Les raons per les quals Teresa Rodríguez, la ja exlíder de Podem a Andalusia, ha trencat amb el partit de Pablo Iglesias van molt més enllà del desacord pel pacte amb el PSOE. La líder, al seu comiat com a membre de Podem, va definir el seu ja antic partit com a "massa madrileny", i aposta obertament per construir un "subjecte propi andalús" a l'esquerra del PSOE, amb grup propi al Congrés dels Diputats.
No és l'únic problema "territorial" a Podem. Les eleccions anticipades de l'abril a Galícia pronostiquen que el partit lila es quedaria fora del parlament gallec. I el segon lloc després del PP estaria a punt ser-li arravatat al PSG pel BNG. La manca d'implantació de la marca de Pablo Iglesias a Euskadi es cronifica. I a Catalunya, la direcció estatal de Podem ha realitzat un enèsim "155" intern (aprofitant el permís maternal de la seva actual secretària general) per intentar resoldre l'encaix amb el partit dels comuns. En un atac d'originalitat, alguns dirigents catalans dels comuns proposen com a solució a l'encaix amb Podem el model de relació que tenia la coalició catalana ICV-EUiA amb Esquerra Unida. Sincerament, per fer aquest viatge no calien tantes alforges...
Un altre fenomen que caldria lligar amb l'ascens dels sobiranismes catalans, bascos, gallecs i andalusos és el de l'anomenada España vaciada. Aquest moviment comença a agafar forma i pot ser un dels moviments contestataris que apunta a donar un bon mal de cap al nou govern PSOE-Podem. I a diferència del que es podia pensar, aquest moviment no està sent capitalitzat per l'ascens de VOX. El passat diumenge, a Lleó, una històrica manifestació massiva reivindicava un futur d'oportunitats per a la província. De fons, durant les protestes, reivindicacions que ja semblaven oblidades recobraven suport massiu: una comunitat autònoma pròpia diferenciada de Castella. "Lexit", es llegia a moltes pancartes de gent que cridava "Qué maravilla, León sin Castilla!". Una reivindicació que la transició va aparcar torna a agafar força com a resposta a la desertització.
L'esquerra oficial dirà que l'ascens d'aquests sobiranismes és degut a la insolidaritat territorial. Una lectura completament simplista i errònia. En realitat, respon a dos aspectes. Per una banda, una resposta a la recentralització econòmica de l'Estat (impulsada per la dreta del PP d'Aznar i que l'esquerra espanyola no ha gosat aturar). Per una altra, una desafecció creixent a un projecte de construcció nacional, l'espanyol, que s'assembla massa al projecte de construcció de Podem: "massa madrileny".
I quin projecte de construcció nacional té l'esquerra que ara ostenta el govern central? Ni tan sols escoltem ja la paraula "federalisme" o "reforma constitucional" que durant l'època Zapatero com a mínim es van atrevir a esbossar retòricament. Fins quan es podrà estar l'esquerra espanyola sense un projecte propi de construcció nacional que sigui plural i integrador? Quan abandonarà les posicions de superioritat moral ("parlem dels problemes reals")? Quan deixarà de voler disputar-li a l'extrema dreta (en la més desigual de les batalles) la joguina que els mateixos feixistes es van inventar?
L'esquerra espanyola ens ha dit de tot als independentistes catalans per defensar que l'estat espanyol és irreformable; de supremacistes cap amunt... Però quan ells renuncien a tenir un model nacional propi defensen per tant el model nacional hegemònic (que és d'extrema dreta). No ens estan donant així la raó? Tenir un model propi de construcció nacional no només serveix per confrontar l'extrema dreta. També perquè, si volen convèncer-nos que aquest Estat és veritablement reformable, caldria plantejar alguna reforma… I si hi renuncien, com sembla, que ens deixin a la resta fer la nostra via. Que potser, un cop independents, els hi podem fotre un cop demà.
No és l'únic problema "territorial" a Podem. Les eleccions anticipades de l'abril a Galícia pronostiquen que el partit lila es quedaria fora del parlament gallec. I el segon lloc després del PP estaria a punt ser-li arravatat al PSG pel BNG. La manca d'implantació de la marca de Pablo Iglesias a Euskadi es cronifica. I a Catalunya, la direcció estatal de Podem ha realitzat un enèsim "155" intern (aprofitant el permís maternal de la seva actual secretària general) per intentar resoldre l'encaix amb el partit dels comuns. En un atac d'originalitat, alguns dirigents catalans dels comuns proposen com a solució a l'encaix amb Podem el model de relació que tenia la coalició catalana ICV-EUiA amb Esquerra Unida. Sincerament, per fer aquest viatge no calien tantes alforges...
Un altre fenomen que caldria lligar amb l'ascens dels sobiranismes catalans, bascos, gallecs i andalusos és el de l'anomenada España vaciada. Aquest moviment comença a agafar forma i pot ser un dels moviments contestataris que apunta a donar un bon mal de cap al nou govern PSOE-Podem. I a diferència del que es podia pensar, aquest moviment no està sent capitalitzat per l'ascens de VOX. El passat diumenge, a Lleó, una històrica manifestació massiva reivindicava un futur d'oportunitats per a la província. De fons, durant les protestes, reivindicacions que ja semblaven oblidades recobraven suport massiu: una comunitat autònoma pròpia diferenciada de Castella. "Lexit", es llegia a moltes pancartes de gent que cridava "Qué maravilla, León sin Castilla!". Una reivindicació que la transició va aparcar torna a agafar força com a resposta a la desertització.
L'esquerra oficial dirà que l'ascens d'aquests sobiranismes és degut a la insolidaritat territorial. Una lectura completament simplista i errònia. En realitat, respon a dos aspectes. Per una banda, una resposta a la recentralització econòmica de l'Estat (impulsada per la dreta del PP d'Aznar i que l'esquerra espanyola no ha gosat aturar). Per una altra, una desafecció creixent a un projecte de construcció nacional, l'espanyol, que s'assembla massa al projecte de construcció de Podem: "massa madrileny".
I quin projecte de construcció nacional té l'esquerra que ara ostenta el govern central? Ni tan sols escoltem ja la paraula "federalisme" o "reforma constitucional" que durant l'època Zapatero com a mínim es van atrevir a esbossar retòricament. Fins quan es podrà estar l'esquerra espanyola sense un projecte propi de construcció nacional que sigui plural i integrador? Quan abandonarà les posicions de superioritat moral ("parlem dels problemes reals")? Quan deixarà de voler disputar-li a l'extrema dreta (en la més desigual de les batalles) la joguina que els mateixos feixistes es van inventar?
L'esquerra espanyola ens ha dit de tot als independentistes catalans per defensar que l'estat espanyol és irreformable; de supremacistes cap amunt... Però quan ells renuncien a tenir un model nacional propi defensen per tant el model nacional hegemònic (que és d'extrema dreta). No ens estan donant així la raó? Tenir un model propi de construcció nacional no només serveix per confrontar l'extrema dreta. També perquè, si volen convèncer-nos que aquest Estat és veritablement reformable, caldria plantejar alguna reforma… I si hi renuncien, com sembla, que ens deixin a la resta fer la nostra via. Que potser, un cop independents, els hi podem fotre un cop demà.