Fa pocs dies, la diputada de Podem i vicepresidenta del Parlament de les Illes Balears, Gloria Santiago, va denunciar a twitter que havia estat assetjada sexualment per un depravat que l’havia empaitada, tot masturbant-se, en un tram del Camí de Santiago, a Astúries. Quan va trucar al 061 per fer la denúncia, la van renyar per anar sola.
La política ha fet servir les xarxes per denunciar la humiliació que va sentir en culpabilitzar-la d’una situació estressant i alarmant que va viure i ha rebut un ampli suport i solidaritat recordant que, en aquests casos, com en tots els àmbits on es produeix violència masclista i abús de poder, no es pot responsabilitzar la víctima i s’ha d’actuar contra l’agressor.
La situació és tan flagrant que m’ha fet recordar aquella sentència de l’Audiència de Lleida en què va es va deixar escrit que la faldilla era massa curta. Per posar-nos en antecedents, el que es va conèixer com la 'sentència de la minifalda' es remunta a l’any 1989. Aleshores, una jove de Lleida de només 16 anys va denunciar per assetjament el seu cap, un empresari ja mort que nomia Jaime Fontanet, per tocaments sobre la roba a natges i pits, mentre assegurava que si accedia al seus desitjos sexuals, li renovaria el contracte.
Rodrigo Pita, el magistrat que va despatxar la sentència amb una multa de 40.000 pessetes -240 euros d’avui-, que també és mort, va argumentar que la denunciant "pudo provocar, si acaso inocentemente, al empresario Jaime Fontanet por su vestimenta". Però el més greu va ser que, un cop publicada la sentència, va transcendir que el jutge havia escarnit la víctima i exculpat l’encausat amb un comentari que va acaba transcendint als mitjans de comunicació i va donar volada al cas: "no pudo resistir la tentación. Era verano, hacía calor. A lo mejor había comido mucho y bebido, y se produjo esa reacción biológica y psicológica. Todo depende de la longitud de la minifalda: tanta economía de tejido es más provocativa que una que tenga más centímetros de falda".
L’empresari va recórrer al Suprem la sentència que la va confirmar, però el cas va quedar incrustat en l’opinió pública com el de la minifaldilla. La víctima es va assentir assenyalada i ultratjada durant anys i va confessar, en declaracions al diari Segre en conèixer-se la sentència de La Manada (2018), com encara patia malsons trenta anys més tard i se sentia vexada quan hi pensava.
Un altre cas sonat va ser el de Nevenka Fernández, a qui Netflix ha dedicat una minisèrie (març 2021), la primera dona que va aconseguir que un polític fos condemnat per assetjament sexual. Però, alerta, recuperem la seva història si no la teniu present amb spòiler: Nevenka va guanyar una batalla política, però va perdre la batalla social. Avui viu al Regne Unit, on es va desplaçar per les dificultats de trobar feina a Espanya arran del revolt mediàtic, i no ha tornat a Ponferrada, localitat natal d’on va ser regidora d’Hisenda. Un destí ben dispar del seu assetjador.
El setembre del 2000, Nevenka Fernández va anunciar (llavors tenia 26 anys) que abandonava el càrrec de regidora per depressió. No seria fins el març del 2001 que va denunciar públicament Ismael Álvarez, l’alcalde (PP), per assetjament sexual. Nevenka va passar un viacrucis judicial per part del fiscal, José Luis García Ancos, que va acabar sent apartat del cas, pels interrogatoris intimidatoris als quals la va sotmetre. Per exemple, aquesta acusació: "Vostè no és l’empleada d’Hipercor que li toquen el cul i ha d’aguantar-se perquè és el pa del seus fills".
El Tribunal Superior de Castella Lleó va condemnar l’alcalde, després de considerar provats els fets, a 9 mesos de presó, a 6.480 euros de multa i a indemnitzar la víctima amb 12.000 euros. Va dimitir per la seva pròpia voluntat, perquè el seu partit no el va pas obligar. De fet, Ana Botella, que llavors era l’esposa del president del govern espanyol, José María Aznar, va lloar públicament l’opció d’Álvarez, com també ho va fer el president del Senat, Pío García-Escudero. Això no va truncar, per tant, la seva carrera política. Álvarez va seguir vivint a Ponferrada i en les municipals del 2011 es va tornar a presentar, essent la tercera força més votada.
Aquesta miscel·lània serveix per recordar que el Codi Penal recull l’assetjament sexual com a delicte des de l’any 1999. Però els delictes no són delictes només perquè ho digui la llei. En l’assetjament sexual encara plana una cultura de l’abús i la violació que tendeix a exculpar els assetjadors o justificar-los, abans d’emparar i resguardar les víctimes. D’exemples ni a dossers i, encara més, quan es tracta de personatges amb ampli reconeixement públic. Per exemple? Per exemple, Plácido Domingo que després de veure com es cancel·laven els seus concerts arreu del món per les denúncies d’abusos sexuals, va reaparèixer a Madrid entre grans ovacions.
Res no és nou i tot s’ha dit moltes vegades abans. Però no per això deixarem d’alçar la veu i denunciar aquests biaixos de gènere que renyen la dona quan l’haurien de protegir. Aquestes alçades, ja s’hauria de tenir assumit que la mida, no importa. No és que la faldilla sigui massa curta. És que tenim el dret de poder fer un tram del Camí de Santiago, de la Via Verda, del Camí de Ronda o el de tornada a casa, sense sentir-nos en perill.
