Els veïns de l'Edifici Venus, de La Mina, han aconseguit amb penes i treballs arribar a cobrir el mínim de diners en un projecte de micromecenatge per poder pagar uns advocats. Volen portar als tribunals les administracions publiques perquè compleixin la promesa d'enderrocar l’edifici, en estat de degradació absoluta, i reallotjar les famílies: una promesa de fa...20 anys.
Els ha costat molt recollir els fons, però es poden considerar afortunats perquè la seva demanda ha tingut un cert ressò als mitjans. Relativament. Aquest diari és un dels que més espai hi ha dedicat. Moltes altres situacions similars no tenen tanta "sort", i no parlem dels que, directament, perden l'habitatge i acaben, com a molt, en una estadística administrativa.
Un altre assumpte. Fa uns deu dies vam debatre per tots els mitjans possibles sobre les
noves tarifes del transport. De les discussions, es diria que l'única decisió significativa
era l'apujada d'un euro de la T10, transmutada en T-Casual i unipersonal. Les desenes
de milers de persones que només es poden moure en transport públic i s'estalviaran
14 euros al mes amb la T-Usual -fins ara coneguda com a T-Mes- no compten de cara al
debat a les tribunes mediàtiques.
I una tercera controvèrsia socioeconòmica recent. Del possible pacte de pressupostos
entre el Govern de la Generalitat i els comuns, només hem parlat de com de preocupats n'estan Pilar Rahola i Josep Maria Mainat perquè els apurats contribuents que ingressen més de 90.000 euros l'any hauran de pagar una mica més. Quasi ningú ha fet esment de les desenes de milers de persones que ingressen menys de 12.540 -gosaria dir que són més que els altres- i que tindran una rebaixa fiscal.
Sóc conscient que aquest mateix dijous, el debat principal al carrer, a les tertúlies, als mitjans, és un altre. I no en vull rebaixar de cap manera la importància. Però precisament, perquè habitualment els debats de primera plana són altres, hi ha un sector molt important de la població -quantitativament i qualitativament, afegeixo- a qui li costa fer-se sentir. Són aquells que l’escriptor Paco Candel, ja fa 40 anys, va batejar en un llibre com "los que nunca opinan". Ell ho deia quan encara vivíem els últims anys del franquisme, però han passat quatre dècades i això encara ho tenim pendent.
Els ha costat molt recollir els fons, però es poden considerar afortunats perquè la seva demanda ha tingut un cert ressò als mitjans. Relativament. Aquest diari és un dels que més espai hi ha dedicat. Moltes altres situacions similars no tenen tanta "sort", i no parlem dels que, directament, perden l'habitatge i acaben, com a molt, en una estadística administrativa.
Un altre assumpte. Fa uns deu dies vam debatre per tots els mitjans possibles sobre les
noves tarifes del transport. De les discussions, es diria que l'única decisió significativa
era l'apujada d'un euro de la T10, transmutada en T-Casual i unipersonal. Les desenes
de milers de persones que només es poden moure en transport públic i s'estalviaran
14 euros al mes amb la T-Usual -fins ara coneguda com a T-Mes- no compten de cara al
debat a les tribunes mediàtiques.
I una tercera controvèrsia socioeconòmica recent. Del possible pacte de pressupostos
entre el Govern de la Generalitat i els comuns, només hem parlat de com de preocupats n'estan Pilar Rahola i Josep Maria Mainat perquè els apurats contribuents que ingressen més de 90.000 euros l'any hauran de pagar una mica més. Quasi ningú ha fet esment de les desenes de milers de persones que ingressen menys de 12.540 -gosaria dir que són més que els altres- i que tindran una rebaixa fiscal.
Sóc conscient que aquest mateix dijous, el debat principal al carrer, a les tertúlies, als mitjans, és un altre. I no en vull rebaixar de cap manera la importància. Però precisament, perquè habitualment els debats de primera plana són altres, hi ha un sector molt important de la població -quantitativament i qualitativament, afegeixo- a qui li costa fer-se sentir. Són aquells que l’escriptor Paco Candel, ja fa 40 anys, va batejar en un llibre com "los que nunca opinan". Ell ho deia quan encara vivíem els últims anys del franquisme, però han passat quatre dècades i això encara ho tenim pendent.