El conflicte que enfronta des de fa més de seixanta anys a Israel i els palestins acostuma a generar posicions molt polaritzades. A Catalunya, concretament, però també entre molts actors internacionals, trobem defensors i detractors d'ambdues parts que, conscientment o inconscientment, contribueixen a allargar l'enfrontament i els seus costos en lloc d'alleugerar-los (i ajudar, si és l'objectiu, a la part que defensen). Aquest és el cas del president Donald Trump. Clarament posicionat amb l'estat hebreu des de l'inici de la seva presidència, els gestos que ha fet fins ara podrien haver esdevingut una gran crisi a la regió però, de moment, no ho han fet.
Ni moure l'ambaixada nord-americana de Tel Aviv a Jerusalem, ni donar suport explícitament als assentaments que l'ONU ha declarat il·legals, ni contribuir amb anuncis polítics esporàdics a despistar l'atenció sobre un BenjaminNetanyahu imputat per corrupció: res ha passat factura a Trump ni a Israel, en el context internacional. I en aquest camí ple d'errors, Trump ha presentat el seu nou moviment: un pla de pau per Israel i Palestina que ha anomenat "DealoftheCentury" (l'Acord del Segle).
Hi ha una teoria entre certs estrategues i acadèmics que diu que, de vegades, només els líders conservadors poden prendre decisions dràstiques i aconseguir resultats amb un cost polític o electoral assumible. En aquest mateix context, Ariel Sharon va decidir la retirada unilateral de la Franja de Gaza obligant a marxar als colons ultraortodoxes que hi vivien. Difícilment un líder laborista hauria pogut assumir aquesta decisió. És a dir, un president nord-americà republicà, populista, clarament percebut com un home d'ordre i d'estat entre els seus votants, segurament podria tenir una posició més favorable als palestins del que es podria haver permès Barack Obama.
Ara bé, Trump no ha demostrat tenir ni direccions polítiques clares ni estratègies per a dur-les a terme. Fins ara, els seus moviments internacionals han estat abruptes, descoordinats, imprevisibles i plens d'errors però no han tingut conseqüències simètriques ni mínimament a l'alçada. Aquest és el problema principal: la justícia internacional ha estat incapaç d'implementar-se ni respecte a Israel ni, darrerament, respecte a l'actual president nord-americà. Israel és l'estat amb més sentències condemnatòries de la Cort de Justícia Internacional, l'òrgan jurídic de les Nacions Unides per a resoldre els conflictes entre estats de forma pacífica. Aquest recull de condemnes no ha tingut mai conseqüències reals. Per tant, tant Israel com Trump se saben amb el poder per a decidir què és el millor per l'estat hebreu. Ara bé, s'equivoquen en l'anàlisi profundament.
Israel va ser creat com a estat modern el 1947 com a resultat d'una resolució de l'Assemblea General de les Nacions Unides. Aquella resolució també decretava la creació d'un estat palestí que no es va arribar a consolidar mai. Des d'aleshores, Israel no ha deixat mai d'expandir el seu territori amb polítiques de facto: apropiació de terra i ocupació i dominació de la població palestina. Per la seva banda, els palestins no han rebut mai un suport prou fort ni de la comunitat internacional ni dels països àrabs.
Dècades de dependència de l'ajuda internacional, l'ocupació ofegant i l'enfrontament intern entre faccions polítiques han donat lloc a corrupteles, malbaratament i una administració pública tan gran que deixa a una part no assumible de la població depenent de sous públics que depenen alhora de què Israel transfereixi la recaptació d'impostos. I així, passen els anys i les dècades, mor gent i malviu la resta, però la situació no millora.
El pla que Trump presenta és humiliant per als palestins. Entre d'altres, no preveu l'existència d'un territori continuat, lliure i mitjanament similar al que l'ONU defensa com a palestí. Proposa túnels per a comunicar trossos de terra palestina entre si, sense deixar-los fronteres ni control de sortides o entrades. Aquest pla atropellat, no consultat ni treballat amb ambdues parts arriba en un moment crític de Netanyahu (aliat de Trump) a Israel. Per molt que Trump vulgui dir-li l'acord del segle, no hi ha cap incentiu perquè els palestins l'acceptin. I, sense pau justa, digna, possible i sostenible, Israel mai estarà segur. Això és el que haurien d'entendre i defensar totes les persones que vulguin el bé de l'estat hebreu o la pau entre ambdós pobles.
