L’incendi que va començar dissabte a Sant Coloma de Queralt va camí de ser un dels grans incendis d’aquest estiu. A aqueta tarda de diumenge, segons les informacions oficials comunicades pels bombers, el foc ja ha calcinat més de 1.300 hectàrees, la majoria, més de 940, de massa forestal, i més de 350 de superfície agrícola. A hores d’ara, el terme municipal més afectat és el municipi de Bellprat, a la comarca de l’Anoia.
Dissabte a la tarda, els bombers van fer una crida a mobilitzar pagesos perquè, voluntàriament, es posessin a disposició de l’equip de coordinació d’extinció per llaurar camps com a tallafoc. L’objectiu és que les àrees de cultius –camps de cereals que ja havien estat segats- de la zona de l’Aubreda serveixin per contenir el flanc nord, en cas que hi hagués un canvi sobtat de vent.
Desenes de tractors han treballat des d’aleshores a les ordres dels bombers per col·laborar en les tasques d’extinció. Pagesos llaurant sense parar un camp i un altre durant hores, inclosa la nit.
A l’espera de veure com evoluciona, les imatges aèries de les que disposem permeten observar un mosaic de boscos calcinats i camps carbonitzats, pels quals, el foc ha passat per damunt els rostolls i ha consumit com un encenall. Aquesta imatge, com la de la setmana passada quan es van donar per extingit l’incendi del Cap de Creus, que va cremar més de 400 hectàrees i va deixar al descobert el relleu de antigues feixes on s’hi havia cultivat la vinya fins a l’arribada de la fil·loxera, expliquen quina és la gestió que fem del territori.
El 21% de la superfície de Catalunya és de massa forestal i el 30% és de superfície agrícola. Però la pagesia és un sector clarament en regressió. Els últims 20 anys, 1 de cada 4 explotacions s’han abandonat. Dels 7.000 pagesos que queden avui en actiu, només el 6% tenen menys de 40 anys i el 61% en tenen més de 55. Quin és el futur del sector primari al nostre país?
Cada any, quan ens trobem davant la virulència d’un incendi forestal, com el del 2019 a la Ribera d’Ebre, que va assolar 4.000 hectàrees, ressorgeixen dues idees amb força: la primera, que els incendis de l’estiu s’apaguen a l’hivern amb la gestió i la neteja del bosc; i, la segona, que un país amb cada vegada més espais naturals protegits i, simultàniament, un despoblament de les zones rurals, ha de tenir polítiques molt definides per oferir oportunitats als agricultors, pagesos, ramaders i el conjunt de persones que viuen en zones rurals. Encara hi ha una altra idea que haurem d’anar assumint: el canvi climàtic, temperatures més altes i menys pluges, també hi tenen alguna cosa a veure.
Com a ciutadans no podem abordar solucions en solitari. Però si hem trobat èpiques les imatges de centenars de tractors sortint a l’embat del foc, hem de ser realistes per saber que dels aplaudiments no se’n viu. Potser no podem lluitar contra l’escalfament, potser no sabem quines polítiques calen per preservar el medi natural i, alhora, garantir la sostenibilitat de la pagesia i la ramaderia, però sí que som capaços de fer alguna cosa que ajudi a mantenir aquest equilibri tan delicat: actuar com a consumidors responsables també és una manera de contribuir a la gestió del territori. Triar fruita, verdura, ous, llet, carn, formatges, aviram, llegums, mel, etcètera, de productors locals contribueix a la viabilitat d’aquest sector tan divers però sempre amenaçat.
No podem condemnar les comarques només a ser paisatges per a les segones residències i espais bucòlics per al lleure i el descans. El país ha de créixer en xarxa i garantir infraestructures i connectivitat que faci possible teletreballar a distància i instal·lar-se a zones periurbanes i diversificar les fonts de riquesa.
