció –tant a la moral com a la butxaca-, rau en el mite de la desigualtat social, que ells creuen que ha augmentat de manera exorbitant fruit d'una conxorxa capitalista que es menja els nens i les nenes en caus humits i foscos. Sobre la desigualtat primer caldria saber que a nivell planetari no ha parat de disminuir des que el capitalisme ha anat guanyant terreny. Aquest és un fet provadíssim que accepten gairebé tots els economistes de tots els colors. Tanmateix, és cert que la desigualtat dins els estats occidentals, desigualtat de renda i de salaris, sí que ha augmentat preocupantment els últims anys. Però la qüestió és saber per què ha augmentat. Segons el relat omnipresent és fruit del diabòlic lliure mercat que permet a les grans corporacions fer i desfer a la seva voluntat per sobre de la majoria de la població. El que no explica gairebé ningú, però, és que els privilegis estatals de què gaudeixen aquestes grans empreses són precisament els que entorpeixen el veritable capitalisme i la competència real, ergo, la igualtat d'oportunitats. Sí, estatals, ho heu llegit bé.
La desigualtat així a seques, que tant du de corcoll aquests anticapitalistes chic, no hauria de ser negativa d'entrada, diríem que és un fet que no té ni virtut ni defecte, simplement és. Si es tracta d'una desigualtat fruit de la cooperació voluntària i el risc individual, no sempre serà pejorativa. Però, evidentment, si es tracta d'una desigualtat fruit de l'espoli i de la coacció, llavors sí que té tots els defectes i injustícies. L'estat l'única cosa que aconsegueix amb les seves regulacions i subvencions és empobrir gran part de la població i beneficiar els lobbies i empreses amigues que viuen en l'escalfor del seu proteccionisme.
El que sí que ens hauria de preocupar extraordinàriament, és que el grau més important de desigualtat en el si dels estats occidentals, més que en les diferències salarials i de capital entre els membres d'una comunitat, rau en el nivell de desocupació. De fet un és conseqüència de l'altre. Si un dia la gent intenta superar el trauma de l'odi a la riquesa, entendrà que l'autèntic drama de la desigualtat al primer món, tenint en compte totes les facilitats que gaudim a diferència d'altres parts del planeta, no és el paio que és més ric que tu, sinó la dificultat de trobar feina i quedar-te a l'atur d'un dia per l'altre sense possiblitats de reintroduir-te al mercat. La xacra d'una societat desenvolupada com la nostra és la desocupació, i l'estat espanyol n'és un dels campions mundials. Quan l'estat impedeix la flexibilitat en el mercat laboral, com és el cas espanyol, la desigualtat es converteix en una injustícia planificada. I si no us ho creieu, feu un cop d'ull a la taxa d'atur i la riquesa de Dinamarca, en comparació de la d'Espanya. Si us molesteu a mirar-ho veureu que tot es redueix a un concepte: liberalització del mercat laboral. Un concepte denostat i impossible d'aplicar aquí, tenint en compte que la mitjana d'atur des de fa 30 anys és del 17%.
Espanya no sortirà de la crisi si no és que s'inventen una altra megabombolla que puguin explotar al cap d'uns anys. Cap dels partits espanyols està disposat a remodular un estat estructuralment mal fet, que sobreviu de la subvenció i el crèdit. Ni les dretes ni les esquerres ho faran, perquè primordialment, abans que tot, són profundament estatistes i antieconomia productiva.