Ara farà dos anys que les eleccions plebiscitàries, al costat del seu necessari artefacte polític de Junts pel Sí, van sorgir com l'única solució a la suposada incapacitat de fer un referèndum. Durant l'estiu de 2015 els líders de l'independentisme, començant per Raül Romeva, que encapçalava la llista per Barcelona, i passant pels líders dels dos partits principals, Artur Mas i Oriol Junqueras, van treballar incansablement per convèncer els votants que, davant el veto de l'Estat, fer un referèndum era impossible.
Dos anys després, aquells mateixos dos partits i el grup parlamentari de JxSí han anunciat la convocatòria d'un referèndum, contra el veto de l'Estat. Això, objectivament, tira per terra totes les premisses sobre les quals es va sustentar la campanya del 27-S. I ve a constatar que, efectivament, aquelles eleccions no van ser ni un referèndum ni un substitut de referèndum: van ser unes eleccions autonòmiques per compondre un Parlament i accedir a un Govern.
I, un cop acceptat que el 27-S no va ser un plebiscit, toca fer una revisió de la legislatura des dels arguments d'aquella campanya: ¿De què ha servit? ¿Què s'ha fet durant els últims dos anys a l'agenda independentista?
Ja els avanço una cosa: les famoses "estructures d'estat", no. Per molt que al govern de Rajoy li agradaria, durant els últims dos anys la Generalitat no ha desbordat la legalitat autonòmica en cap aspecte, ni pel que fa a Hisenda, ni en el que té a veure amb la Seguretat Social, ni pel que fa a l'aplicació de lleis anul·lades pel Constitucional. L'administració catalana, com a molt, ha omplert els marges que li permet l'autonomisme.
Aquest és el pecat original en tot el que envolta JxSí i, per extensió, bona part de l’independentisme institucional. Tant l'ajornament electoral imposat per Mas entre el 9-N i el 27-S, com la candidatura conjunta, o el mateix plantejament plebiscitari que, de passada, negava la possibilitat d'un referèndum, demostra una voluntat inequívoca de mantenir el minso poder autonòmic al preu que fos. L’evidencia llasta l'independentisme, tant en la seva imatge pública a Catalunya com a l’exterior, en tant que deixa la seva credibilitat molt minvada.
És lògic que l'independentisme celebri aquests dies la via directa cap al referèndum. Sembla a més que aquesta és, ara sí, la direcció correcta i lògica d’un full de ruta que pensi en protegir l’autodeterminació a què els catalans tenen dret. Però també és el moment de passar comptes a totes les mentides, marrades i ximpleries que s'han fet fins ara, utilitzant arguments independentistes pel que era una pura batalla electoral. Sense una reflexió crítica sobre aquesta legislatura, el referèndum té tots els números per patir els mateixos problemes que les anteriors suposades "fites històriques".
Dos anys després, aquells mateixos dos partits i el grup parlamentari de JxSí han anunciat la convocatòria d'un referèndum, contra el veto de l'Estat. Això, objectivament, tira per terra totes les premisses sobre les quals es va sustentar la campanya del 27-S. I ve a constatar que, efectivament, aquelles eleccions no van ser ni un referèndum ni un substitut de referèndum: van ser unes eleccions autonòmiques per compondre un Parlament i accedir a un Govern.
I, un cop acceptat que el 27-S no va ser un plebiscit, toca fer una revisió de la legislatura des dels arguments d'aquella campanya: ¿De què ha servit? ¿Què s'ha fet durant els últims dos anys a l'agenda independentista?
Ja els avanço una cosa: les famoses "estructures d'estat", no. Per molt que al govern de Rajoy li agradaria, durant els últims dos anys la Generalitat no ha desbordat la legalitat autonòmica en cap aspecte, ni pel que fa a Hisenda, ni en el que té a veure amb la Seguretat Social, ni pel que fa a l'aplicació de lleis anul·lades pel Constitucional. L'administració catalana, com a molt, ha omplert els marges que li permet l'autonomisme.
Aquest és el pecat original en tot el que envolta JxSí i, per extensió, bona part de l’independentisme institucional. Tant l'ajornament electoral imposat per Mas entre el 9-N i el 27-S, com la candidatura conjunta, o el mateix plantejament plebiscitari que, de passada, negava la possibilitat d'un referèndum, demostra una voluntat inequívoca de mantenir el minso poder autonòmic al preu que fos. L’evidencia llasta l'independentisme, tant en la seva imatge pública a Catalunya com a l’exterior, en tant que deixa la seva credibilitat molt minvada.
És lògic que l'independentisme celebri aquests dies la via directa cap al referèndum. Sembla a més que aquesta és, ara sí, la direcció correcta i lògica d’un full de ruta que pensi en protegir l’autodeterminació a què els catalans tenen dret. Però també és el moment de passar comptes a totes les mentides, marrades i ximpleries que s'han fet fins ara, utilitzant arguments independentistes pel que era una pura batalla electoral. Sense una reflexió crítica sobre aquesta legislatura, el referèndum té tots els números per patir els mateixos problemes que les anteriors suposades "fites històriques".