Una setmana pot arribar a ser una eternitat per qui ha de triar entre escalfar la casa, garantir-se un plat a taula i pagar el lloguer. O per a qui a hores d'ara li surt més a compte aturar-se que continuar la seva feina. Amb el preu de l'energia, dels combustibles i de la cistella de la compra pels núvols arran de la guerra d'Ucraïna, una setmana més és el temps que trigarà el president del govern espanyol en anunciar quines mesures pensa prendre per pal·liar la situació. Les protestes i el malestar al carrer, però també als menjadors de cada casa, van in crescendo, unes aigües remogudes en les quals busca pescar una extrema dreta que s'alimenta dels malestars que no resolen els governs.
El context és d'alt voltatge, més encara quan a aquestes turbulències s'hi suma un abrupte canvi sobre el posicionament amb el Sàhara Occidental, un moviment de Sánchez injustificable des del punt de vista humanitari, incongruent amb la condemna de la invasió il·legal russa a Ucraïna i un vesper geopolític, tenint present la dependència del gas algerià i el modus operandi a base de xantatges del govern marroquí. Avesat a les jugades d'alt risc, al president del govern espanyol li ha tocat la gestió d'una pandèmia mundial i d'un conflicte bèl·lic d'abast encara desconegut que han fet saltar pels aires tots els seus plans.
Si hi ha una cosa que fa caure governs és el ressentiment de la butxaca dels ciutadans. I, en aquests moments, la realitat és que la barra de pa és més cara i la llum es paga a preu d'or. Tot plegat, mentre els beneficis d'empreses com Endesa, Naturgy o Iberdrola s'enfilen fins als 1.900 milions, 1.200 milions i 3.900 milions d'euros, respectivament, si es pren com a referència l'any 2021. La radiografia és immoral. És evident que aquest context requereix una intervenció d'urgència que és clau per a la ciutadania, però també estratègica per a la supervivència d'un govern espanyol que ha de prendre decisions necessàriament insòlites. Si el que busca la Moncloa és caminar cap a una societat menys desigual, limitar preus i els ajuts directes són clau, i gravar a qui s'enriqueix en una situació de guerra i precarietat, també. Amb la força limitada que té dins de la coalició, Podem ho ha posat sobre la taula, però el PSOE descarta aquesta possibilitat.
Partits com Vox furguen i furgaran en aquelles qüestions que no trobin resposta per part dels governs, tot aprofitant que els ciutadans viuen moments d'incertesa i de necessitat. Sánchez demana esperar les mesures que es prenguin a escala europea, però la incògnita és fins a quin punt se'n sortirà amb el seu objectiu, com ara que es deslligui el preu de la llum del del gas, i si quan es prenguin decisions aquestes hauran arribat ja massa tard. L'extrema dreta està aprofitant el malestar en sectors com el dels transportistes, que acumulem mesos de reclamacions perquè el preu dels carburants ja estava disparat abans de la guerra a Ucraïna. De fet, el Comitè Nacional del Transport ja va amagar amb una vaga a finals de desembre que el govern espanyol va aconseguir desactivar. El mateix fa amb el sector agrari, que reclama ajudes urgents per assegurar la seva viabilitat.
Vox es mou també de forma hàbil per capitalitzar el descontentament ciutadà pel preu de les factures de la llum i el gas, ja que l'esquerra acumula molts mesos de passivitat a l'hora d'alçar la veu o d'incentivar la mobilització ciutadana. Ningú recorda que, el 5 de setembre passat, Sánchez va prometre que a finals del 2021 es pagaria per la llum una "quantitat similar" a la que es va pagar l'any 2018. Les paraules se les va emportar el vent i la memòria també. I just després va arribar Putin per capgirar la geopolítica mundial. Si bé és cert que la guerra ha colpejat una economia que tot just aspirava a treure el cap després de dos anys de pandèmia, ja hi havia inflació abans.
Els discursos basats en advertir que l'alternativa al govern de coalició és l'extrema dreta s'esgoten si el temps passa i la ciutadania no percep que la seva vida millora o que almenys hi ha uns mandataris que es deixen la pell perquè així sigui. Hi haurà qui, amb les dades a la mà, pugui afirmar que el votant de Vox no prové de l'esquerra, sinó de l'òrbita del PP. I segurament hi ha part de raó en això, però també cal mirar l'abstenció i, en tot cas, mai donar per segur que qui no vota l'extrema dreta mai ho acabarà fent. Si una cosa hem après en els darrers anys és que res es pot donar per segur perquè travessem una època de moviments tectònics mai abans vistos.
Certament, s'ha de reconèixer que la gestió de la complexitat que ens ha caigut a sobre és enverinada i gens agraïda per a qualsevol govern. Però, precisament, per això és més important que mai prendre les regnes de la situació amb accions agosarades que tinguin impacte real i saber-les comunicar. I, molt probablement, això passa per incomodar aquells que mai pateixen per arribar a finals de mes perquè no deixen de tenir beneficis i a qui sempre s'ha procurat no molestar gaire perquè se'ls atribueix la capacitat per garantir l'estabilitat. La correlació de forces s'ha de teixir amb la ciutadania si no es vol córrer el risc de veure com els avisos que vindrà el llop acaben donant, precisament, més voracitat al llop.
