Temps era temps solíem dir, dels vells que perdien la memòria, que repapiejaven. Constatar que no recordaven res, que es confonien en l'espai i en el temps, i que no reconeixien les cares, fins i tot ens feia gràcia -quan érem molt joves-. Fèiem preguntes als avis i, rucs de nosaltres, rèiem en veure que no tocaven ni quarts ni hores. Ben bé que la ignorància és atrevida: sense anar més lluny, la vida de l'avi Ambròs, pròfug de l'exèrcit espanyol, enviat a la guerra del Rift en compliment de condemna, ferit en combat, membre d'Estat Català, tancat a la txeca pels sicaris de Franco -entre molts altres episodis- seria digne d'una novel·la. Érem massa joves i massa ximples per pescar-ne tots els detalls quan ell estava en condicions d'explicar-nos-els. Després ja no hi vam ser a temps.

Ara, amb més coneixement i perspectiva, sabem que l'Alzheimer és un problema de salut pública com més va més estès, i contra el qual ningú no està immunitzat. L'allargament de l'esperança de vida ofereix magnífiques possibilitats, però té contrapartides punyeteres, entre elles la proliferació d'avis despistats en una època en què el sistema sanitari públic té tots els números de quedar col·lapsat.

Si la pèrdua de capacitats cognitives és terrible per a tothom, resulta particularment dramàtic en el cas de l'admirat i estimat Jaume Cabré. Primer, perquè ha estat un dels intel·lectuals més sòlids del país i un escriptor únic, a part d'un excel·lent músic i violinista. I segon, perquè, des de la seva extraordinària clarividència, s'ho veia venir. La progressiva pèrdua de memòria de l'Adrià Ardèvol, l'inoblidable protagonista de Jo Confesso, ja s'intuïa com un presagi de què esperava al seu creador. Però si en aquest extraordinari monument literari es narra com el protagonista, que domina més de deu idiomes i té una cultura vastíssima, a certa edat comença a perdre capacitats fins que no és capaç ni de menjar un plat de sopa sense fer un gran mullader, a Consumits pel foc l'autor rebla el clau. En aquesta breu història, el personatge principal també perd la memòria, fruit d'un accident, i viu desconcertat. Però sobretot, Cabré aconsegueix desconcertar el lector, sobreposant múltiples trames aparentment inconnexes, fins al punt que hom acaba dubtant de si està entenent l'argument o si s'ha perdut. La falta de referents temporals i espacials, el protagonisme sorprenent d'un petit godall perdut i les visions oníriques del protagonista provoquen la perplexitat permanent del lector. Qui sap si el bo d'en Cabré no estava buscant aquest efecte, intentant imaginar com de despistat i desvalgut se sent un afectat per l'Alzheimer, i projectant aquestes sensacions sobre el personatge i sobre qui pretén seguir-ne les peripècies.

Aprofitem ara que encara hi toquem per delectar-nos en la relectura deliciosa d'aquestes obres que han encimbellat la literatura catalana: Senyoria, L'ombra de l'eunuc, Viatge d'hivern, Fra Junoi o l'agonia dels sons, Les veus del Pamano, Jo Confesso. Gràcies, estimat Jaume. Quantes tardes meravelloses ens has ofert.