Entenc que, darrere de la dimissió del ministre Óscar Puente, vindrà la dimissió diferida de tots els ministres responsables dels ferrocarrils estatals. Almenys, els del darrer mig segle. I dono per suposat que, amb un gest de responsabilitat i justícia històrica, també dimitiran els presidents dels governs espanyols de les darreres dècades.
La responsabilitat de la crisi actual del servei ferroviari d’alta velocitat i de Rodalies té noms i cognoms. També té al darrere decisions que venen de molt i molt enrere. La responsabilitat del darrer ministre de Transports s’inscriu en una llarga cadena de decisions. La majoria, tot sigui dit d’entrada, compartides pels partits estatals, el PP i el PSOE en primer lloc. Socialistes i populars, hereus de les polítiques de la dictadura, han administrat l’alta velocitat i la proximitat ferroviària. També, òbviament, el conjunt de la gran mobilitat estatal: els trens de mercaderies, el corredor mediterrani i l’AP-7.
Si tinguéssim una memòria col·lectiva una mica més activa que la que diuen que tenen els peixos, tindríem en compte els centenars i centenars, milers, de reclamacions, reflexions i articles que la societat catalana ha posat sobre la taula. En la majoria dels casos, s’ha posat en evidència l’aparent irracionalitat històrica del sistema ferroviari i del conjunt del sistema de mobilitat imposat pels governs estatals. Una irracionalitat que té com a màxima expressió l’alta velocitat. Val a dir que la irracionalitat és indiscutible en termes socials i econòmics. Però, com tantes altres coses a Espanya, és perfectament racional en termes polítics.
Cap president espanyol o ministre de Transports, que jo tingui present, ha dubtat que el sistema ferroviari, el de carreteres i fins i tot el postal havien de ser radials. Per definició, tot a la península havia de girar —i ha de girar— al voltant de Madrid, la cort i capital del regne. Molts catalans hem denunciat els prejudicis polítics centralistes que han guiat aquest desplegament i els perjudicis causats a la ciutadania. En són exemples flagrants la precarietat de Rodalies, una manifestació extrema de menyspreu; les connexions ferroviàries de velocitat normal entre València, Catalunya i Europa; el transport ferroviari de mercaderies; la situació lamentable de l’AP-7 i la inversió en les carreteres ordinàries.
Em sembla evident que la situació de la mobilitat catalana és una greu anomalia. Al meu entendre, és una maldat política consentida que provoca milions de malestars quotidians entre la ciutadania i pèrdues de productivitat a les empreses. Em sembla clar que és socialment i econòmicament inacceptable. Condemna milers de ciutadans i empreses a viure empresonats en problemes diaris perfectament evitables. Com és evident, la cara oposada al menyspreu envers Catalunya i el llevant peninsular és el tracte de privilegi que ha tingut la centralitat madrilenya. I la centralitat madrilenya no és la centralitat d’un territori. És, sobretot, la centralitat d’una elit política. Una elit que dirigeix i monopolitza l’Estat en detriment de la majoria de la ciutadania i, singularment, de la catalana. Ho fa sense canviar uns criteris socialment irracionals, però políticament perfectament racionals.
Per això, en aquests dies posteriors al darrer accident, fa vergonya sentir alguns comentaristes, especialment els d’esquerres de Madrid, descobrint que tal vegada s’han equivocat en algunes de les prioritats de l’alta velocitat. Una crítica lleugera, però. Les dretes estatals s’han limitat, és clar, a mirar de matar políticament el darrer ministre de torn i, de passada, el sanchisme. Evidentment, les dretes i les esquerres estatals obliden la seva contribució a la radialitat madrilenya; també la seva contribució a les inversions en modalitat de nous rics, a la poca atenció al manteniment i a la vergonyosa política d’aparador que s’ha practicat. I, és clar, deixen de banda, els beneficis que n’han obtingut molts dels qui viuen i treballen a la gran capital. Tot, a més, revestit d’un penós orgull de l’espanyolisme de sempre.