Però no podem convertir el país només en mercat de serveis, de turisme intern i extern, de paradís per a les vacances, llocs de recés per fugir a una hora de les grans ciutats i àrees metropolitanes, els caps de setmana.
Tenim un país de postal. Però cal ocupar-se’n perquè la postal no s’encengui com una pira de paper.
Dissabte a la tarda, els bombers van fer una crida a mobilitzar pagesos perquè, voluntàriament, es posessin a disposició de l’equip de coordinació d’extinció per llaurar camps com a tallafoc. L’objectiu és que les àrees de cultius –camps de cereals que ja havien estat segats- de la zona de l’Aubreda serveixin per contenir el flanc nord, en cas que hi hagués un canvi sobtat de vent.
Desenes de tractors han treballat des d’aleshores a les ordres dels bombers per col·laborar en les tasques d’extinció. Pagesos llaurant sense parar un camp i un altre durant hores, inclosa la nit.
A l’espera de veure com evoluciona, les imatges aèries de les que disposem permeten observar un mosaic de boscos calcinats i camps carbonitzats, pels quals, el foc ha passat per damunt els rostolls i ha consumit com un encenall. Aquesta imatge, com la de la setmana passada quan es van donar per extingit l’incendi del Cap de Creus, que va cremar més de 400 hectàrees i va deixar al descobert el relleu de antigues feixes on s’hi havia cultivat la vinya fins a l’arribada de la fil·loxera, expliquen quina és la gestió que fem del territori.
El 21% de la superfície de Catalunya és de massa forestal i el 30% és de superfície agrícola. Però la pagesia és un sector clarament en regressió. Els últims 20 anys, 1 de cada 4 explotacions s’han abandonat. Dels 7.000 pagesos que queden avui en actiu, només el 6% tenen menys de 40 anys i el 61% en tenen més de 55. Quin és el futur del sector primari al nostre país?
Cada any, quan ens trobem davant la virulència d’un incendi forestal, com el del 2019 a la Ribera d’Ebre, que va assolar 4.000 hectàrees, ressorgeixen dues idees amb força: la primera, que els incendis de l’estiu s’apaguen a l’hivern amb la gestió i la neteja del bosc; i, la segona, que un país amb cada vegada més espais naturals protegits i, simultàniament, un despoblament de les zones rurals, ha de tenir polítiques molt definides per oferir oportunitats als agricultors, pagesos, ramaders i el conjunt de persones que viuen en zones rurals. Encara hi ha una altra idea que haurem d’anar assumint: el canvi climàtic, temperatures més altes i menys pluges, també hi tenen alguna cosa a veure.
Com a ciutadans no podem abordar solucions en solitari. Però si hem trobat èpiques les imatges de centenars de tractors sortint a l’embat del foc, hem de ser realistes per saber que dels aplaudiments no se’n viu. Potser no podem lluitar contra l’escalfament, potser no sabem quines polítiques calen per preservar el medi natural i, alhora, garantir la sostenibilitat de la pagesia i la ramaderia, però sí que som capaços de fer alguna cosa que ajudi a mantenir aquest equilibri tan delicat: actuar com a consumidors responsables també és una manera de contribuir a la gestió del territori. Triar fruita, verdura, ous, llet, carn, formatges, aviram, llegums, mel, etcètera, de productors locals contribueix a la viabilitat d’aquest sector tan divers però sempre amenaçat.
No podem condemnar les comarques només a ser paisatges per a les segones residències i espais bucòlics per al lleure i el descans. El país ha de créixer en xarxa i garantir infraestructures i connectivitat que faci possible teletreballar a distància i instal·lar-se a zones periurbanes i diversificar les fonts de riquesa.
Però no podem convertir el país només en mercat de serveis, de turisme intern i extern, de paradís per a les vacances, llocs de recés per fugir a una hora de les grans ciutats i àrees metropolitanes, els caps de setmana.
Tenim un país de postal. Però cal ocupar-se’n perquè la postal no s’encengui com una pira de paper.