El context és d'alt voltatge, més encara quan a aquestes turbulències s'hi suma un abrupte canvi sobre el posicionament amb el Sàhara Occidental, un moviment de Sánchez injustificable des del punt de vista humanitari, incongruent amb la condemna de la invasió il·legal russa a Ucraïna i un vesper geopolític, tenint present la dependència del gas algerià i el modus operandi a base de xantatges del govern marroquí. Avesat a les jugades d'alt risc, al president del govern espanyol li ha tocat la gestió d'una pandèmia mundial i d'un conflicte bèl·lic d'abast encara desconegut que han fet saltar pels aires tots els seus plans.
Si hi ha una cosa que fa caure governs és el ressentiment de la butxaca dels ciutadans. I, en aquests moments, la realitat és que la barra de pa és més cara i la llum es paga a preu d'or. Tot plegat, mentre els beneficis d'empreses com Endesa, Naturgy o Iberdrola s'enfilen fins als 1.900 milions, 1.200 milions i 3.900 milions d'euros, respectivament, si es pren com a referència l'any 2021. La radiografia és immoral. És evident que aquest context requereix una intervenció d'urgència que és clau per a la ciutadania, però també estratègica per a la supervivència d'un govern espanyol que ha de prendre decisions necessàriament insòlites. Si el que busca la Moncloa és caminar cap a una societat menys desigual, limitar preus i els ajuts directes són clau, i gravar a qui s'enriqueix en una situació de guerra i precarietat, també. Amb la força limitada que té dins de la coalició, Podem ho ha posat sobre la taula, però el PSOE descarta aquesta possibilitat.
Partits com Vox furguen i furgaran en aquelles qüestions que no trobin resposta per part dels governs, tot aprofitant que els ciutadans viuen moments d'incertesa i de necessitat. Sánchez demana esperar les mesures que es prenguin a escala europea, però la incògnita és fins a quin punt se'n sortirà amb el seu objectiu, com ara que es deslligui el preu de la llum del del gas, i si quan es prenguin decisions aquestes hauran arribat ja massa tard. L'extrema dreta està aprofitant el malestar en sectors com el dels transportistes, que acumulem mesos de reclamacions perquè el preu dels carburants ja estava disparat abans de la guerra a Ucraïna. De fet, el Comitè Nacional del Transport ja va amagar amb una vaga a finals de desembre que el govern espanyol va aconseguir desactivar. El mateix fa amb el sector agrari, que reclama ajudes urgents per assegurar la seva viabilitat.
Vox es mou també de forma hàbil per capitalitzar el descontentament ciutadà pel preu de les factures de la llum i el gas, ja que l'esquerra acumula molts mesos de passivitat a l'hora d'alçar la veu o d'incentivar la mobilització ciutadana. Ningú recorda que, el 5 de setembre passat, Sánchez va prometre que a finals del 2021 es pagaria per la llum una "quantitat similar" a la que es va pagar l'any 2018. Les paraules se les va emportar el vent i la memòria també. I just després va arribar Putin per capgirar la geopolítica mundial. Si bé és cert que la guerra ha colpejat una economia que tot just aspirava a treure el cap després de dos anys de pandèmia, ja hi havia inflació abans.
Els discursos basats en advertir que l'alternativa al govern de coalició és l'extrema dreta s'esgoten si el temps passa i la ciutadania no percep que la seva vida millora o que almenys hi ha uns mandataris que es deixen la pell perquè així sigui. Hi haurà qui, amb les dades a la mà, pugui afirmar que el votant de Vox no prové de l'esquerra, sinó de l'òrbita del PP. I segurament hi ha part de raó en això, però també cal mirar l'abstenció i, en tot cas, mai donar per segur que qui no vota l'extrema dreta mai ho acabarà fent. Si una cosa hem après en els darrers anys és que res es pot donar per segur perquè travessem una època de moviments tectònics mai abans vistos.
Certament, s'ha de reconèixer que la gestió de la complexitat que ens ha caigut a sobre és enverinada i gens agraïda per a qualsevol govern. Però, precisament, per això és més important que mai prendre les regnes de la situació amb accions agosarades que tinguin impacte real i saber-les comunicar. I, molt probablement, això passa per incomodar aquells que mai pateixen per arribar a finals de mes perquè no deixen de tenir beneficis i a qui sempre s'ha procurat no molestar gaire perquè se'ls atribueix la capacitat per garantir l'estabilitat. La correlació de forces s'ha de teixir amb la ciutadania si no es vol córrer el risc de veure com els avisos que vindrà el llop acaben donant, precisament, més voracitat al llop.