Tenir la xarxa d’alta velocitat més gran del món o relligar totes les capitals de província amb Madrid han estat consignes compartides per tots els partits espanyolistes. Poc els han preocupat les necessitats de mobilitat de la ciutadania i de l’activitat productiva real. Sense excepció, Felipe González i Aznar, i tots els seus successors, han impulsat l’articulació d’un Estat que giri al voltant de Madrid. Que la converteixi en la gran capital de l’espanyolitat. Que concentri els beneficis en mans de les elits que governen l’Estat. Per entendre-ho: centralitzar és la raó, en realitat la constant històrica, que ha posat Madrid al capdavant dels PIB territorials estatals. També és la raó de molts dels problemes crònics que concentra Catalunya.
L’estat espanyol ha construït el seu sistema de poder de diverses maneres. Una és, sens dubte, la xarxa de mobilitat. Des de les carreteres del segle XVIII fins a l’alta velocitat. El model radial ha respost a una idea persistent durant segles: inventar una nació espanyola única al voltant del seu centre polític. Va tenir una derivació que també acumula ja segles: negar la nació catalana. Va significar relegar tota connexió transversal que pogués afavorir realitats econòmiques i socials existents i alternatives a la idea de construir una gran capital. Va suposar enterrar qualsevol idea d’una Espanya plural acceptada lliurement, amb polítiques justes, també pels catalans.
Les declaracions dels responsables polítics ho expliquen amb prou claredat. El 1997, Rafael Arias-Salgado, ministre de Foment d’Aznar, defensava el "fortalecimiento del centro peninsular". Ho justificava així: "En los últimos treinta años el país se ha ido desequilibrando hacia el Mediterráneo". El 2000, Aznar anunciava una xarxa d’alta velocitat que situaria totes les capitals de província a menys de quatre hores del centre peninsular. El 2007, Zapatero afirmava que obres com les de l’AVE unien els espanyols. El 2010, Joan Carles I sostenia que l’alta velocitat afavoriria l’economia i la cohesió social i territorial. El 2017, Rajoy equiparava celebrar l’alta velocitat amb celebrar els èxits de l’Espanya moderna.
Aquestes són les metàfores inventades de l’alta velocitat: unió, cohesió, modernitat i poder. En la pràctica, ha amagat un tipus d’espanyolisme grandiloqüent, centralista, insostenible i arrogant. Un espanyolisme afavoridor de determinades elits públiques i privades, però no de l’interès comú, i encara menys del dels catalans. Desgraciadament, a més, ha comportat una sinistralitat i una inseguretat inacceptables. La política estatal de mobilitat ha pretès legitimar una idea d’Estat amb la capital com a gran beneficiada. Mai no ha tingut com a subjecte la ciutadania que s’ha de moure per viure i treballar. I fer de Madrid la capital omnipresent ho hem pagat entre tots, perquè, en realitat, ha servit per concentrar-hi poder polític i econòmic. Vol dir empreses, negocis, rendes i serveis. Espero que algun dia els catalans ens adonem del vincle del progrés madrileny amb la discriminació inversora a Catalunya, l’estancament del PIB català o la persistent ocultació del dèficit fiscal català. Suposo que, en algun moment, alguna administració o entitat catalana farà un recompte real dels greuges produïts a Catalunya per les decisions sobre el model d’Estat i les inversions consegüents. Decisions preses pels governs de Madrid al llarg del temps.
En tot cas, la crisi ferroviària actual mostra que mesurar l’èxit d’un Estat en quilòmetres d’alta velocitat és un error. Un error no forçat. Un error polític conscient. Segurament, també, mal discutit pels perjudicats. La sobreinversió en centralització és un mal estructural de l’Estat. És un mal gens innocent. Respon a una idea d’Estat relligada a interessos de poder i de negoci als quals determinades elits no han volgut renunciar mai i que els catalans no hem sabut combatre. Només cal analitzar qui ha estat al capdavant de Renfe i d’Adif i qui ha ocupat els consells d’administració. Només cal veure qui ha decidit les polítiques al llarg dels anys. Només cal estudiar quines empreses se n’han beneficiat. I només cal tenir en compte les polítiques que han avalat, indistintament, els partits espanyols, de dretes o d’esquerres. O només cal observar l’actitud editorial dels principals mitjans de comunicació estatals.
