El 10 d’octubre, amb la no-declaració d'independència, ha suposat un abans i un després en l'ànim de gran part de la societat catalana. Les desenes de milers de persones mobilitzades per l'1-O, els independentistes, però també nombroses capes de l'antic catalanisme que estan amb l'statu quo i contra la independència temen pel futur del seu país. I, fruit d'aquesta por, tendeixen a explicar-se algunes mentides pietoses sobre els futurs escenaris. A continuació quatre reflexions sobre els autoenganys més freqüents que he vist en els últims dies.
1. La resposta de Puigdemont aquest dilluns no és tan important
El focus mediàtic català i espanyol torna a estar sobre el president de la Generalitat després que dimecres el president espanyol, Mariano Rajoy, enviés un requeriment per a preguntar-li si ha declarat o no la independència, tal com preveu l'article 155 de la Constitució. Però, per molta expectació que generi, la resposta de Puigdemont és bastant menys important del que sembla en context extern. Fins i tot, diria que també és menor en el context intern.
Cal tenir en compte que, passada la finestra d'oportunitat de dimarts passat, una resposta afirmativa del Govern no serà entesa com una declaració formal per la comunitat internacional, sinó novament com un assumpte espanyol. L'Estat que no hagi reconegut Catalunya -i de moment són tots- molt probablement no el reconeixerà demà passat. És plausible que això hagués succeït exactament igual si dimarts passat s’hagués formulat una declaració formal. Però, un cop fet el de dimarts, les cartes estan sobre la taula.
Tampoc el govern de Rajoy actuarà de forma molt diferent davant d'una resposta positiva, una negativa o una que aprofundeixi en la confusió. Si el 155 no s'aplica ara s'aplicarà al proper pas en què Puigdemont faci alguna cosa en assumpció dels resultats de l'1-O, com va assegurar que faria davant del Parlament. Tot el que no sigui una rendició incondicional de l'independentisme, fins i tot amb un "no" del president, és susceptible de convertir-se en una supressió formal de l'autonomia, abans o després, de forma més o menys tranquil·la.
2. Espanya té llum verda
Aquí va una dolorosa veritat que és hora que els catalans assumeixin: Espanya pot fer gairebé el que li doni la gana amb Catalunya, fora de violacions flagrants dels drets humans. Subratllo flagrants perquè, davant violacions com les que es van produir el dia del referèndum, Catalunya com a molt pot aconseguir alguna sentència favorable a Estrasburg d'aquí a uns quants anys que li reconegui que algunes lleis van ser violades.
Aquesta llibertat d'Espanya per fer el que vulgui és així perquè no hi ha cap norma sobre l'autogovern o el respecte a la nació catalana que l'Estat no pugui suprimir des de les seves institucions i d'acord amb la legalitat internacional. No hi ha cap mena de bilateralitat. Catalunya, s’assumeixi o no dins Catalunya, és un territori d’Espanya, on l’Estat democràtic pot fer el que consideri.
Per això, cap dels seus socis europeus li posarà un "però" en cas que s'apliqués el 155, en el cas que suprimís el català a l'escola o en cas que decidís que el millor model de governança és un centralista. Es farà o no, evidentment, en la mesura que els electors espanyols vulguin i mostrin interès en això.
3. El bloc sobiranista no existeix com a tal
S'ha vingut explicant que hi ha un bloc sobiranista sòlid que ocuparia la centralitat i la majoria de la societat catalana. Això és cert pel que fa a valors polítics o electorals. Però convé no oblidar que a Catalunya no hi ha cap bloc de majoria social àmplia amb un consens ferm ni sobre com avançar en l’autogovern ni, ara, sobre què fer en cas d'una regressió important en l'autogovern.
La primera raó que no hi sigui està explicada en l'apartat anterior: no hi és perquè en realitat es pot fer molt poc si les majories a l'Estat decideixen no permetre-ho.
En segon lloc, no hi és perquè fins ara no s'ha consolidat cap majoria àmplia a favor de la unilateralitat, l'única via possible a més de la inacció, davant el bloqueig de la majoria estatal. Aquest bloc sobiranista, per tant, només pot compactar en la mesura que hi hagi una negociació amb l'Estat, opció que, si es considera seriosament, sembla cada vegada més allunyada.
4. Tot això crearà un clima per l'autodeterminació
Aquesta és una idea que es repeteix a si mateix un independentisme que ha assumit el "com pitjor, millor". La teoria és que quan més fort sigui la intervenció de l'Estat més catalans respondran davant seu en el futur decantant-se per la independència o més acostarà Catalunya a un referèndum pactat.
La veritat és que en una negociació entre agents totalment desiguals, això sembla poc probable. Si l'Estat és capaç de demostrar que pot mantenir a Catalunya sense autogovern per temps prou llarg -i ho pot ser-, per força la negociació posterior ja no girarà al voltant de postulats de màxims, com el referèndum pactat, sinó al voltant de la recuperació del que s’ha perdut. De fet, en bona part, això ja està passant.
