A un mes del referèndum que previsiblement es convocarà aquesta setmana, fa temps ha quedat descartada la idea, tan airejada pels seus detractors, que l'1 d'octubre serà un 9-N. A hores d'ara no sembla que hagi de ser així, ni des del costat català ni des de l'espanyol. Els primers semblen estar, per primera vegada, disposats a superar el marc constitucional, a realitzar la votació i, probablement, a aplicar-ne el resultat. Els segons, per la seva banda, semblen estar diposats a pagar els costos democràtics que calguin per impedir-la.
Sobre l'1 d'octubre hi planeja, però, una ombra a la qual se li ha donat menys importància i que hauria de concernir-nos: un resultat similar al de l'27-S. En aquelles eleccions, promogudes en clau plebiscitària des del Govern, l'independentisme va demostrar ser l'únic vector polític amb capacitat de formar majories –no amb poca dificultat– però no amb prou força per ser majoritari entre la societat. El 27-S va cristalitzar un empat que venia d’abans i del que encara no s’ha sortit.
Pot tornar a passar un resultat així aquest octubre? No només és possible sinó que sembla probable. Amb una mobilització semblant a la que l'independentisme ha aconseguit en les últimes cites amb les urnes, podrien superar-se barreres de participació com la del referèndum sobre l'Estatut d'Autonomia de 2006, que va quedar en el 49%. I, no obstant això, el vot independentista en realitat no hi haurà variat substancialment al de fa dos anys, i fins i tot podria ser menor.
Amb uns resultats com els que estic dibuixant, l'endemà començaria la batalla del relat. Raonablement els independentistes defensaran que són majoritaris i que no és just sumar l'abstenció als partidiaris de mantenir-se a Espanya. Els anti-independentistes defensarien, igual de justificadament, que segueix sense haver-hi una majoria contundent per iniciar la separació.
Sigui més o menys just, ens agradi o no, el fet que el referèndum no sigui acordat imposa la necessitat de majories molt clares. Aquesta és de fet la raó última per la qual l'Estat no seurà mai a negociar un referèndum: l'independentisme és competent per guanyar un referèndum acordat i no obstant això potser no ho és per mostrar la majoria excepcional que demana un referèndum unilateral. Ara bé, la negativa de l'unionisme de participar en el referèndum també té un efecte col·lateral no desitjat, com és la renúncia a derrotar el independentisme a les urnes.
Sense una clara derrota de l'independentisme no hi haurà un replegament dels seus partidiaris. El que es va descriure des del 2012 com un suflé s'ha consolidat aquest temps en l'espai que abans va ser el catalanisme, i ara sembla indesinflable fora de les urnes. Per molt que alguns així ho somnien, la gent no deixarà de ser independentista perquè sí. Sense aquesta derrota tampoc no hi haurà una oferta real des de l'Estat, que ha entès fa temps que les opcions mínimes acceptables per als electorats espanyol i català estan tan allunyades que és impossible arribar a un punt d'equilibri des de l'acord entre iguals, només des de la capitulació d'una part.
Arriba aquí la part de l'article en què se suposa que l'autor ha d'explicar quina és la seva proposta per resoldre el problema assenyalat. Però no la busquin, perquè jo no la tinc. L'etern empat sembla la maledicció de la política catalana i, si això és efectivament així després de l'1 d'octubre, l'escenari de polarització nacional estarà definitivament enquistat sense remei i marcant l'agenda durant molts anys més. Un empat etern irresoluble des de paràmetres democràtics que només pot generar més i més desafecció, tenint en compte que genera un statu quo que només una minoria troba acceptable.
Sobre l'1 d'octubre hi planeja, però, una ombra a la qual se li ha donat menys importància i que hauria de concernir-nos: un resultat similar al de l'27-S. En aquelles eleccions, promogudes en clau plebiscitària des del Govern, l'independentisme va demostrar ser l'únic vector polític amb capacitat de formar majories –no amb poca dificultat– però no amb prou força per ser majoritari entre la societat. El 27-S va cristalitzar un empat que venia d’abans i del que encara no s’ha sortit.
Pot tornar a passar un resultat així aquest octubre? No només és possible sinó que sembla probable. Amb una mobilització semblant a la que l'independentisme ha aconseguit en les últimes cites amb les urnes, podrien superar-se barreres de participació com la del referèndum sobre l'Estatut d'Autonomia de 2006, que va quedar en el 49%. I, no obstant això, el vot independentista en realitat no hi haurà variat substancialment al de fa dos anys, i fins i tot podria ser menor.
Amb uns resultats com els que estic dibuixant, l'endemà començaria la batalla del relat. Raonablement els independentistes defensaran que són majoritaris i que no és just sumar l'abstenció als partidiaris de mantenir-se a Espanya. Els anti-independentistes defensarien, igual de justificadament, que segueix sense haver-hi una majoria contundent per iniciar la separació.
Sigui més o menys just, ens agradi o no, el fet que el referèndum no sigui acordat imposa la necessitat de majories molt clares. Aquesta és de fet la raó última per la qual l'Estat no seurà mai a negociar un referèndum: l'independentisme és competent per guanyar un referèndum acordat i no obstant això potser no ho és per mostrar la majoria excepcional que demana un referèndum unilateral. Ara bé, la negativa de l'unionisme de participar en el referèndum també té un efecte col·lateral no desitjat, com és la renúncia a derrotar el independentisme a les urnes.
Sense una clara derrota de l'independentisme no hi haurà un replegament dels seus partidiaris. El que es va descriure des del 2012 com un suflé s'ha consolidat aquest temps en l'espai que abans va ser el catalanisme, i ara sembla indesinflable fora de les urnes. Per molt que alguns així ho somnien, la gent no deixarà de ser independentista perquè sí. Sense aquesta derrota tampoc no hi haurà una oferta real des de l'Estat, que ha entès fa temps que les opcions mínimes acceptables per als electorats espanyol i català estan tan allunyades que és impossible arribar a un punt d'equilibri des de l'acord entre iguals, només des de la capitulació d'una part.
Arriba aquí la part de l'article en què se suposa que l'autor ha d'explicar quina és la seva proposta per resoldre el problema assenyalat. Però no la busquin, perquè jo no la tinc. L'etern empat sembla la maledicció de la política catalana i, si això és efectivament així després de l'1 d'octubre, l'escenari de polarització nacional estarà definitivament enquistat sense remei i marcant l'agenda durant molts anys més. Un empat etern irresoluble des de paràmetres democràtics que només pot generar més i més desafecció, tenint en compte que genera un statu quo que només una minoria troba acceptable.