Em dius que, estirada al llit, veus l'hora que marca el rellotge de la cuina: "Senyal que ho han fet bé, això dels ulls". T'han operat aquest mateix matí i ja pots prescindir de les ulleres com si no n'haguessis dut mai.
La teva nova nitidesa visual em fa certa enveja, però no és una enveja absoluta. No és aquella enveja de quan llegeixo un text que mataria per haver escrit però sé que no m'hi acostaré ni per error però quines ganes de seguir cosint paraules, amb un horitzó així. És una enveja, per entendre'ns, que no m'aboca a consultar pressupostos a les clíniques oculars.
I mira que les ulleres em fan nosa, sobretot quan suo o quan plou o quan saludo amb dos petons algú que també porta ulleres. I mira que fa quaranta anys que en depenc i encara me les trec cada cop que em fan una foto, no fos cas que quedés constància gràfica de l'evidència.
Deu ser que ens acostumem fins i tot, o sobretot, a les nostres mancances: em passa que no sé si m'agradaria veure-hi clar d'entrada, obrint els ulls i ja està. Tota la vida m'he sentit una mica desencaixada i les diòptries em semblen, com t'ho diria, una metàfora amable d'aquest meu desajust.
A més, malgrat que sovint busco les ulleres abans d'apagar el despertador, em sedueix la idea que puc allargar tant com vulgui el moment en què els vidres progressius –quin gran invent, els progressius– em regalen la visió que em falta. Mentre hi veig a mitges tinc la sensació que les coses que passen no m'acaben de passar del tot, a mi.
Deus pensar que soc com el nen que juga a fet i amagar tapant-se els ulls amb les mans, convençut que si ell no hi veu està fora de perill. I sí, de fet ja és això. Que la realitat no em trobi, per favor. La miopia com a escut contra els mals del món.
Perquè, desenganya't: sempre arriba un matí que ens despertem i el dinosaure continua allí. Impassible. Orgullós de no ser un malson, de no haver-se extingit amb la nit. En matins com aquests, que poden repetir-se durant mesos i anys sencers, els miops juguem amb avantatge: la realitat desenfocada no fa tanta por. Quan el que voldríem és tornar enrere o almenys que s'aturés el temps, gairebé ens consola mirar de lluny el rellotge de la cuina –jo també tinc un rellotge a la cuina– i no saber-hi veure quina hora és.
La teva nova nitidesa visual em fa certa enveja, però no és una enveja absoluta. No és aquella enveja de quan llegeixo un text que mataria per haver escrit però sé que no m'hi acostaré ni per error però quines ganes de seguir cosint paraules, amb un horitzó així. És una enveja, per entendre'ns, que no m'aboca a consultar pressupostos a les clíniques oculars.
I mira que les ulleres em fan nosa, sobretot quan suo o quan plou o quan saludo amb dos petons algú que també porta ulleres. I mira que fa quaranta anys que en depenc i encara me les trec cada cop que em fan una foto, no fos cas que quedés constància gràfica de l'evidència.
Deu ser que ens acostumem fins i tot, o sobretot, a les nostres mancances: em passa que no sé si m'agradaria veure-hi clar d'entrada, obrint els ulls i ja està. Tota la vida m'he sentit una mica desencaixada i les diòptries em semblen, com t'ho diria, una metàfora amable d'aquest meu desajust.
A més, malgrat que sovint busco les ulleres abans d'apagar el despertador, em sedueix la idea que puc allargar tant com vulgui el moment en què els vidres progressius –quin gran invent, els progressius– em regalen la visió que em falta. Mentre hi veig a mitges tinc la sensació que les coses que passen no m'acaben de passar del tot, a mi.
Deus pensar que soc com el nen que juga a fet i amagar tapant-se els ulls amb les mans, convençut que si ell no hi veu està fora de perill. I sí, de fet ja és això. Que la realitat no em trobi, per favor. La miopia com a escut contra els mals del món.
Perquè, desenganya't: sempre arriba un matí que ens despertem i el dinosaure continua allí. Impassible. Orgullós de no ser un malson, de no haver-se extingit amb la nit. En matins com aquests, que poden repetir-se durant mesos i anys sencers, els miops juguem amb avantatge: la realitat desenfocada no fa tanta por. Quan el que voldríem és tornar enrere o almenys que s'aturés el temps, gairebé ens consola mirar de lluny el rellotge de la cuina –jo també tinc un rellotge a la cuina– i no saber-hi veure quina hora és.