Em sap greu, sembla que se'ns farà molt llarga aquesta precampanya de les eleccions catalanes. En el món independentista, els postconvergents es dediquen a fer quedar als d'ERC com a traïdors i botiflers. Els d'ERC es dediquen a fer quedar a aquests com uns somiatruites hiperventilats barretinaires. La CUP que pretén recollir el màxim que pugui del descontentament amb aquests dos. En el bàndol espanyolista, és on potser es presentaran les grans novetats: de la davallada de Ciutadans se'n beneficiaran, sembla que a parts iguals, PSC i VOX, cadascú estirant per la seva banda. El PP aguanta sense pena ni glòria. I els Comuns remunten una mica aprofitant la tirada del govern espanyol de coalició. Sincerament, com a promoció de la pròxima temporada de The Process, deixa bastant a desitjar.
Amb aquest panorama, el que és realment decebedor, és el paper de l'esquerra política. Quan globalment hem passat de témer la distopia de Trump a esperonar-nos amb Bernie Sanders... al nostre trosset de terra al que diem "país", cadascú s'acontenta a ampliar uns pams la tanca del seu tros. ERC ja frisa per quedar davant dels postconvergents, ni que sigui per un vot; i la CUP i Comuns ja signen si tot es queda en aturar la tendència negativa pronosticada fa uns mesos amb un parell o tres més de diputadets cadascú. El projecte dels Comuns i la seva coalició amb Podem, torna a ser el que era fa uns anys ICV-EUiA: un instrument per influir des de l'esquerra en governs del PSC. És a dir, la potència renovadora que van suposar tant la CUP com Podem en la gestió dels horitzons rupturistes oberts pel 15-M i el 11-S s'ha vist reduïda a ser satèl·lit d'altres opcions que són les que acabaran gestionant el (veritable) poder.
Potser toca superar ja els paradigmes de ruptura que van obrir el 15-M i els dels 11-S. Com ja vaig dir en un article anterior, els horitzons de ruptura imminent social i nacional s'han esvaït. I era en aquest context on l'electorat percebia forces emergents com la CUP o Podem com a útils. Ara ens mereixem superar el resistencialisme i tenir esperança. De debò l'esquerra hem d'escollir, a les urnes, entre el diàleg (buit) amb l'Estat o tenir fe amb la "lluita definitiva" que se'ns va prometre a Perpinyà? Escollir entre oblidar-nos de l'1 d'Octubre o elevar-lo a categoria de mite? No és gaire esperançador...
L'esquerra ha d'articular un espai polític que és central al país i que uneix dret d'autodeterminació (efectiu, per tant, unilateral), amnistia i les polítiques valentes socials, ecologistes i feministes. La gent que reivindica tot això és majoria a Catalunya. I no hi ha cap proposta política que, de manera creïble i no retòrica, prometi fer efectives aquestes polítiques. Efectives, vull dir, que es posi com a objectiu governar la Generalitat. Arribar a pactes amb voluntat d'aconseguir majories, no influir des de fora.
I, en últim lloc, el més important: en una política catalana hipermasculinitzada cal escoltar al feminisme, que és –conjuntament amb l'ecologisme– el nou paradigma ideològic que substitueix el 15M. El feminisme que és empàtic, que sap dialogar, és pragmàtic però té clars els seus principis, que sap posar la vida al centre de les polítiques públiques, que cura i protegeix. Aquest espai polític central del catalanisme ha de ser liderat (i governat) per dones feministes. A la idea del grup de Whatsapp anomenat "La Cobra", que Mireia Boya explica al seu llibre, amb diputades de tots els partits i que va permetre molts avenços i va construir ponts de la cara al referèndum de l'1 d'octubre entre la CUP, ERC, JxCat o els Comuns. Potser caldria donar-li una oportunitat, i que ens governi "La Cobra".
Amb aquest panorama, el que és realment decebedor, és el paper de l'esquerra política. Quan globalment hem passat de témer la distopia de Trump a esperonar-nos amb Bernie Sanders... al nostre trosset de terra al que diem "país", cadascú s'acontenta a ampliar uns pams la tanca del seu tros. ERC ja frisa per quedar davant dels postconvergents, ni que sigui per un vot; i la CUP i Comuns ja signen si tot es queda en aturar la tendència negativa pronosticada fa uns mesos amb un parell o tres més de diputadets cadascú. El projecte dels Comuns i la seva coalició amb Podem, torna a ser el que era fa uns anys ICV-EUiA: un instrument per influir des de l'esquerra en governs del PSC. És a dir, la potència renovadora que van suposar tant la CUP com Podem en la gestió dels horitzons rupturistes oberts pel 15-M i el 11-S s'ha vist reduïda a ser satèl·lit d'altres opcions que són les que acabaran gestionant el (veritable) poder.
Potser toca superar ja els paradigmes de ruptura que van obrir el 15-M i els dels 11-S. Com ja vaig dir en un article anterior, els horitzons de ruptura imminent social i nacional s'han esvaït. I era en aquest context on l'electorat percebia forces emergents com la CUP o Podem com a útils. Ara ens mereixem superar el resistencialisme i tenir esperança. De debò l'esquerra hem d'escollir, a les urnes, entre el diàleg (buit) amb l'Estat o tenir fe amb la "lluita definitiva" que se'ns va prometre a Perpinyà? Escollir entre oblidar-nos de l'1 d'Octubre o elevar-lo a categoria de mite? No és gaire esperançador...
L'esquerra ha d'articular un espai polític que és central al país i que uneix dret d'autodeterminació (efectiu, per tant, unilateral), amnistia i les polítiques valentes socials, ecologistes i feministes. La gent que reivindica tot això és majoria a Catalunya. I no hi ha cap proposta política que, de manera creïble i no retòrica, prometi fer efectives aquestes polítiques. Efectives, vull dir, que es posi com a objectiu governar la Generalitat. Arribar a pactes amb voluntat d'aconseguir majories, no influir des de fora.
I, en últim lloc, el més important: en una política catalana hipermasculinitzada cal escoltar al feminisme, que és –conjuntament amb l'ecologisme– el nou paradigma ideològic que substitueix el 15M. El feminisme que és empàtic, que sap dialogar, és pragmàtic però té clars els seus principis, que sap posar la vida al centre de les polítiques públiques, que cura i protegeix. Aquest espai polític central del catalanisme ha de ser liderat (i governat) per dones feministes. A la idea del grup de Whatsapp anomenat "La Cobra", que Mireia Boya explica al seu llibre, amb diputades de tots els partits i que va permetre molts avenços i va construir ponts de la cara al referèndum de l'1 d'octubre entre la CUP, ERC, JxCat o els Comuns. Potser caldria donar-li una oportunitat, i que ens governi "La Cobra".