A això cal sumar-li alguna cosa que coneixen la majoria dels moviments socials que han patit la repressió, com és que aquesta no sol acostar als objectius del grup sinó que tendeix a canviar-los per mesures anti-repressives, per pura necessitat. L'acció judicial contra l'independentisme avançarà inexorable i això serà, es vulgui o no, un llast per a l'independentisme, que haurà de tenir-lo en compte a l'hora de fer demandes en el remot cas d'una negociació digna d'aquest nom, o de simples demandes.
1. La resposta de Puigdemont aquest dilluns no és tan important
El focus mediàtic català i espanyol torna a estar sobre el president de la Generalitat després que dimecres el president espanyol, Mariano Rajoy, enviés un requeriment per a preguntar-li si ha declarat o no la independència, tal com preveu l'article 155 de la Constitució. Però, per molta expectació que generi, la resposta de Puigdemont és bastant menys important del que sembla en context extern. Fins i tot, diria que també és menor en el context intern.
Cal tenir en compte que, passada la finestra d'oportunitat de dimarts passat, una resposta afirmativa del Govern no serà entesa com una declaració formal per la comunitat internacional, sinó novament com un assumpte espanyol. L'Estat que no hagi reconegut Catalunya -i de moment són tots- molt probablement no el reconeixerà demà passat. És plausible que això hagués succeït exactament igual si dimarts passat s’hagués formulat una declaració formal. Però, un cop fet el de dimarts, les cartes estan sobre la taula.
Tampoc el govern de Rajoy actuarà de forma molt diferent davant d'una resposta positiva, una negativa o una que aprofundeixi en la confusió. Si el 155 no s'aplica ara s'aplicarà al proper pas en què Puigdemont faci alguna cosa en assumpció dels resultats de l'1-O, com va assegurar que faria davant del Parlament. Tot el que no sigui una rendició incondicional de l'independentisme, fins i tot amb un "no" del president, és susceptible de convertir-se en una supressió formal de l'autonomia, abans o després, de forma més o menys tranquil·la.
2. Espanya té llum verda
Aquí va una dolorosa veritat que és hora que els catalans assumeixin: Espanya pot fer gairebé el que li doni la gana amb Catalunya, fora de violacions flagrants dels drets humans. Subratllo flagrants perquè, davant violacions com les que es van produir el dia del referèndum, Catalunya com a molt pot aconseguir alguna sentència favorable a Estrasburg d'aquí a uns quants anys que li reconegui que algunes lleis van ser violades.
Aquesta llibertat d'Espanya per fer el que vulgui és així perquè no hi ha cap norma sobre l'autogovern o el respecte a la nació catalana que l'Estat no pugui suprimir des de les seves institucions i d'acord amb la legalitat internacional. No hi ha cap mena de bilateralitat. Catalunya, s’assumeixi o no dins Catalunya, és un territori d’Espanya, on l’Estat democràtic pot fer el que consideri.
Per això, cap dels seus socis europeus li posarà un "però" en cas que s'apliqués el 155, en el cas que suprimís el català a l'escola o en cas que decidís que el millor model de governança és un centralista. Es farà o no, evidentment, en la mesura que els electors espanyols vulguin i mostrin interès en això.
3. El bloc sobiranista no existeix com a tal
S'ha vingut explicant que hi ha un bloc sobiranista sòlid que ocuparia la centralitat i la majoria de la societat catalana. Això és cert pel que fa a valors polítics o electorals. Però convé no oblidar que a Catalunya no hi ha cap bloc de majoria social àmplia amb un consens ferm ni sobre com avançar en l’autogovern ni, ara, sobre què fer en cas d'una regressió important en l'autogovern.
La primera raó que no hi sigui està explicada en l'apartat anterior: no hi és perquè en realitat es pot fer molt poc si les majories a l'Estat decideixen no permetre-ho.
En segon lloc, no hi és perquè fins ara no s'ha consolidat cap majoria àmplia a favor de la unilateralitat, l'única via possible a més de la inacció, davant el bloqueig de la majoria estatal. Aquest bloc sobiranista, per tant, només pot compactar en la mesura que hi hagi una negociació amb l'Estat, opció que, si es considera seriosament, sembla cada vegada més allunyada.
4. Tot això crearà un clima per l'autodeterminació
Aquesta és una idea que es repeteix a si mateix un independentisme que ha assumit el "com pitjor, millor". La teoria és que quan més fort sigui la intervenció de l'Estat més catalans respondran davant seu en el futur decantant-se per la independència o més acostarà Catalunya a un referèndum pactat.
La veritat és que en una negociació entre agents totalment desiguals, això sembla poc probable. Si l'Estat és capaç de demostrar que pot mantenir a Catalunya sense autogovern per temps prou llarg -i ho pot ser-, per força la negociació posterior ja no girarà al voltant de postulats de màxims, com el referèndum pactat, sinó al voltant de la recuperació del que s’ha perdut. De fet, en bona part, això ja està passant.
A això cal sumar-li alguna cosa que coneixen la majoria dels moviments socials que han patit la repressió, com és que aquesta no sol acostar als objectius del grup sinó que tendeix a canviar-los per mesures anti-repressives, per pura necessitat. L'acció judicial contra l'independentisme avançarà inexorable i això serà, es vulgui o no, un llast per a l'independentisme, que haurà de tenir-lo en compte a l'hora de fer demandes en el remot cas d'una negociació digna d'aquest nom, o de simples demandes.