La política ha fet servir les xarxes per denunciar la humiliació que va sentir en culpabilitzar-la d’una situació estressant i alarmant que va viure i ha rebut un ampli suport i solidaritat recordant que, en aquests casos, com en tots els àmbits on es produeix violència masclista i abús de poder, no es pot responsabilitzar la víctima i s’ha d’actuar contra l’agressor.
La situació és tan flagrant que m’ha fet recordar aquella sentència de l’Audiència de Lleida en què va es va deixar escrit que la faldilla era massa curta. Per posar-nos en antecedents, el que es va conèixer com la 'sentència de la minifalda' es remunta a l’any 1989. Aleshores, una jove de Lleida de només 16 anys va denunciar per assetjament el seu cap, un empresari ja mort que nomia Jaime Fontanet, per tocaments sobre la roba a natges i pits, mentre assegurava que si accedia al seus desitjos sexuals, li renovaria el contracte.
Rodrigo Pita, el magistrat que va despatxar la sentència amb una multa de 40.000 pessetes -240 euros d’avui-, que també és mort, va argumentar que la denunciant "pudo provocar, si acaso inocentemente, al empresario Jaime Fontanet por su vestimenta". Però el més greu va ser que, un cop publicada la sentència, va transcendir que el jutge havia escarnit la víctima i exculpat l’encausat amb un comentari que va acaba transcendint als mitjans de comunicació i va donar volada al cas: "no pudo resistir la tentación. Era verano, hacía calor. A lo mejor había comido mucho y bebido, y se produjo esa reacción biológica y psicológica. Todo depende de la longitud de la minifalda: tanta economía de tejido es más provocativa que una que tenga más centímetros de falda".
L’empresari va recórrer al Suprem la sentència que la va confirmar, però el cas va quedar incrustat en l’opinió pública com el de la minifaldilla. La víctima es va assentir assenyalada i ultratjada durant anys i va confessar, en declaracions al diari Segre en conèixer-se la sentència de La Manada (2018), com encara patia malsons trenta anys més tard i se sentia vexada quan hi pensava.
Un altre cas sonat va ser el de Nevenka Fernández, a qui Netflix ha dedicat una minisèrie (març 2021), la primera dona que va aconseguir que un polític fos condemnat per assetjament sexual. Però, alerta, recuperem la seva història si no la teniu present amb spòiler: Nevenka va guanyar una batalla política, però va perdre la batalla social. Avui viu al Regne Unit, on es va desplaçar per les dificultats de trobar feina a Espanya arran del revolt mediàtic, i no ha tornat a Ponferrada, localitat natal d’on va ser regidora d’Hisenda. Un destí ben dispar del seu assetjador.
El setembre del 2000, Nevenka Fernández va anunciar (llavors tenia 26 anys) que abandonava el càrrec de regidora per depressió. No seria fins el març del 2001 que va denunciar públicament Ismael Álvarez, l’alcalde (PP), per assetjament sexual. Nevenka va passar un viacrucis judicial per part del fiscal, José Luis García Ancos, que va acabar sent apartat del cas, pels interrogatoris intimidatoris als quals la va sotmetre. Per exemple, aquesta acusació: "Vostè no és l’empleada d’Hipercor que li toquen el cul i ha d’aguantar-se perquè és el pa del seus fills".
El Tribunal Superior de Castella Lleó va condemnar l’alcalde, després de considerar provats els fets, a 9 mesos de presó, a 6.480 euros de multa i a indemnitzar la víctima amb 12.000 euros. Va dimitir per la seva pròpia voluntat, perquè el seu partit no el va pas obligar. De fet, Ana Botella, que llavors era l’esposa del president del govern espanyol, José María Aznar, va lloar públicament l’opció d’Álvarez, com també ho va fer el president del Senat, Pío García-Escudero. Això no va truncar, per tant, la seva carrera política. Álvarez va seguir vivint a Ponferrada i en les municipals del 2011 es va tornar a presentar, essent la tercera força més votada.
Aquesta miscel·lània serveix per recordar que el Codi Penal recull l’assetjament sexual com a delicte des de l’any 1999. Però els delictes no són delictes només perquè ho digui la llei. En l’assetjament sexual encara plana una cultura de l’abús i la violació que tendeix a exculpar els assetjadors o justificar-los, abans d’emparar i resguardar les víctimes. D’exemples ni a dossers i, encara més, quan es tracta de personatges amb ampli reconeixement públic. Per exemple? Per exemple, Plácido Domingo que després de veure com es cancel·laven els seus concerts arreu del món per les denúncies d’abusos sexuals, va reaparèixer a Madrid entre grans ovacions.
Res no és nou i tot s’ha dit moltes vegades abans. Però no per això deixarem d’alçar la veu i denunciar aquests biaixos de gènere que renyen la dona quan l’haurien de protegir. Aquestes alçades, ja s’hauria de tenir assumit que la mida, no importa. No és que la faldilla sigui massa curta. És que tenim el dret de poder fer un tram del Camí de Santiago, de la Via Verda, del Camí de Ronda o el de tornada a casa, sense sentir-nos en perill.