Literalment, el que és normal és allò habitual, allò que en un context s'entén com esperable, correcte, que dóna sensació d'estabilitat i ordre. Antropològicament, acceptem com a normal allò normalitzat, allò que donem per suposat i no trenca els nostres esquemes mentals, el que l'antropologia nomena les nostres 'graelles', on endrecem cada cosa. Però si bé ens estem adaptant prou bé a les nostres noves rutines i noves realitats, hi ha aspectes que ens generen més rebuig o neguit i que cadascú intenta gestionar com pot.
És en aquesta direcció que moltes baranes, fotos de perfil o imatges compartides a les xarxes repeteixen el "Tot anirà bé". A Itàlia ja ho van fer abans. El "andrà tutto bene" lluïa a samarretes de jugadors de futbol quan el confinament no era a tot el país i ho repetien veus famoses per animar a la gent. Aquí el meme s'acompanya sovint d'un arc de Sant Martí per tal de donar color i alegria al missatge. Ara bé, tots sabem que no tot anirà bé. De fet, hi ha moltes coses que ja estan anant molt malament. Moltes, moltíssimes famílies ja han perdut a alguna persona.
Moltes, moltíssimes persones coneixen a algú que pateix símptomes greus. I són encara més les que estan afectades econòmicament, familiarment o laboralment. La crisi ens està afectant i ens afectarà en el futur durant un temps. El que cal veure no és si 'tot anirà bé' perquè sabem que no, el que cal veure no és quan acabarà el confinament i començarem a reprendre la normalitat anterior. El que de debò és important és com continua la vida després d'aquesta crisi, com continua el nostre sistema i el sistema internacional. Com afecten les conseqüències als diferents grups perquè, ho sabem, les crisis sempre són més difícils d'afrontar pels qui en general tenen menys recursos per a fer-ho.
A escala individual, està per veure com afecta el confinament a la salut mental. Les persones que hem crescut en societats lliures gestionem la limitació als nostres drets com una decisió cooperativa però alhora amb un cost diferent que aquelles persones que viuen en règims autoritaris i que, tot i estar acostumats a no gaudir de drets, obeeixen l'ordre de quedar-se a casa amb resignació. No és el mateix passar el confinament en un pis amb balcó, espai per separar les activitats del dia que passar el confinament en infra-habitatges sense llum, en condicions de semiabandonament o en espais reduïts i atapeïts de persones. La salut mental es veu afectada a nivells molt diferents.
Tanmateix, dins les societats industrialitzades del Nord Global, les classes treballadores i els sectors més precaris i sovint menystinguts són els qui més estan patint la situació a molts nivells: les seves feines (transportistes, botiguers, pagesia i ramaderia, neteja pública i privada, per dir-ne algunes) són, d'una banda més imprescindibles que aquelles més valorades econòmicament (arquitectes, acadèmics, empresaris, inversors o grans propietaris, per dir-ne d'altres) però, de l'altra, més afectades per decisions empresarials de retallades i acomiadaments. Les desigualtats socials existents abans de l'arribada de la pandèmia semblen agreujar-se i engrandir-se a mesura que avancen les setmanes.
Per últim, els països democràtics i amb estat del benestar poden quedar molt més tocats d'aquesta crisi, donat que el capitalisme no està pensat per ser compatible amb la cura de tota la ciutadania. Caldrà veure quin camí pren cada peça del tauler per anar veient com serà tot després del confinament.
És en aquesta direcció que moltes baranes, fotos de perfil o imatges compartides a les xarxes repeteixen el "Tot anirà bé". A Itàlia ja ho van fer abans. El "andrà tutto bene" lluïa a samarretes de jugadors de futbol quan el confinament no era a tot el país i ho repetien veus famoses per animar a la gent. Aquí el meme s'acompanya sovint d'un arc de Sant Martí per tal de donar color i alegria al missatge. Ara bé, tots sabem que no tot anirà bé. De fet, hi ha moltes coses que ja estan anant molt malament. Moltes, moltíssimes famílies ja han perdut a alguna persona.
Moltes, moltíssimes persones coneixen a algú que pateix símptomes greus. I són encara més les que estan afectades econòmicament, familiarment o laboralment. La crisi ens està afectant i ens afectarà en el futur durant un temps. El que cal veure no és si 'tot anirà bé' perquè sabem que no, el que cal veure no és quan acabarà el confinament i començarem a reprendre la normalitat anterior. El que de debò és important és com continua la vida després d'aquesta crisi, com continua el nostre sistema i el sistema internacional. Com afecten les conseqüències als diferents grups perquè, ho sabem, les crisis sempre són més difícils d'afrontar pels qui en general tenen menys recursos per a fer-ho.
A escala individual, està per veure com afecta el confinament a la salut mental. Les persones que hem crescut en societats lliures gestionem la limitació als nostres drets com una decisió cooperativa però alhora amb un cost diferent que aquelles persones que viuen en règims autoritaris i que, tot i estar acostumats a no gaudir de drets, obeeixen l'ordre de quedar-se a casa amb resignació. No és el mateix passar el confinament en un pis amb balcó, espai per separar les activitats del dia que passar el confinament en infra-habitatges sense llum, en condicions de semiabandonament o en espais reduïts i atapeïts de persones. La salut mental es veu afectada a nivells molt diferents.
Tanmateix, dins les societats industrialitzades del Nord Global, les classes treballadores i els sectors més precaris i sovint menystinguts són els qui més estan patint la situació a molts nivells: les seves feines (transportistes, botiguers, pagesia i ramaderia, neteja pública i privada, per dir-ne algunes) són, d'una banda més imprescindibles que aquelles més valorades econòmicament (arquitectes, acadèmics, empresaris, inversors o grans propietaris, per dir-ne d'altres) però, de l'altra, més afectades per decisions empresarials de retallades i acomiadaments. Les desigualtats socials existents abans de l'arribada de la pandèmia semblen agreujar-se i engrandir-se a mesura que avancen les setmanes.
Per últim, els països democràtics i amb estat del benestar poden quedar molt més tocats d'aquesta crisi, donat que el capitalisme no està pensat per ser compatible amb la cura de tota la ciutadania. Caldrà veure quin camí pren cada peça del tauler per anar veient com serà tot després del confinament.