El botó d’arrencada pot ser l’extrema dreta convocant un acte públic en algun lloc sensible. Un barri de tradició esquerranosa o un poble clarament independentista. Els autoanomenats antifeixistes (caldria parlar amb calma d’aquesta etiqueta, però avui no toca) s’organitzen per fer tota la resta. De seguida, un grup més o menys nombrós es mobilitza per boicotejar la convocatòria que les forces de seguretat hauran d’acabar protegint. Les imatges estan servides. Crits, empentes, alguna pedrada, potser algun cop de puny i una càrrega dels antidisturbis per acabar la jornada. Tothom se’n va cap a casa amb l’orgull de la feina feta, però el més interessant de tot és el que ve a continuació.
El debat sobre la tensió viscuda es traslladarà a les xarxes socials. Algú gosarà defensar des de la discrepància més absoluta el dret de l’extrema dreta a expressar-se i fer-se sentir. I ja serem al cap del camí. No passarà gaire temps abans que la paradoxa de la tolerància faci acte de presència en una versió infantil, simplista, desfigurada i perillosa. El resum: s’ha de ser intolerant amb els intolerants per evitar que s’aprofitin de la llibertat per acabar-la destruint.
Sir Karl Popper va escriure La societat oberta i els seus enemics quan les cendres de la Segona Guerra Mundial encara fumejaven. Són dos volums gruixuts que defensen a peu i a cavall la llibertat i la societat oberta, però ara resulta que cal parar atenció a unes poques ratlles que obren una escletxa a la intolerància. Popper planteja la paradoxa de la tolerància en una nota a peu de pàgina al primer volum de l’obra. Una nota a peu de pàgina! Però afortunadament aquell austrohongarès refugiat a Londres posava atenció a les paraules que feia servir, també a les notes a peu de pàgina.
Quan Popper avisa que cal vigilar i lligar curt els intolerants per evitar que acabin amb la societat oberta, fent servir uns drets que voldran destruir, ajusta força el perfil de l’amenaça. Afirma que cal defensar la societat tolerant de la massacre en mans dels intolerants (“against the onslaught of the intolerant”) i dels que voldrien respondre al diàleg i la raó amb l’ús dels punys i les pistoles (“by the use of their fists or pistols”). La paradoxa de la tolerància s’orienta fonamentalment a protegir la llibertat de la violència política, no a reprimir les opinions extremes per repugnants i incòmodes que puguin arribar a ser.
Qui són els intolerants a qui caldria limitar els drets d’expressió política? Qui decideix qui són? Segons quin criteri? Amb quines garanties? Si tots som tan lliures com ho és el menys lliure de nosaltres, la pregunta és qualsevol cosa menys retòrica. Els límits a la tolerància dels intolerants acabaran sent els nostres. En un context en què titllar els rivals polítics de feixistes és el pa de cada dia, la paradoxa de la tolerància, mal entesa, es pot convertir en una eina més perillosa que l’amenaça que pretén combatre.
La tolerància només té sentit quan s’aplica a les idees i els moviments polítics que ens repugnen. Per qualsevol altra cosa no ens cal la tolerància, en tenim prou amb la indiferència. Com la llibertat d’expressió, que només és autèntica quan és llibertat d’ofendre, la tolerància només és de debò quan exercir-la provoca mal de panxa.