Escric això abans de diumenge, però suposo que al vespre, quan surti publicat haurem sentit o llegit alguna referència als 85 anys que fa dels Fets del Sis d'Octubre del 1934, quan el govern de la Generalitat va proclamar l'Estat català i va ser durament reprimit, amb la famosa foto de Companys i la resta de membres del Govern tancats al vaixell Uruguai. Però no he vingut a fer un article d'Història, que per això hi ha molta altra gent molt més preparada i legitimada, sinó per parlar de la mirada.
Segurament, aquest diumenge haurem sentit o llegit sobre això, sobre Companys, Lerroux, la CEDA, el general Batet, la resistència al CADCI i, potser, alguna cosa dels miners d'Astúries, però haurem passat una altra efemèride sense parlar de l'abast de la revolta arreu del país, tornant a deixar aquells Fets d'Octubre com una simple excitació de Companys i pocs més ocorregudes a Barcelona.
I és una llàstima, perquè d'estudis que expliquen com van anar aquells dies a moltes poblacions catalanes n'hi ha; els treballs de Jaume Barrull i Manel López, per exemple, que potser pel fet de ser originaris de la perifèrica comarca del Segrià tenen una sensibilitat extra quant a mirada territorial de la Història.
El 6 d'octubre –i el 5, que és quan comença la vaga– va ser un fenomen molt més estès del que es diu i es recorda. Sí que es va convocar vaga general a Barcelona, però és que des de primera hora del matí piquets armats controlaven els accessos de Lleida, de Badalona, de Vilanova i la Geltrú, de Sabadell, de Montblanc... Es van tallar comunicacions ferroviàries arreu, com a Reus, Tortosa o Lleida, es van assaltar seus del Partit Radical, com a Manresa i Girona, es van incendiar imatges religioses, com a Torregrossa, etc. A Juneda, com explica l'historiador Marc Macià, també hi va haver algun mort. Sí que a moltes viles es va proclamar l'Estat català o es va hissar l'estelada a l'Ajuntament, però a altres, com al l Vilosell, on no es va proclamar l'Estat català sinó el comunisme llibertari. Fixa't si tot plegat era una exaltació de president Companys... Un Companys que es va haver de dirigir per ràdio dues vegades a la població fent crides a la calma.
Tal era l'amplitud de la revolta, que un cop sufocada, es van expulsar regidors de 497 ajuntaments, segons recull Manel López. 3.500 detinguts en total! Va ser, en definitiva, un autèntic punt i a part en la Història de Catalunya, fins al punt que la primera repressió franquista va posar especial interès en el paper, cert o fals, que havia tingut cadascú al seu poble durant aquell octubre de 1934, una lupa retroactiva de la qual encara en van sorgir nous encausats. Si ens quedem només amb els successos de les Rambles, del palau de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona no només farem un flac favor a la mateixa Història sinó que ens impedirà aprendre'n.
Aprendre, per exemple, que als pobles i ciutats hi ha vida política pròpia i que els ajuntaments tenen un paper central en una revolta. Aprendre que, malgrat la magnitud, és necessari sumar també més actors (llavors era la CNT, ara que cadascú pensi en qui cregui). Aprendre de les causes que desencadenen terratrèmols, com la suspensió de lleis pròpies pel Tribunal Constitucional o, ara que ve el 10-N, l'entrada de segons qui al govern espanyol. I aprendre, està clar, de les conseqüències.
Segurament, aquest diumenge haurem sentit o llegit sobre això, sobre Companys, Lerroux, la CEDA, el general Batet, la resistència al CADCI i, potser, alguna cosa dels miners d'Astúries, però haurem passat una altra efemèride sense parlar de l'abast de la revolta arreu del país, tornant a deixar aquells Fets d'Octubre com una simple excitació de Companys i pocs més ocorregudes a Barcelona.
I és una llàstima, perquè d'estudis que expliquen com van anar aquells dies a moltes poblacions catalanes n'hi ha; els treballs de Jaume Barrull i Manel López, per exemple, que potser pel fet de ser originaris de la perifèrica comarca del Segrià tenen una sensibilitat extra quant a mirada territorial de la Història.
El 6 d'octubre –i el 5, que és quan comença la vaga– va ser un fenomen molt més estès del que es diu i es recorda. Sí que es va convocar vaga general a Barcelona, però és que des de primera hora del matí piquets armats controlaven els accessos de Lleida, de Badalona, de Vilanova i la Geltrú, de Sabadell, de Montblanc... Es van tallar comunicacions ferroviàries arreu, com a Reus, Tortosa o Lleida, es van assaltar seus del Partit Radical, com a Manresa i Girona, es van incendiar imatges religioses, com a Torregrossa, etc. A Juneda, com explica l'historiador Marc Macià, també hi va haver algun mort. Sí que a moltes viles es va proclamar l'Estat català o es va hissar l'estelada a l'Ajuntament, però a altres, com al l Vilosell, on no es va proclamar l'Estat català sinó el comunisme llibertari. Fixa't si tot plegat era una exaltació de president Companys... Un Companys que es va haver de dirigir per ràdio dues vegades a la població fent crides a la calma.
Tal era l'amplitud de la revolta, que un cop sufocada, es van expulsar regidors de 497 ajuntaments, segons recull Manel López. 3.500 detinguts en total! Va ser, en definitiva, un autèntic punt i a part en la Història de Catalunya, fins al punt que la primera repressió franquista va posar especial interès en el paper, cert o fals, que havia tingut cadascú al seu poble durant aquell octubre de 1934, una lupa retroactiva de la qual encara en van sorgir nous encausats. Si ens quedem només amb els successos de les Rambles, del palau de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona no només farem un flac favor a la mateixa Història sinó que ens impedirà aprendre'n.
Aprendre, per exemple, que als pobles i ciutats hi ha vida política pròpia i que els ajuntaments tenen un paper central en una revolta. Aprendre que, malgrat la magnitud, és necessari sumar també més actors (llavors era la CNT, ara que cadascú pensi en qui cregui). Aprendre de les causes que desencadenen terratrèmols, com la suspensió de lleis pròpies pel Tribunal Constitucional o, ara que ve el 10-N, l'entrada de segons qui al govern espanyol. I aprendre, està clar, de les conseqüències.