No serveix de res fer anàlisis a pilota passada i arribar a conclusions que no modifiquen en quin estat es troba avui l’independentisme. Aquests dies s’han reviscut i commemorat els aniversaris del primer d’octubre i del tres d’octubre; dies que encara comptaven amb l’eufòria del Procés. S’ha fet amb els líders que estaven empresonats ja amnistiats, després de passar-s’hi tres anys i mig. I s’ha fet amb els exiliats encara amb una situació processal per resoldre, i pocs dies després que la justícia italiana alliberés Puigdemont i poques hores abans que hagi de comparèixer davant el tribunal de l’Alguer.
Amb la repressió vigent, doncs –i tenint en compte que els líders amnistiats estaran inhabilitats políticament per molts anys, encara– el dia 3 d’octubre és el dia, al meu parer, que l’independentisme va perdre la capacitat de portar la iniciativa. Aquell dia es va celebrar l’aturada de país, una vaga general gens anàlega, en què entitats com Òmnium i ANC, sindicats com UGT, CCOO, USOC, CNT, CGT o la Intersindical (alguns amb més entusiasme que d’altres) i patronals com PIMEC i CECOT a favor (i Foment radicalment en contra), es convocaren a protestar per la violència utilitzada per les forces de seguretat de l’Estat contra els ciutadans en la celebració del referèndum de l’1O.
La vaga, àmpliament secundada, va provocar talls a les principals vies de comunicació. Els estibadors del Port de Barcelona i Tarragona s’hi van adherir al 100%. Però també va tenir un altíssim suport en centres crucials per a l’activitat ordinària del país com Mercabarna o els centres educatius i sanitaris. A l’administració es va seguir en un 70% i en un 80% entre empreses pimes d’arreu del país. El metro a Barcelona funcionava amb serveis mínims. Les línies d’autobusos, no ho van poder fer. Hi havia gent per tot arreu, molt més enllà d’on s’havien cridat a fer les concentracions institucionals per part dels organitzadors.
Milers de persones van expressar la seva indignació per la resposta de l’Estat a la jornada referendària. Si al matí a Barcelona es van manifestar unes 300.000 persones, a la tarda ho van fer 700.000. Els centres de les principals ciutats del país també es van col·lapsar. Era un dia impossible per a la mobilitat! Així a Lleida es registraran 45.000 persones; 40.000 a Tarragona; 15.000 a Manresa; 25.000 a Sabadell; 10.000 a Terrassa; 40.000 a Girona; 10.000 a Badalona. Sempre segons xifres proporcionades pels cossos de seguretat, o pel mateix Ministeri de Treball, que va reportar que 2.200.000 persones es van registrar com a vaguistes, el 81% dels assalariats de Catalunya.
Aquell dia també es van mobilitzar moltes persones que no ho havien fet dos dies abans en sentir-se interpel·lats per una crida que els incloïa: el rebuig de la brutalitat policial, la constatació que, amb aquell desplegament de força, l’Estat avalava el desafiament que suposava una jornada d’expressió democràtica. La jornada de l’1 d’octubre, essent un dia històric de participació ciutadana i voluntat popular, van acudir a votar el 43% dels ciutadans que ho podien fer.
Però, insisteixo com feia al començament, a pilota passada no serveix de res assenyalar en quin moment, potser, se situa el gran error tàctic del moviment independentista. De tots els dies que encara havien de venir –el 10 d’octubre, amb el primer ple en què la “independència” va quedar en suspensió; el 26, en què semblava que la convocatòria d’unes eleccions era l’única sortida; el 27, en què finalment es va portar la declaració al Ple– el tercer d’octubre va ser el dia que vam ser més; va ser el dia que l’independentisme va saber apel·lar a un col·lectiu de població que no s’havia sentit cridada a fer-ho a les urnes.
S’haurien d’haver convocat eleccions aquell dia? Quatre anys després podem dir que, possiblement, hauria estat el moviment més intel·ligent. Estava preparat l’independentisme, amb tota la seva complexitat, amb l’amalgama de partits, entitats i personalitats carismàtiques, per assumir aquesta sortida tan poc èpica? Probablement, no. Qui hauria carregat amb els neulers d’aquesta decisió? Com s’haurien repartit les culpes? De ben segur, d’una altra manera.
Però el tercer d’octubre té una lliçó que avui ja podríem donar per apresa. No hi ha dreceres, no hi ha fulls de ruta màgics i no hi ha jugades mestres que puguin agafar amb el pas canviat una Espanya, aquell mateix dia, va decidir que el seu propi cap d’Estat fos jutge i part. Una Espanya que es va defensar amb dents i ungles, que va aplicar una repressió ferotge i que, encara avui, desplega mitjans i recursos per intentar passar comptes.
