Tots els presidents europeus ja han tingut oportunitat de poder fer el seu discurs històric a la nació. Mirant a càmera, en prime time. Poques oportunitats com la crisi del coronavirus per parlar mirant als ulls a tota la població. "Estem en guerra", va dir Emmanuel Macron mirant fixament a càmera. "Combatem un enemic invisible però no invencible" van ser les paraules del primer ministre grec, Kyriakos Mitsotakis. "Actuarem com un govern en temps de guerra", són les paraules escollides per Boris Johnson des de la Gran Bretanya. Tots ells han sigut pocs originals recorrent en els seus discursos a Winston Churchill, la gastada icona que utilitzen tots els governants quan han de gestionar temps difícils. Però el menys original ha estat Pedro Sánchez, que directament va calcar el famós discurs de l'històric polític britànic durant la Segona Guerra Mundial, "Lluitarem a les platges": "fins al final", "resistirem", "mai ens rendirem", "encara que ens costi mantenir la moral", etc.
No estem acostumats a escoltar discursos així dels nostres governants. Però tampoc estem acostumats que ens exigeixen mesures extraordinàries com quedar-nos confinats a casa. Han pensat, que la millor manera perquè col·laborem és posant-se l'uniforme militar. Fins i tot la posada en escena de la roda de premsa dels ministres espanyols que conformen el gabinet de crisi apareixien escoltats pels diferents cossos de l'Exèrcit (un militar tossia bastant, per cert). El ridícul màxim de la retòrica bèl·lica oficial del govern espanyol ("lluitarem units", "el virus no coneix fronteres", etc.) el va protagonitzar la ministra de Defensa. Dir que "les Forces Armades no coneixen fronteres" és anar en contra directament de la idea que justifica el naixement mateix dels exèrcits.
Sobta que una crisi que va començar l'endemà del 8 de març sigui gestionada amb tanta testosterona masculina. Quan el "cuidem-nos" és el crit unànime transversal que creua totes les lluites aquests dies, els governants estatals s'entesten en què ens comportem com a soldats de guerra.
De fet, el discurs bel·licista té la seva lògica, si contemplen la doctrina neoliberal que segueixen tots aquests governants. Han anat desmantellant l'Estat des que va caure el mur de Berlín, donant tot el poder a l'economia especulativa. Les funcions de l'Estat en el capitalisme global és mantenir l'ordre i garantir la supervivència del sistema. És l'única competència de l'Estat que el capitalisme financer no demana privatitzar: la capacitat de fer la guerra.
Veig cert entusiasme en alguns sectors d'esquerres de veure ultraliberals abraçant la idea que l'Estat ha d'intervenir el sector privat per sortir de la crisi del coronavirus. No és el primer cop. Amb la crisi del rescat bancari del 2012 va passar igual: quan les coses van mal dades, el "papà Estat" sempre ha de treure les castanyes del foc. I després si t'he vist, no me'n recordo.
No estem en guerra. Però sí en una situació d’excepcionalitat. On en comptes de parlar d’enemics invisibles, cal combatre les conseqüències, no només sanitàries, que provoca la Covid-19 al dia a dia de la majoria de les persones. Així doncs, cal canviar el paradigma i aprofitar aquesta crisi per a refundar-nos com a societat en clau feminista i ecologista. És el que estan fent les xarxes de solidaritat que s’estan multiplicant pel territori, i que ajuden a fer més suportables les necessàries mesures aplicades per l’Estat.
Ajudar a llençar la brossa per qui està confinat, cuidar a persones dependents, anar a la farmàcia, parlar amb serveis socials, fer la compra, ajuda psicològica, assessoria laboral, etc. Tot això, que hauria de ser feina d’un Estat, ho fa l’autogestió i auto-organització del veïnat. Despullant tot un Estat, més preocupat de fer una guerra invisible i salvar el sistema, que de cuidar la seva gent.
No estem acostumats a escoltar discursos així dels nostres governants. Però tampoc estem acostumats que ens exigeixen mesures extraordinàries com quedar-nos confinats a casa. Han pensat, que la millor manera perquè col·laborem és posant-se l'uniforme militar. Fins i tot la posada en escena de la roda de premsa dels ministres espanyols que conformen el gabinet de crisi apareixien escoltats pels diferents cossos de l'Exèrcit (un militar tossia bastant, per cert). El ridícul màxim de la retòrica bèl·lica oficial del govern espanyol ("lluitarem units", "el virus no coneix fronteres", etc.) el va protagonitzar la ministra de Defensa. Dir que "les Forces Armades no coneixen fronteres" és anar en contra directament de la idea que justifica el naixement mateix dels exèrcits.
Sobta que una crisi que va començar l'endemà del 8 de març sigui gestionada amb tanta testosterona masculina. Quan el "cuidem-nos" és el crit unànime transversal que creua totes les lluites aquests dies, els governants estatals s'entesten en què ens comportem com a soldats de guerra.
De fet, el discurs bel·licista té la seva lògica, si contemplen la doctrina neoliberal que segueixen tots aquests governants. Han anat desmantellant l'Estat des que va caure el mur de Berlín, donant tot el poder a l'economia especulativa. Les funcions de l'Estat en el capitalisme global és mantenir l'ordre i garantir la supervivència del sistema. És l'única competència de l'Estat que el capitalisme financer no demana privatitzar: la capacitat de fer la guerra.
Veig cert entusiasme en alguns sectors d'esquerres de veure ultraliberals abraçant la idea que l'Estat ha d'intervenir el sector privat per sortir de la crisi del coronavirus. No és el primer cop. Amb la crisi del rescat bancari del 2012 va passar igual: quan les coses van mal dades, el "papà Estat" sempre ha de treure les castanyes del foc. I després si t'he vist, no me'n recordo.
No estem en guerra. Però sí en una situació d’excepcionalitat. On en comptes de parlar d’enemics invisibles, cal combatre les conseqüències, no només sanitàries, que provoca la Covid-19 al dia a dia de la majoria de les persones. Així doncs, cal canviar el paradigma i aprofitar aquesta crisi per a refundar-nos com a societat en clau feminista i ecologista. És el que estan fent les xarxes de solidaritat que s’estan multiplicant pel territori, i que ajuden a fer més suportables les necessàries mesures aplicades per l’Estat.
Ajudar a llençar la brossa per qui està confinat, cuidar a persones dependents, anar a la farmàcia, parlar amb serveis socials, fer la compra, ajuda psicològica, assessoria laboral, etc. Tot això, que hauria de ser feina d’un Estat, ho fa l’autogestió i auto-organització del veïnat. Despullant tot un Estat, més preocupat de fer una guerra invisible i salvar el sistema, que de cuidar la seva gent.