Resulta estrany obrir els diaris cada matí i no trobar una novetat vinculada a Donald Trump. Quan no ha concedit a la Fox una entrevista conjunta amb Elon Musk, es dedica a obrir foc contra Volodímir Zelenski o bé alerta d'una hipotètica Tercera Guerra Mundial. No cal ser gaire espavilat per entendre l'estratègia comunicativa del president dels Estats Units: inundar-ho tot, tenir múltiples fronts oberts al mateix temps i ocupar tot l'espai possible. Qüestions impensables fa només un mes -que els Estats Units apostessin per controlar Groenlàndia i el Canal de Panamà, per exemple- formen part del dia a dia. S'hi han integrat, de fet, amb tota normalitat. Una normalitat que resulta aterradora.
Ho és perquè, a diferència de fa vuit anys, quan Trump ni tan sols s'havia preparat un discurs guanyador de les eleccions perquè donava per fet que les perdria davant Hillary Clinton, aquesta vegada hi ha un pla. Un pla que neix de totes les carpetes que van quedar a mitges entre el 2016 i el 2020, i que està amarat d'un context en què el món s'ha tornat més autoritari. La invasió russa d'Ucraïna, fa tot just tres anys, va confirmar que les regles del joc havien canviat. Que les fronteres ja no eren inamovibles i que el substrat imperial de les grans potències -Rússia no ho ha deixat de ser mai, en el format que sigui- havia ressuscitat. Europa, sovint un adolescent polític, tenia raons per tremolar.
Ara en té unes quantes més. Quan les ocurrències són un pla, o quan el pla està basat en ocurrències, preparar-se és més complicat. Estava cantat que Trump acabaria atacant Zelenski, a qui des de la Unió Europea (UE) es va convertir en un estendard de la llibertat just després de la invasió russa. No hi havia alternativa: qüestionar-lo hauria estat avalar que un estat n'agredís un altre en territori europeu. Fer costat a l'agredit era un deure moral, com ho és ara exigir que Ucraïna tingui veu a les negociacions de pau, perquè els va la vida i el futur. Que hi sigui la UE seria raonable, però ni Trump i Vladímir Putin en tenen ganes, s'hi posi com s'hi posi Emmanuel Macron. Hi ha un món que s'està acabant.
I el que ve s'assembla a l'antic, perquè tot plegat tendeix a acostar-se al que va passar fa cent anys. Aquest diumenge, a les eleccions alemanyes, els nostàlgics -que hi són a tot arreu, només cal fer una ullada al mapa- poden ser segona força. És qüestió de temps que l'extrema dreta presideixi França, de la mateixa manera que no és descabellat pensar en un govern del PP a Espanya amb el suport de Vox. Trump ja no és cap excepció, sinó el comandant en cap de les noves normes. Que Europa, mare de la Il·lustració i bressol de la cultura occidental, hagi caigut en la més absoluta de les irrellevàncies és per fer-s'ho mirar. Aquest mes ha estat llarg perquè ho ha deixat tot al descobert.
Es pot descriure l'aterratge de Trump com una caricatura des de la superioritat moral, però té un pla coherent -i aterrador- en un món més autoritari que enxampa la UE perseguint ombres. Ja no es tracta de combatre un Napoleó de maquillatge ataronjat, sinó de reestructurar l'escala de valors i reeducar els conceptes de bé i de mal. Quan la dreta i l'extrema dreta se centren en exhibir la voluntat de guanyar la batalla cultural és perquè saben que l'han guanyat. I que, en el fons, la continuaran guanyant a les urnes. Perquè una de les altres lliçons de la història que no s'atenen prou és que els grans desastres comencen amb suport popular. Per això és tan important voler guanyar i no queixar-se per perdre.