L'últim dissabte d'estiu (vull dir, l'últim d'agost), a Cantonigròs va sonar la música. Altres vegades també sona, eh, però sembla que es van posar d'acord el restaurant de can Toni (abans can Puntí) i ca l'Edu: a Can Toni van muntar un sopar d'havaneres que, segons expliquen els que hi van anar, va estar molt i molt bé; a ca l'Edu, va ser una vetllada de tarda amb en Lluís Monteis a tota mena de guitarres, i en Pere Marín, de Quatrecases, al saxo. Aquí hi vaig ser jo.

La parella, professional o no, ens va delectar durant una hora i mitja amb peces de jazz, interpretades de manera exquisida. Va ser un recital fantàstic.

En Pere Marín és de la casa Quatrecases de Rupit, i el cognom d'en Lluís Monteis vull pensar que ve de la casa de Monteis (no ho sé), encara que em diuen que ell ha viscut sempre a l'Esquirol. Però bé, sigui com sigui, tant ell com en Pere s'han dedicat a la música (busqueu-ne les biografies), no l'han deixada mai.

Parlo d'ells per aprofitar l'avinentesa i parlar també de la música que sona en algunes cases de pagès del Collsacabra. No es fa estrany sentir-hi les tecles d'un piano passant pel costat d'alguna, ni música de Mozart a tot drap, o Duke Ellington, o Queen. O una trompeta o un clarinet.

Vull dir amb això que la música impregna el Collsacabra. I hi veig l'arrel en un grup anomenat Els Esquirols que n'eren molt, de músics, i, sobretot, en el Festival Internacional de Música de Cantonigròs: hostatjar a casa membres d'un grup que canta música de l'altra punta de món t'ha d'arribar a l'ànima per força. Encara que visquis aïllat.

Sigui com sigui, és evident que el Collsacabra porta la música a les venes i que d'aquí, com de tot Osona, en surt bona part de la genialitat del país. Autobombo, sí, però amb una base sòlida.