Dissabte es va celebrar a València l’acte Otras Políticas que reunia les principals líders dels partits polítics de les esquerres, i posava en escena el germen del que pot acabar sent una plataforma electoral per concórrer a les pròximes eleccions generals. Hi van prendre part Ada Colau, alcaldessa de Barcelona i líder dels Comuns a l’Ajuntament; Mónica Oltra, vicepresidenta de la Generalitat Valenciana i portaveu de Compromís; Yolanda Díaz, vicepresidenta del govern espanyol i ministra de Treball i Economia Social, de Podemos; Mónica García, líder de Más Madrid i Fátima Hamed, líder del Moviment per la Dignitat i la Ciutadania de Ceuta.
La ministra de Treball va ser corejada al crit de «presidenta!» i tot sembla augurar que, amb proclames d’impulsar un lideratge feminista i superar les trencadisses que alguns companys de fila han provocat i han estat incapaços de sargir, les polítiques convocants tenen alguna cosa a dir. Per posar en context, cal recordar l’episodi sempre latent del divorci entre Pablo Iglesias i Iñigo Errejón que va acabar amb un Podemos esmicolat i l’escissió de Más Madrid, que no sols ha tingut més pes i recorregut a la Comunitat de Madrid, sinó que ha acabat sent la pedra angular per forçar la retirada d’Iglesias, després de la maniobra d’encapçalar les llistes contra Díaz Ayuso i quedar en l’última posició de la cambra (10 de 136), i molt per darrere de Más Madrid, primera força de l’oposició, amb 24 escons.
Rere l’escenari on les cinc líders es van esperonar a pensar que una altra política és possible –i necessària, i també urgent– hi havia un lema senzill i clarivident: «Otras políticas», escrit en color turquesa, color lila i color taronja, i les tres proclames eren en castellà turquesa, castellà lila i castellà taronja.
La meva pregunta és: ningú se’n va adonar? En un acte celebrat a València, on la llengua cooficial és el català (o valencià, no ve d’un pam), ningú se’n va adonar que podia estar bé tenir un gest de respecte i responsabilitat per la llengua pròpia del lloc i escriure «Unes altres polítiques»? No hauria estat un missatge poderós que, tenint en compte que Díaz és gallega, hagués pogut també aparèixer en gallec? I en basc?, si atenem que són les quatre llengües que tenen grau de cooficialitat a l’Estat?
Resulta que no, que ningú hi va pensar. Això, o algú va considerar que no tocava, perquè podia ferir susceptibilitats, donar més benzina a la dreta i a l’extrema dreta per atiar les crítiques, o vés a saber. Però el més frustrant és que les sigles que acompanyen aquesta operació –si finalment es concreta– són les úniques formacions que tenen una minsa ambició d’entendre Espanya –almenys, en teoria– amb una mirada més federal.
Mentre el català es mor una mica cada dia i el govern espanyol ens sorprèn amb avantprojectes que no contemplen quotes de protecció per les altres llengües oficials, l’única alternativa progressista de l’Estat s’acomoda en una visió monolingüe i nacionalista com un tot indissoluble, sense matisos. Bé, alguns matisos sí, però cap que no tingui a veure amb la llengua, la cultura i cap fet diferencial.
De debò, l’única lectura que hi veig és que aquestes líders valentes, agosarades i determinades a fer una altra mena de política tinguin un as a la màniga. Una informació que no tenim la resta i que el català no estigui en tan mala posició com per considerar-lo una causa perduda. Deu ser això, no n’hi ha per tant, camarades, d’urgències n’hi ha d’altres i, a la fi, costa tan poc d’entendre «Otras políticas», i més si t’ho diuen a poc a poc i repetit, que no sé perquè rondinem.
La ministra de Treball va ser corejada al crit de «presidenta!» i tot sembla augurar que, amb proclames d’impulsar un lideratge feminista i superar les trencadisses que alguns companys de fila han provocat i han estat incapaços de sargir, les polítiques convocants tenen alguna cosa a dir. Per posar en context, cal recordar l’episodi sempre latent del divorci entre Pablo Iglesias i Iñigo Errejón que va acabar amb un Podemos esmicolat i l’escissió de Más Madrid, que no sols ha tingut més pes i recorregut a la Comunitat de Madrid, sinó que ha acabat sent la pedra angular per forçar la retirada d’Iglesias, després de la maniobra d’encapçalar les llistes contra Díaz Ayuso i quedar en l’última posició de la cambra (10 de 136), i molt per darrere de Más Madrid, primera força de l’oposició, amb 24 escons.
Rere l’escenari on les cinc líders es van esperonar a pensar que una altra política és possible –i necessària, i també urgent– hi havia un lema senzill i clarivident: «Otras políticas», escrit en color turquesa, color lila i color taronja, i les tres proclames eren en castellà turquesa, castellà lila i castellà taronja.
La meva pregunta és: ningú se’n va adonar? En un acte celebrat a València, on la llengua cooficial és el català (o valencià, no ve d’un pam), ningú se’n va adonar que podia estar bé tenir un gest de respecte i responsabilitat per la llengua pròpia del lloc i escriure «Unes altres polítiques»? No hauria estat un missatge poderós que, tenint en compte que Díaz és gallega, hagués pogut també aparèixer en gallec? I en basc?, si atenem que són les quatre llengües que tenen grau de cooficialitat a l’Estat?
Resulta que no, que ningú hi va pensar. Això, o algú va considerar que no tocava, perquè podia ferir susceptibilitats, donar més benzina a la dreta i a l’extrema dreta per atiar les crítiques, o vés a saber. Però el més frustrant és que les sigles que acompanyen aquesta operació –si finalment es concreta– són les úniques formacions que tenen una minsa ambició d’entendre Espanya –almenys, en teoria– amb una mirada més federal.
Mentre el català es mor una mica cada dia i el govern espanyol ens sorprèn amb avantprojectes que no contemplen quotes de protecció per les altres llengües oficials, l’única alternativa progressista de l’Estat s’acomoda en una visió monolingüe i nacionalista com un tot indissoluble, sense matisos. Bé, alguns matisos sí, però cap que no tingui a veure amb la llengua, la cultura i cap fet diferencial.
De debò, l’única lectura que hi veig és que aquestes líders valentes, agosarades i determinades a fer una altra mena de política tinguin un as a la màniga. Una informació que no tenim la resta i que el català no estigui en tan mala posició com per considerar-lo una causa perduda. Deu ser això, no n’hi ha per tant, camarades, d’urgències n’hi ha d’altres i, a la fi, costa tan poc d’entendre «Otras políticas», i més si t’ho diuen a poc a poc i repetit, que no sé perquè rondinem.