Per això, l’independentisme només té una via per seguir guanyant credencials dintre el moviment –i sobretot fora d’aquest, per fer-lo créixer– i en el mapa internacional, per reiterar-lo com un problema polític d’arrel democràtica que està per resoldre. Governar i governar bé, per començar. I guanyar eleccions, i guanyar-les cada vegada amb més proporció per fer mantenir viu el pols. Tota la resta, és un mentrestant tediós i extenuant, a l’espera d’una oportunitat similar.
Amb la repressió vigent, doncs –i tenint en compte que els líders amnistiats estaran inhabilitats políticament per molts anys, encara– el dia 3 d’octubre és el dia, al meu parer, que l’independentisme va perdre la capacitat de portar la iniciativa. Aquell dia es va celebrar l’aturada de país, una vaga general gens anàlega, en què entitats com Òmnium i ANC, sindicats com UGT, CCOO, USOC, CNT, CGT o la Intersindical (alguns amb més entusiasme que d’altres) i patronals com PIMEC i CECOT a favor (i Foment radicalment en contra), es convocaren a protestar per la violència utilitzada per les forces de seguretat de l’Estat contra els ciutadans en la celebració del referèndum de l’1O.
La vaga, àmpliament secundada, va provocar talls a les principals vies de comunicació. Els estibadors del Port de Barcelona i Tarragona s’hi van adherir al 100%. Però també va tenir un altíssim suport en centres crucials per a l’activitat ordinària del país com Mercabarna o els centres educatius i sanitaris. A l’administració es va seguir en un 70% i en un 80% entre empreses pimes d’arreu del país. El metro a Barcelona funcionava amb serveis mínims. Les línies d’autobusos, no ho van poder fer. Hi havia gent per tot arreu, molt més enllà d’on s’havien cridat a fer les concentracions institucionals per part dels organitzadors.
Milers de persones van expressar la seva indignació per la resposta de l’Estat a la jornada referendària. Si al matí a Barcelona es van manifestar unes 300.000 persones, a la tarda ho van fer 700.000. Els centres de les principals ciutats del país també es van col·lapsar. Era un dia impossible per a la mobilitat! Així a Lleida es registraran 45.000 persones; 40.000 a Tarragona; 15.000 a Manresa; 25.000 a Sabadell; 10.000 a Terrassa; 40.000 a Girona; 10.000 a Badalona. Sempre segons xifres proporcionades pels cossos de seguretat, o pel mateix Ministeri de Treball, que va reportar que 2.200.000 persones es van registrar com a vaguistes, el 81% dels assalariats de Catalunya.
Aquell dia també es van mobilitzar moltes persones que no ho havien fet dos dies abans en sentir-se interpel·lats per una crida que els incloïa: el rebuig de la brutalitat policial, la constatació que, amb aquell desplegament de força, l’Estat avalava el desafiament que suposava una jornada d’expressió democràtica. La jornada de l’1 d’octubre, essent un dia històric de participació ciutadana i voluntat popular, van acudir a votar el 43% dels ciutadans que ho podien fer.
Però, insisteixo com feia al començament, a pilota passada no serveix de res assenyalar en quin moment, potser, se situa el gran error tàctic del moviment independentista. De tots els dies que encara havien de venir –el 10 d’octubre, amb el primer ple en què la “independència” va quedar en suspensió; el 26, en què semblava que la convocatòria d’unes eleccions era l’única sortida; el 27, en què finalment es va portar la declaració al Ple– el tercer d’octubre va ser el dia que vam ser més; va ser el dia que l’independentisme va saber apel·lar a un col·lectiu de població que no s’havia sentit cridada a fer-ho a les urnes.
S’haurien d’haver convocat eleccions aquell dia? Quatre anys després podem dir que, possiblement, hauria estat el moviment més intel·ligent. Estava preparat l’independentisme, amb tota la seva complexitat, amb l’amalgama de partits, entitats i personalitats carismàtiques, per assumir aquesta sortida tan poc èpica? Probablement, no. Qui hauria carregat amb els neulers d’aquesta decisió? Com s’haurien repartit les culpes? De ben segur, d’una altra manera.
Però el tercer d’octubre té una lliçó que avui ja podríem donar per apresa. No hi ha dreceres, no hi ha fulls de ruta màgics i no hi ha jugades mestres que puguin agafar amb el pas canviat una Espanya, aquell mateix dia, va decidir que el seu propi cap d’Estat fos jutge i part. Una Espanya que es va defensar amb dents i ungles, que va aplicar una repressió ferotge i que, encara avui, desplega mitjans i recursos per intentar passar comptes.
Per això, l’independentisme només té una via per seguir guanyant credencials dintre el moviment –i sobretot fora d’aquest, per fer-lo créixer– i en el mapa internacional, per reiterar-lo com un problema polític d’arrel democràtica que està per resoldre. Governar i governar bé, per començar. I guanyar eleccions, i guanyar-les cada vegada amb més proporció per fer mantenir viu el pols. Tota la resta, és un mentrestant tediós i extenuant, a l’espera d’una oportunitat similar.