La major part del sistema estatal i del sistema de comunicació mediàtica que l’envolta ha treballat a favor del centre. S’ha despreocupat de la desigualtat territorial i de la regressió de l’àrea mediterrània. Catalunya n’ha pagat diverses factures. La primera és Rodalies i el deteriorament de la mobilitat quotidiana. La segona és el retard del corredor mediterrani, amb greus conseqüències per a les economies catalana, valenciana i de tot el llevant espanyol. La tercera és la saturació de les autopistes mediterrànies, especialment de l’AP-7, amb tots els efectes que se’n deriven. La quarta és la subordinació del transport ferroviari de mercaderies, la logística, l’activitat portuària mediterrània i la producció industrial als interessos del centre peninsular. La darrera és la crisi de confiança en l’alta velocitat. Ja veurem què suposarà la necessitat de refer les inversions en manteniment que exigiran Europa i el sentit comú.
La dimissió d’un ministre no posarà fi a la crisi de la mobilitat a Catalunya, ni tampoc a l’Estat. Resoldre-la és un problema de model, de prioritats, d’inversions i de poder. El que és segur és que el poder centralitzat no ho resoldrà. No ho ha fet durant segles. No veig cap símptoma de rectificació. M’agradaria pensar que la societat catalana farà un esforç per centrar la qüestió i les solucions. És evident que Catalunya ha de decidir quina política de mobilitat li convé per afrontar els pròxims deu anys i la perspectiva del pròxim mig segle.
Voldria creure que la societat catalana no acceptarà sense més ni més el desafortunat model desplegat per l’estat espanyol. Voldria pensar que atendre les necessitats quotidianes de la ciutadania que utilitza Rodalies serà un motiu de protesta col·lectiva immediata. Vull creure que connectar sense més dilacions les àrees productives del litoral mediterrani sense haver de passar per Madrid serà objecte d’una reivindicació col·lectiva eloqüent. I que ho serà donar prioritat real al transport ferroviari de mercaderies. Vull pensar que el poder del centre per imposar un model i un ritme de desplegament no serà acceptat com a part de la magnífica normalitat que ens proposa l’actual govern autonòmic català.
Seria un gran avenç observar que la societat civil econòmica i cívica catalana torna a fer-se sentir amb més convicció i rotunditat. Acceptar l’estratègia de la normalitat és sinònim de perjudici i decadència. Potser és hora que la societat catalana s’enfronti amb més determinació a les estratègies estatals de fons que condicionen la productivitat econòmica, les oportunitats i el benestar de tots els catalans. Quan la ciutadania percep que la política pública o privada es decanta per acceptar que les coses s’enquistin, també acaba qüestionant la política positiva i la democràcia.
En tot cas, seria bo que observéssim el problema de l’alta velocitat i del conjunt de la mobilitat com un dels diversos problemes estructurals de l’estat espanyol. No com una qüestió circumstancial, més o menys vinculada a un ministeri o a un ministre. Va néixer d’una obsessió centralitzadora. Favorable al centre i especialment desfavorable per a Catalunya. Va brollar de polítiques que no responien —ni responen— a una lògica de representació democràtica de la ciutadania. Va néixer i neix al servei de les elits que governen l’Estat i n’acaparen els beneficis.
És frustrant que una societat hagi d’aguantar els mateixos problemes una dècada rere l’altra. I també ho és haver de repetir els mateixos arguments una dècada rere l’altra. I ja en van... Bo seria que la nostra societat tornés a fer l’esforç de mirar la lluna i no el dit que l’assenyala. La dimissió d’un ministre és correcta després dels greus accidents. Però el que tenim al davant és una negligència acumulada. La responsabilitat és de tots els qui han sostingut la idea i el model d’Estat en què vivim i es neguen a desconstruir-los.