Ni moure l'ambaixada nord-americana de Tel Aviv a Jerusalem, ni donar suport explícitament als assentaments que l'ONU ha declarat il·legals, ni contribuir amb anuncis polítics esporàdics a despistar l'atenció sobre un BenjaminNetanyahu imputat per corrupció: res ha passat factura a Trump ni a Israel, en el context internacional. I en aquest camí ple d'errors, Trump ha presentat el seu nou moviment: un pla de pau per Israel i Palestina que ha anomenat "DealoftheCentury" (l'Acord del Segle).
Hi ha una teoria entre certs estrategues i acadèmics que diu que, de vegades, només els líders conservadors poden prendre decisions dràstiques i aconseguir resultats amb un cost polític o electoral assumible. En aquest mateix context, Ariel Sharon va decidir la retirada unilateral de la Franja de Gaza obligant a marxar als colons ultraortodoxes que hi vivien. Difícilment un líder laborista hauria pogut assumir aquesta decisió. És a dir, un president nord-americà republicà, populista, clarament percebut com un home d'ordre i d'estat entre els seus votants, segurament podria tenir una posició més favorable als palestins del que es podria haver permès Barack Obama.
Ara bé, Trump no ha demostrat tenir ni direccions polítiques clares ni estratègies per a dur-les a terme. Fins ara, els seus moviments internacionals han estat abruptes, descoordinats, imprevisibles i plens d'errors però no han tingut conseqüències simètriques ni mínimament a l'alçada. Aquest és el problema principal: la justícia internacional ha estat incapaç d'implementar-se ni respecte a Israel ni, darrerament, respecte a l'actual president nord-americà. Israel és l'estat amb més sentències condemnatòries de la Cort de Justícia Internacional, l'òrgan jurídic de les Nacions Unides per a resoldre els conflictes entre estats de forma pacífica. Aquest recull de condemnes no ha tingut mai conseqüències reals. Per tant, tant Israel com Trump se saben amb el poder per a decidir què és el millor per l'estat hebreu. Ara bé, s'equivoquen en l'anàlisi profundament.
Israel va ser creat com a estat modern el 1947 com a resultat d'una resolució de l'Assemblea General de les Nacions Unides. Aquella resolució també decretava la creació d'un estat palestí que no es va arribar a consolidar mai. Des d'aleshores, Israel no ha deixat mai d'expandir el seu territori amb polítiques de facto: apropiació de terra i ocupació i dominació de la població palestina. Per la seva banda, els palestins no han rebut mai un suport prou fort ni de la comunitat internacional ni dels països àrabs.
Dècades de dependència de l'ajuda internacional, l'ocupació ofegant i l'enfrontament intern entre faccions polítiques han donat lloc a corrupteles, malbaratament i una administració pública tan gran que deixa a una part no assumible de la població depenent de sous públics que depenen alhora de què Israel transfereixi la recaptació d'impostos. I així, passen els anys i les dècades, mor gent i malviu la resta, però la situació no millora.
El pla que Trump presenta és humiliant per als palestins. Entre d'altres, no preveu l'existència d'un territori continuat, lliure i mitjanament similar al que l'ONU defensa com a palestí. Proposa túnels per a comunicar trossos de terra palestina entre si, sense deixar-los fronteres ni control de sortides o entrades. Aquest pla atropellat, no consultat ni treballat amb ambdues parts arriba en un moment crític de Netanyahu (aliat de Trump) a Israel. Per molt que Trump vulgui dir-li l'acord del segle, no hi ha cap incentiu perquè els palestins l'acceptin. I, sense pau justa, digna, possible i sostenible, Israel mai estarà segur. Això és el que haurien d'entendre i defensar totes les persones que vulguin el bé de l'estat hebreu o la pau entre ambdós pobles.